El navegador numera les pàgines des del seu propi quadre d'imprimir: activa-ho allà si les vols.
Els requadres grisos només surten si deixes marcada la casella «Gràfics de fons» del quadre d'imprimir.
opos
Ajuntament de Barcelona. Examen oficial celebrat el 2018. Va servir a: Temari específic · Tècnic/a Superior en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (bcn-ts-tic). Les preguntes surten en l'ordre en què van caure.
Material d'estudi d'elaboració pròpia. No substitueix el programa oficial ni equival a preparar una oposició amb material oficial. Pot estar desactualitzat: en cas de discrepància mana sempre la font oficial.
SOAP és el protocol d'intercanvi de missatges XML entre processos. WSDL és el llenguatge que descriu el servei, REST és un estil arquitectònic (no un protocol) i SOA és un paradigma d'arquitectura.
GeoPackage és un format obert definit per l'OGC (contenidor SQLite sense llicència ni propietari), mentre que les altres tres opcions tenen un fabricant darrere: Shapefile (SHP) és un format de facto creat i controlat per ESRI; DGN és el format natiu de Bentley/MicroStation; AutoCAD (DWG) és el format natiu d'Autodesk. Els tres són d'ús molt estès però cap és obert en el sentit de no tenir un propietari que en controli l'especificació.
SAP SuccessFactors és la suite de SAP al núvol específica per a la gestió de recursos humans, que inclou també la nòmina (a través d'Employee Central Payroll). És la resposta correcta encara que el mòdul en local tradicional es digui SAP HCM, perquè avui SuccessFactors és la solució que SAP ofereix i promou per a aquest àmbit. Les altres tres no són solucions de RRHH: SAP S/4HANA és la suite ERP general de nova generació (finances, logística, RRHH inclòs, però no específica de RRHH), SAP Leonardo és (era) la plataforma de SAP per a IoT, intel·ligència artificial i innovació digital, i SAP Analytics és l'eina de SAP per a business intelligence i planificació, no per a gestionar personal ni nòmina.
La llibertat 0 és la d'executar el programa com es desitgi, amb qualsevol propòsit. L'opció A la formula com «modificar», que és la llibertat 1: aquesta és la mal formulada. Les altres tres reprodueixen literalment les llibertats 1, 2 i 3 de la Free Software Foundation, inclòs l'incís que l'accés al codi font n'és condició necessària.
Scrum és un enfocament àgil, i l'àgil és adaptatiu: els requisits s'elaboren i es refinen durant el projecte. La metodologia en cascada és predictiva: abast, temps i cost es determinen a les fases inicials. És l'opció 0. Les altres tres inventen diferències que no són la distinció bàsica: la durada de la fase de proves no és el tret que separa les dues metodologies, cap de les dues es defineix per estimar l'esforç en temps o en cost econòmic, i totes dues treballen amb la part interessada que correspongui, no és clients contra usuaris finals.
Crear la pàgina d'informació de l'Sprint, avisar l'equip que comença i actualitzar les estadístiques de velocitat i capacitat són tasques de coordinació i facilitació del procés, que corresponen a l'Scrum Master: és qui «estableix Scrum tal com es defineix a la Guia». No són tasques del Product Owner (centrat en el valor i el backlog), ni de l'«equip scrum» genèric ni de l'equip de desenvolupament (centrat en construir l'Increment).
El pipeline és la cadena automatitzada d'etapes que porta un canvi del repositori a producció, i és la tècnica amb què s'implementa el lliurament continu de programari: sense ell, «llest per desplegar en qualsevol moment» és una declaració d'intencions. Les proves d'acceptació són una etapa possible dins de la cadena, no allò que la cadena implementa; i els contenidors i els microserveis són decisions d'empaquetat i d'arquitectura que poden existir sense pipeline i a l'inrevés.
Una aplicació web que aprofita funcions modernes del navegador (service worker, manifest) per instal·lar-se i funcionar fora de línia, oferint una experiència semblant a la nativa, és una PWA (Progressive Web App, aplicació web progressiva). «Aplicacions híbrides» és fals: una híbrida és codi web empaquetat dins d'un contenidor natiu (Cordova, Ionic), no una web pura executada al navegador. «Aplicacions web-natives» i «aplicacions mòbils» no són termes establerts per a aquesta tendència.
Natiu, híbrid i PWA són els tres tipus que recull la taula del §1. DevOps no és un tipus d'aplicació: és una pràctica/cultura de desenvolupament i operacions (integració i desplegament continus, tema 41), no una manera de construir l'app en si.
BPM (Business Process Management) és la categoria correcta: la pregunta reprodueix gairebé literalment la seva definició com a disciplina de millora contínua d'un procés d'extrem a extrem (anàlisi, modelatge en escenaris, monitoratge, millora contínua). CRM i ERP són categories de paquets integrats però orientades a client i a recursos de l'empresa, no a la millora del procés en si; BI és analítica de dades, no una disciplina de gestió de processos.
Alfresco, SharePoint, OpenText Content Suite i Documentum són totes solucions de gestió documental (DMS/ECM) del mercat, tal com recull el tema a l'apartat 2. Les altres tres opcions colen suites ofimàtiques (LibreOffice, Microsoft Office) que no són sistemes de gestió documental, sinó eines per crear documents individuals.
Dins de la família ODF (Open Document Format), el full de càlcul és .ods. Les altres: .odt és el document de text, .odb la base de dades i .odc no pertany a ODF —és una extensió de connexió de dades de Microsoft—. La família es completa amb .odp per a la presentació i .odg per al dibuix vectorial.
Correcta: SaaS (opció 1). El tema (§2) posa exactament aquest exemple: contractar l'accés a un sistema de gestió d'actius en format de pagament per ús, per un nombre màxim d'usuaris simultanis, és SaaS. IaaS (opció 2) i PaaS (opció 0) implicarien gestionar infraestructura o entorn d'execució propis, no contractar una aplicació ja feta. «Cloud Hibrid» (opció 3) és un model de desplegament, no un model de servei: respon a una pregunta diferent.
Correcta: tenir allotjats els sistemes d'informació en diferents proveïdors i també en els CPD propis (opció 3), la definició de núvol híbrid del tema (§3): combinació d'infraestructura pròpia i externa amb interoperació. Construir un CPD amb energia verda (opció 0) o fer-lo més ecològic (opció 1) no té relació amb el model de desplegament. Utilitzar només infraestructures de tercers (opció 2) descriu un núvol públic o multinúvol, no un híbrid: hi falta la part pròpia.
MySQL és un motor de base de dades relacional (SQL), amb esquema fix, pensat per a l'escalabilitat vertical: no forma part de l'ecosistema típic de solucions Big Data. Les bases de dades NoSQL, Apache Spark i Hadoop sí que en formen part: són les eines i models que el tema associa a l'emmagatzematge i processament distribuït de grans volums.
MongoDB és una base de dades NoSQL orientada a documents (§5.2 del tema), no una eina d'analítica de xarxes socials. Bundlepost, Buzzsumo i KeyHole sí que són eines de gestió i mesura de xarxes socials, alienes a aquest tema.
Virtualitzar servidors permet agrupar aplicacions i serveis de sistemes heterogenis dins del mateix maquinari -diverses màquines virtuals amb sistemes operatius diferents convivint en un sol servidor físic. No elimina la gestió de l'espai en disc (B), no millora per si mateixa la gestió dels paràmetres del sistema operatiu (C) ni redueix el temps d'instal·lació del maquinari (D, que és físic i no depèn de la virtualització).
La funció dels serveis de directori és organitzar els elements d'una xarxa -persones usuàries, equips i altres dispositius- i gestionar-ne l'accés als recursos. És la base sobre la qual funcionen tant la unió a domini com les directives de grup. Les altres opcions confonen el directori amb l'emmagatzematge en una cabina de discos (B), amb un catàleg de serveis TIC (C) o amb un directori de la ciutat (D), que no té res a veure amb la gestió d'una xarxa.
Un API Manager permet als usuaris consumir serveis, interconnectar mòduls i aplicacions, i facilitar l'accés al backend, afavorint la reutilització de serveis: és la plataforma de govern del cicle de vida complet de les API (catàleg, claus, quotes, analítica). Les altres opcions confonen l'API Manager amb un catàleg d'aplicacions o amb una eina genèrica d'integració de sistemes, o inverteixen el sentit («que els usuaris puguin demanar aplicacions» no és gestionar API). Aquesta pregunta és d'arquitectura de microserveis i integració, no de gestió de la qualitat del programari.
Un pla de continuïtat de negoci (BCP) existeix per garantir que els serveis
es reprenen dins dels terminis requerits i acordats amb el negoci davant
d'una crisi: aquests terminis són el MTD i el RTO que surten de l'anàlisi
d'impacte (BIA), i tot el disseny del pla se subordina a complir-los.
La primera opció descriu la gestió del cicle de vida i l'obsolescència
tecnològica, que és planificació de capacitat i renovació, no continuïtat.
La tercera confon «continuïtat del servei» amb «demanda contínua del
servei»: la demanda és un problema de negoci, no un pla de contingència.
La quarta redueix el pla a tenir estoc de maquinari de reposició, que com
a molt és un dels mitjans alternatius de l'op.cont.4 de l'ENS i mai el
seu objectiu.
El tema descriu la distribució de programari com el conjunt d'eines i processos per empaquetar, crear i distribuir aplicacions (seccions «Què és SCCM» i «El procés de desplegament d'aplicacions»: empaquetat, creació de l'aplicació, distribució del contingut). Això és exactament l'opció 1. La 2 confon el sistema amb els programes que distribueix; la 3 i la 4 parlen de garantir la distribució física pels servidors o la seva redundància, que és un problema d'infraestructura de xarxa (Distribution Points, replicació), no la definició del sistema de gestió de paquets en si.
Segons l'article 43 de la Llei 39/2015, una notificació electrònica s'entén practicada en el moment en què es produeix l'accés al seu contingut (opció B). Rebre-la al correu (opció A) no n'és el moment legal, perquè la notificació no es fa per correu ordinari sinó per compareixença a la seu o adreça habilitada. Que es generi des de les aplicacions municipals (opció C) és previ a la posada a disposició, no la pràctica. Deixar-la a la bústia postal (opció D) és el criteri de la notificació en paper, no de l'electrònica.
Via Oberta és el servei del Consorci AOC que permet intercanviar dades entre administracions per evitar que la ciutadania i les empreses hagin d'aportar informació que ja és en poder de l'Administració (opció D, el principi once-only). L'opció A descriu l'EACAT (tramitació interadministrativa, no consulta de dades). L'opció B descriu un portal d'accés genèric, no Via Oberta. L'opció C descriu e-NOTUM (notificacions amb efectes legals).
BPMN és «Business Process Model and Notation». Els distractors alteren les dues paraules que compten: canvien «Process» per «Protocol» —BPMN no és un protocol de xarxa, és una notació de modelatge— i «Notation» per «Networking», que no té res a veure amb xarxes. La primera opció altera les dues alhora; la segona només «Protocol» i la quarta només «Networking».
A Barcelona les cartes de serveis les aprova la Comissió de Govern. És dada de règim especial municipal: no val el reflex d'atribuir-ho al Plenari perquè sigui l'òrgan de màxima representació.
En el DAFO, els aspectes interns i positius són les Fortaleses (tema §4.1). No són "factors d'èxit" (terme d'un altre context, no del DAFO), ni "oportunitats i actius" (les oportunitats són externes, i "actius" no és una categoria del DAFO), ni "amenaces" (extern i negatiu).
Un interessat és qui pot afectar, veure's afectat o percebre's afectat pel projecte, i això inclou tant persones internes com externes: proveïdors, adjudicataris, ciutadania i altres administracions hi entren. L'opció que es queda només amb «persones internes de l'organització» retalla la definició per la meitat. Les altres dues no defineixen l'interessat sinó dos rols concrets: qui «proveeix recursos i recolzament i és responsable de l'èxit» és el patrocinador (sponsor), i qui «estandarditza els processos de govern» és la PMO. Els dos són interessats, però ser-ho no és ser cap dels dos.
Els requeriments funcionals bàsics dels estàndards de la Balanced Scorecard Collaborative es divideixen en quatre seccions: disseny del quadre de comandament integral, capacitació estratègica i comunicació, explotació del negoci, i feedback i aprenentatge. Les altres tres opcions es reconeixen perquè trenquen la lògica del cicle: dues es queden en tres seccions i suprimeixen precisament el feedback i aprenentatge, que és el que tanca el bucle estratègic; i les que hi afegeixen «dimensionament de l'empresa» o «eina tecnològica a implementar» introdueixen decisions de projecte o de producte que no són requeriments funcionals del sistema.
L'estat d'un certificat (vigent o revocat) el dona l'autoritat de validació, via CRL o OCSP. La de registre només identifica el sol·licitant abans d'emetre, i el segellat de temps acredita dates, no vigència. ⚠️ El solucionari d'aquesta pregunta apareix a la taula d'errades: consultar el directori tampoc no és una via fiable.
És l'afirmació falsa: el DNI 3.0 sí que implementa xifratge simètric (AES) per a les claus de sessió del canal segur. Les altres tres són certes: SHA-256, doble interfície amb NFC i derivació de claus segons ANSI X9.63.
La carpeta del ciutadà de l'Ajuntament de Barcelona permet accedir a la informació de padró, dades fiscals i tràmits amb un certificat digital reconegut (opció D). No hi ha accés sense certificat digital (opció A, falsa). I l'accés no depèn d'estar empadronat (opció B) ni de ser contribuent (opció C): funciona igual per gestionar altres tràmits encara que no es compleixi cap de les dues condicions.
Un wiki és una eina d'edició col·laborativa per construir i compartir coneixement. Difondre notícies, recollir queixes o publicar anuncis són canals unidireccionals: no tenen l'edició compartida que defineix el wiki.
L'informe conclou que Barcelona se situa per damunt de la mitjana europea, espanyola i catalana en connectivitat, capital humà i ús d'internet. L'opció C ho diu al revés —«encara es troben per sota»— i és, per tant, la falsa. Les altres tres són certes: la connexió diària és massiva, el nivell educatiu i l'ocupació hi influeixen de manera significativa, i una renda de barri més baixa amplifica l'escletxa lligada al gènere, l'edat, l'educació i l'ocupació.
Els Barcelona Digital Standards, el desplegament pràctic de la Mesura de govern per a la digitalització oberta (2017), són precisament això: una guia amb criteris per crear, gestionar i oferir serveis digitals de manera àgil i oberta, en línia amb els principis de programari lliure, estàndards oberts i sobirania tecnològica que la mesura estableix. No són una guia d'auditoria de programari lliure, ni una metodologia AGILE en si mateixa, ni un document de contractació de tecnologia: aquests tres papers els fan altres instruments de la política municipal de transformació digital.
Sentilo és una plataforma de codi obert que recull informació de sensors actius repartits per la ciutat i en recopila i comparteix les dades en temps real: és exactament la definició que en dona la tercera opció. No és una eina de participació digital ciutadana —això seria una plataforma de consulta o votació—, ni un marc de governança de dades amb controls de qualitat i privacitat —això descriu la gestió de dades, no una plataforma d'ingesta—, ni una eina de visualització per al monitoratge de polítiques públiques —això seria un quadre de comandament, no la font de les dades.
La correcta és la 4a opció: no existeix l'organigrama perfecte, depèn de les necessitats de cada organització. ITIL és un marc adaptable —no imposa cap estructura concreta—, i és la governança qui aprova el model organitzatiu segons la mida, el context i els objectius de l'organització. Les altres tres opcions inventen obligacions que ITIL no imposa: ni exigeix departaments separats per Infraestructures/Telecomunicacions/Desenvolupament, ni una separació disjunta entre Nous Desenvolupaments i Operacions, ni prohibeix àrees transversals com l'Aprovisionament o la Gestió Financera.
L'Ordenança reguladora de l'Administració Electrònica no garanteix un «dret a l'oblit» amb esborrat automàtic de dades de més de 25 anys (opció B): aquest dret concret, amb aquest termini, no hi figura. Les altres tres sí que hi són: rebre informació pública de qualitat i accessible (opció A), conèixer modalitats i formats de la informació (opció C), i accedir a la pròpia informació i conèixer qui l'ha consultada (opció D), aquest darrer lligat a la normativa de transparència i protecció de dades.
La integritat i immutabilitat de l'expedient electrònic —no d'un document solt— es garanteix generant l'índex electrònic autentificat que exigeix l'art. 70 de la Llei 39/2015 quan es remet a una altra Administració o a un jutjat. Les altres opcions confonen l'expedient amb un document individual: signar-lo amb signatura avançada, qualificada o amb segell electrònic protegeix documents concrets, no la integritat del conjunt ordenat de l'expedient.
L'Acord Marc (LCSP, art. 219-222) fixa en un únic procés les condicions comunes —preus i, si escau, quantitats— vàlides per als múltiples contractes que se'n derivin mentre estigui vigent (màxim 4 anys): és l'opció 0, la correcta. No simplifica l'accés a totes les empreses interessades (només hi concorren les que ja són part de l'acord), no homologa un conjunt d'empreses a cada procediment derivat (l'homologació és única, en constituir l'acord) i no elimina la necessitat de propostes tècniques i econòmiques quan procedeix una nova licitació entre les empreses part de l'acord.
La dificultat d'encaix ve de l'abast variable de l'àgil (apartat 5): en licitar, no es pot definir amb concreció l'objecte contractual perquè els requisits s'aniran refinant durant el projecte, és l'opció 2. No disposar d'una estimació d'hores no és el problema citat: l'esforç es pot estimar igualment amb tècniques àgils. El termini d'execució indeterminat i el nombre excessiu de pròrrogues no són trets que el tema associï a l'àgil.
La sobirania tecnològica és l'adopció de mesures orientades a reduir el bloqueig tecnològic (vendor lock-in): la dependència d'un únic proveïdor, format o tecnologia propietària que deixa l'organització sense capacitat real de decidir sobre l'evolució dels seus sistemes. És l'opció 1. Les altres tres es descarten una a una, i la segona és la trampa: · «decidir quina marca o producte vol comprar» és llibertat de decisió de compra, no sobirania —de fet, comprar sempre la mateixa marca és exactament el bloqueig que la sobirania vol evitar; · «la identificació de les millors solucions per cobrir una necessitat prèvies a la seva adquisició» és la definició de la prospecció mateixa, no d'un principi diferent: és la distractora que més cau perquè qui ha estudiat l'apartat 1 hi reconeix una frase certa, però contesta una altra pregunta; · «l'adquisició de tecnologia pel comandament per gestionar l'organització» no defineix cap principi.
El cas de negoci ha de considerar aspectes no financers (socials, d'imatge, estratègics, de risc), però intentant reduir-los a una valoració econòmica per poder-los comparar amb la resta: és l'opció 1, la correcta. Les altres tres es descarten perquè neguen alguna d'aquestes dues meitats: "només econòmic-financers" ignora els no financers, "cap suposició, només certeses" contradiu que el cas de negoci treballa amb estimacions i supòsits, i "els aspectes socials no hi tenen cabuda" és directament fals.
La resposta bona és la b), «Les dades de caràcter personal». Un portal d'Open Data publica dades obertes i reutilitzables per qualsevol, i les dades personals en queden fora per definició. Les altres tres sí es publiquen a Open Data BCN: les estadístiques del Padró hi són, agregades i anonimitzades (població per barri, edat o nacionalitat), i també les d'empreses i les econòmiques (pressupostos, contractació, activitat econòmica).
La graella oficial d'aquest cuadernillo marca l'opció a), i el banc la
conserva tal com el tribunal la va donar (norma C-17). Aquí, però, l'errada no
és una lectura nostra: l'Ajuntament la va rectificar ell mateix. El mateix
qüestionari —pregunta per pregunta i opció per opció— es va tornar a fer servir
a la promoció interna especial de 6 places de TS en TIC, i el seu solucionari
es publica sota el títol «RECTIFICACIÓ SOLUCIONARI», invocant l'article 109.2
de la Llei 39/2015 per una «errada de caràcter material». De les 88 respostes,
l'única lletra que canvia entre els dos documents és la d'aquesta pregunta:
de la A a la B.
El solucionari oficial té una errada, explicada a la justificació
El Pla Barcelona Ciutat Digital 2017-2020 s'estructura en tres eixos que es nomenen pel seu destinatari: transformació digital (govern i ciutat), innovació digital (empreses i entitats socials) i apoderament digital (ciutadania). L'opció A enumera aquests tres destinataris. B és una classificació genèrica que serviria per a qualsevol pla; C i D barregen objectius de promoció econòmica, habitatge i turisme que pertanyen a altres plans municipals.
La correcta és que cal adaptar ITIL a les particularitats de l'organització, i no al revés: és el principi «adopt and adapt», i ITIL és un marc de bones pràctiques, no una norma d'obligat compliment. Les altres tres són falses. ITIL no va néixer als Estats Units, sinó al Regne Unit, a finals dels anys vuitanta i per encàrrec de la CCTA (Central Computer and Telecommunications Agency), l'agència informàtica del govern britànic; el que el distractor inventa no és només el país, sinó també que fos una «metodologia». L'objectiu de l'encàrrec era millorar els serveis de TI del govern britànic, i el control de la despesa hi va pesar — el que és fals del segon distractor és atribuir-ho al pas de l'arquitectura mainframe al PC. I ITIL no defineix cap «Core Rules» d'obligat compliment per certificar-se: no existeix tal concepte, i la certificació ITIL és de persones, no d'organitzacions.
La CMDB (Configuration Management Database) registra els elements de configuració i, sobretot, les relacions entre ells: és el que permet l'anàlisi d'impacte d'un canvi i el diagnòstic d'un incident. El pressupost TIC i les compres i factures són informació de la gestió financera dels serveis, que se sosté en dades d'actius però no viu a la CMDB; el nombre d'operadors del centre d'atenció és un dada de dimensionament del servei d'atenció a l'usuari. La paraula que decideix la pregunta és relacions: cap altra opció la conté.
Pregunta redactada sobre ITIL 3. La versió vigent és la 4.
Verificar la identitat de qui sol·licita accés (1) i assignar els permisos als usuaris autoritzats (2) són les dues activitats pròpies de la gestió d'accessos. Definir polítiques de seguretat (3) pertany a la gestió de la seguretat de la informació —la gestió d'accessos les executa, no les defineix—, i monitoritzar la disponibilitat dels sistemes (4) és gestió de la disponibilitat, un procés diferent.
El copyleft no només allibera: obliga que les versions derivades conservin la mateixa llibertat. Aquesta clàusula de reciprocitat és el que el distingeix de la llicència permissiva de l'opció A, que sí que permet privatitzar el derivat.
La mesura de govern del 2018 declara literalment el propòsit d'accelerar el procés de digitalització de serveis i aconseguir equilibrar l'esforç de transformació amb una major consecució de valor al servei públic. Les altres tres són efectes o mitjans, no el propòsit: la interoperabilitat per reduir documentació (A) i l'oferta de servei 24x7 (D) són conseqüències buscades, i eliminar el paper (C) és un mitjà d'estalvi que la mesura no posa com a finalitat.
Els principis FAIR —definits per Wilkinson et al. (2016) i adoptats per la Mesura de govern de gestió ètica i responsable de les dades de l'Ajuntament de Barcelona (2018)— són Findable (localitzable), Accessible, Interoperable i Reusable (reutilitzable). El parany és canviar alguna lletra: «Fair» sol («just», no «localitzable»), «Alone», «Internal» o «Resilient» no formen part de l'acrònim.
L'Oficina Municipal de Dades (OMD) la dirigeix el CDO (Chief Data Officer), el màxim responsable de l'estratègia i el govern de les dades de l'organització. El DPD (Data Protection Officer) supervisa el compliment del RGPD, el CTO s'ocupa de la tecnologia en sentit ampli i el CIO de la informació i els sistemes: tots tres tenen un àmbit diferent del govern de dades, i el DPD és el distractor que més sovint es cola perquè també «gestiona dades», encara que des d'un angle diferent —la protecció, no el govern.
Decidim és programari lliure: el seu codi font es publica al repositori de GitHub, que és on qualsevol administració el pot consultar i reutilitzar. El portal d'Open Data serveix conjunts de dades, no codi font; el portal de tràmits gestiona procediments administratius; i la secció de transparència publica informació institucional (contractes, retribucions), no repositoris de codi.
La seqüència segueix literalment els tres verbs de l'enunciat: captar dades de sensors desplegats a la ciutat és IoT; manegar un volum de terabytes és big data; i obtenir informació per prendre decisions és BI. Les altres tres barregen sistemes de gestió de recursos (ERP), de clients (CRM), de processos (BPM) o d'informació geogràfica (GIS), que ni capten sensors ni processen aquest ordre de magnitud. La matèria d'aquesta pregunta és de paradigmes de dades, no de DevOps.
Un factor crític d'èxit és allò que ha de succeir perquè una activitat tingui èxit: un nombre limitat d'àrees determinants per ASSOLIR els objectius (opció A). Les opcions B i C inverteixen la definició, parlant d'àrees determinants pel fracàs o que «posen en crisi» els objectius; i l'opció D contradiu la naturalesa del CSF, que és una àrea sobre la qual l'organització sí actua i té control, no una que se li escapa.
Un cost és directe quan és imputable íntegrament a un projecte concret: el personal que hi treballa, els béns que es compren per executar-lo i la formació necessària per al seu èxit ho són. El manteniment de l'entorn de treball de l'equip —les instal·lacions, la infraestructura general que dona suport a l'equip— és, en canvi, un cost indirecte o compartit: es reparteix entre diversos serveis o projectes i no es pot atribuir en exclusiva a un de sol, exactament com la xarxa o el CPD en la classificació de costos d'un servei TIC.
Les úniques dues fórmules vàlides són la beta ponderada (O + 4M + P) / 6 i la
triangular (O + M + P) / 3. La que no aplica la tècnica és ((O + P) / 2) + M:
suma el valor més probable sencer a la mitjana dels extrems i pot donar un resultat
fora del rang. Compte amb la darrera opció, que sembla estranya i no ho és: ((O + P) / 3)
+ (M / 3) és exactament (O + M + P) / 3, és a dir, la triangular reescrita.
La correcta és l'opció 3, els cinc grups de processos amb el nom anglès complet: Initiating, Planning, Executing, Monitoring and Controlling i Closing. Compte amb l'enunciat, que els anomena «processos» quan són grups de processos, i sobretot amb «Monitoring and Controlling», que és un sol grup i no dos. Cadascuna de les altres tres falla d'una manera diferent. L'opció 0 fon Executing amb Monitoring i es deixa Controlling pel camí, o sigui que només en dona quatre. L'opció 1 elimina Initiating, torna a fondre Executing amb Monitoring i hi afegeix «Managing», que no és cap dels cinc grups. L'opció 2 també elimina Initiating i també hi posa «Managing», i a més deixa «Monitoring» sol, sense «and Controlling».
És la definició literal de la guia: tota persona, grup o organització que pot afectar, resultar afectada o percebre's afectada per una decisió, activitat o resultat del projecte. Les altres tres retallen: una exclou expressament «els grups o organitzacions», quan la definició els inclou; i les dues últimes donen una llista tancada (equip, proveïdor subcontractat, espònsor i usuaris) que deixa fora els òrgans de control, els reguladors i tothom que només es percep afectat.
La matriu DAFO permet estudiar oportunitats i amenaces externes alhora que debilitats i fortaleses internes (tema §4.1). L'opció que sembla igual però intercanvia els eixos ("debilitats i amenaces externes" / "fortaleses i oportunitats internes") els té barrejats malament i és el distractor clàssic. No té a veure amb planificació de projectes ni amb una matriu de funcions d'implicats (tipus RACI).
La correcta és l'opció 2: en marxa contínua i repetitiu. És el tret que distingeix les operacions del projecte. «Únic» i «temporal» són, precisament, els trets que defineixen un projecte, no unes operacions; i les operacions no són «una part» de cada activitat del projecte, són activitats d'un tipus diferent.
La Direcció Per Objectius (DPO, tema §4.1) es basa en fixar objectius i avaluar-ne el resultat: és el model on el resultat és el factor fonamental. La gestió per valors, per processos i per competències centren l'avaluació en altres eixos (valors compartits, execució de processos, o capacitats de la persona), no en el resultat assolit.
Correcta (índex 3): la gestió de la disponibilitat ha de garantir que la disponibilitat es correspongui amb les necessitats canviants acordades amb el negoci — la mateixa formulació que recull aquest tema com a objectiu d'ITIL v3. Incorrectes: l'opció 0 (SLA definits) és l'àmbit de la Gestió del Nivell de Servei; l'opció 1 (sistema de recuperació davant desastres) és Gestió de la Continuïtat del Servei TI, no disponibilitat ordinària; l'opció 2 afirma una disponibilitat absoluta ("cap tall en horari d'oficina") que ni és realista ni és com es defineix el procés, que parla de necessitats acordades, no de zero incidències.
La LCSP permet introduir les mesures de contractació social indistintament com a criteris d'adjudicació (art. 145, quan estan vinculades a l'objecte del contracte) i com a condicions especials d'execució (art. 202, obligatòries almenys una per plec): és l'opció 3, la correcta. Les opcions que diuen "només com a condició d'execució" o "només com a criteri d'adjudicació" trien una sola via quan la llei n'admet dues, i "recorregudes davant el Tribunal Constitucional, no aplicables" és fals: estan vigents i són d'ús habitual a Barcelona.
La ISO 20000 és una norma de gestió de SERVEIS, i el cicle PDCA de millora contínua s'hi aplica com a requisit del sistema de gestió i dels serveis (§2.2 del tema): és a dir, a un servei TI, no a un component tècnic aïllat. Una base de dades, una instal·lació de programari o una configuració de maquinari són elements que formen PART d'un servei, no el servei en si.
La correcta és «reforçar la connexió amb els destinataris» (opció 0): la segmentació és la tècnica comunicativa que adapta el contingut, el to i el canal a cada grup de receptors en lloc d'emetre'n un de sol per a tothom, i per això reforça el vincle amb qui el rep. Les altres tres són tècniques veïnes de la mateixa guia i cadascuna té nom propi: estructurar les històries en parts diferenciades (opció 1) és narrativa o storytelling; simplificar els continguts (opció 2) és claredat comunicativa, que sovint es combina amb la segmentació però no és el mateix; i analitzar els resultats de les accions comunicatives (opció 3) és avaluació o analítica, que ve després d'emetre el missatge i no n'és l'objectiu.
El catàleg recull, per a cada servei, el nom, la descripció, el propietari/responsable, els elements de configuració dels quals depèn i els contractes (UC) que el sostenen; no és una eina de monitoratge en temps real, ni un registre d'incidències obertes, ni un llistat de projectes de desenvolupament del servei.
Les tres primeres opcions recullen línies declarades del pla digital municipal: serveis digitals àgils i centrats en la persona usuària, sobirania tecnològica amb migració a programari lliure, i una estratègia responsable i ètica de les dades. La quarta, «nou model d'estació corporativa oberta», descriu un projecte concret del lloc de treball —quin programari porta l'ordinador de l'empleat—, no una línia d'actuació del pla; per això és la que NO hi forma part.
Les guies CCN-STIC les elabora el Centre Criptològic Nacional, adscrit al CNI. És l'organisme tècnic de referència de l'ENS; els altres tres tenen paper normatiu o de coordinació, no d'elaboració de guies.
L'ENS exigeix productes certificats per als sistemes de categoria ALTA. Per a la categoria mitjana es valoren però no s'imposen, i per a la baixa no cal.
Cooperar amb l'autoritat de control i fer-hi de punt de contacte són funcions de l'article 39 assignades al delegat de protecció de dades. El responsable i l'encarregat tenen obligacions davant l'autoritat, però no aquest paper d'interlocució.
La diferència essencial és la capacitat d'autoreplicació: el virus es propaga sol infectant altres fitxers o sistemes; el troià necessita que algú l'executi perquè es fa passar per programari legítim. Tots dos són programari maliciós, i tots dos són detectables.
Una PKI és el conjunt de polítiques, autoritats de certificació i de registre, i tecnologia de certificats que fa possible confiar en una clau pública. No és un magatzem de certificats ni un servei concret de signatura o de resum.
A l'Ajuntament de Barcelona el responsable dels tractaments és l'Alcaldia, com a màxim òrgan. La gerència i el DPD tenen funcions executives i de supervisió, i l'encarregat és, per definició, un tercer que tracta per compte del responsable.
Sota els objectius CIA, el nivell immediatament següent de la jerarquia són els plans i procediments de seguretat: el que concreta com s'assoleixen els objectius. Les tasques d'administració, la guia per al personal i els registres del SGSI són nivells operatius situats més avall.
És l'afirmació falsa: la versió vigent d'LDAP és la v3, no la v2, publicada al RFC 4510 i següents. Les altres tres són certes: deriva del model X.500 d'OSI i usa cadenes de text en comptes de codificació ASN.1 pura.
La correcta és la D (SMTP): és el protocol estàndard per transferir correu entre servidors. L'A (ARP) és de resolució d'adreces MAC, no de correu. La B (POP) és per descarregar correu del servidor al client, no per transmetre'l entre servidors. La C (HTTP) és el protocol web.
Una xarxa de classe C és un /24, és a dir 256 adreces. El rang 212.15.224.0 – 212.15.255.255 va del tercer octet 224 al 255, que són 32 valors, i cada valor és una xarxa /24 sencera. El rang és per tant un /19 equivalent a 32 xarxes de classe C: no és una classe B (que n'ocuparia 256) i 8.160 i 16 no surten de cap compte.
El xifratge asimètric fa servir un parell de claus matemàticament relacionades: la pública es distribueix i la privada es guarda. A descriu el xifratge simètric, C confon el canal amb l'algorisme i D descriu un servei de custòdia que no és inherent al sistema.
En una malla (mesh) cada node parla amb tots els que té a l'abast i el trànsit s'encamina saltant de node en node; això és el que li dona redundància. B descriu una topologia en arbre, C una en estrella i D no és cap topologia sinó una interferència.
És la falsa: la participació i consulta és un dret de tots els treballadors (art. 14 i 18), no només dels membres del comitè. Les altres tres —informació i formació, paralització davant risc greu i imminent, vigilància de la salut— són drets reconeguts expressament.
ETRS89 és el sistema de coordenades oficial de la cartografia de tot l'Estat espanyol (RD 1071/2007). ED50 és el sistema anterior, ja substituït. «ED 55» i «ETRS 50» no existeixen com a sistemes de referència reals: combinen les sigles ED/ETRS amb anys que no corresponen a cap denominació oficial.
Els tres serveis són complementaris i diferents: el directori guarda les identitats i controla l'accés als recursos de xarxa, la gestió d'identitats manté el cicle de vida de la identitat —alta, canvis i baixa— i l'SSO evita haver de tornar a autenticar-se en cada aplicació. Per això la B és la correcta. A i C comparteixen la mateixa falsedat: diuen que l'SSO dona accés «en mode de super-usuari», i l'SSO no amplia cap permís —només estalvia repetir l'autenticació davant dels serveis a què la persona ja tenia dret—; la C, a més, redueix el directori a «crear i mantenir directoris de xarxa». I la D («tots tres fan el mateix») és sempre falsa en aquest tipus de pregunta.
La classificació estàndard dels processos d'una organització és: estratègics (fixats per l'alta direcció, decisions de planificació i millora), fonamentals o clau (generen el producte o servei, impacte directe en el client) i de suport (donen recursos als altres: RH, compres, TIC, jurídic). Per això l'opció D és la correcta. «Estratègics i tàctics» (A) confon la classificació de processos amb els nivells de planificació (estratègica/tàctica/operativa), que és una cosa diferent. «Administratius i de suport» (B) i «medició i de recursos» (C) no corresponen a cap classificació estàndard reconeguda.
El «registre de carta de serveis a la ciutadania» (opció D) és un document de compromisos de qualitat, no un servei de tramitació electrònica en si mateix, i és la resposta perquè és l'única que NO ho és. La cita prèvia a les OAC (opció A), el registre de personal funcionari habilitat (opció B) i el portasignatures de l'empleat públic (opció C) sí que són serveis digitals de tramitació de l'administració electrònica.
Es denomina consulta preliminar del mercat (LCSP, art. 115): diàleg entre el poder adjudicador i el mercat, previ a l'expedient, per conèixer les solucions disponibles i cobrir la necessitat. No és una «licitació no harmonitzada» (categoria per import, no un instrument de diàleg) ni el diàleg competitiu (aquest és un procediment d'adjudicació posterior a la publicació de la licitació, amb candidats seleccionats). L'opció D és falsa: la possibilitat sí existeix.
Pregunta redactada sobre ITIL 3. La versió vigent és la 4.
La gestió de la demanda i la gestió de la cartera de serveis són processos de l'Estratègia del Servei, tal com recull la taula del cicle de vida v3 del tema (apartat 5.1). Disseny s'ocupa del catàleg de serveis i dels nivells de servei; Transició, dels canvis i la configuració; Operació, dels incidents i els esdeveniments — cap de les tres inclou la demanda ni la cartera de serveis.
El procés ITIL v3 de validació i proves del servei té quatre subprocessos reals: definició de models de prova (Test Model Definition), adquisició de components per versions (Release Component Acquisition), proves de versions (Test Release) i proves d'acceptació del servei (Service Acceptance Testing) — opció 0. Les opcions 1 i 3 substitueixen «adquisició de components» per «adquisició de recursos de màquina» (Machine Resource Acquisition), que no és un subprocés d'aquest procés; l'opció 2 en dona només dos, genèrics i insuficients.
Els drets es poden exercir davant del DPD de l'Ajuntament, que és el punt de contacte previst per a les persones interessades (art. 38.4 RGPD). Compte amb el parell: el responsable del tractament és l'Alcaldia, però qui atén l'exercici dels drets és el DPD.