Tema 51 · Lloc de treball i infraestructura

Eines de treball col·laboratiu en entorn Microsoft 365

Elaboració pròpia: la font és de pagament i no es reprodueix

Enunciat oficial. Eines de treball col·laboratiu en entorn Microsoft 365.

1. Què és una eina de treball col·laboratiu

Programari que permet que diverses persones treballin sobre un mateix objecte compartint informació, en comptes d'intercanviar-se còpies. El nom clàssic és groupware. Fa tres coses, i convé distingir-les perquè les eines concretes solen cobrir-ne només una part:

• Comunicació: intercanvi d'informació entre persones. Correu, missatgeria instantània, videotrucada, fòrums, blogs, murs de notícies.
• Coordinació: acordar qui fa què i quan. Agenda i calendari compartits, gestió de tasques, gestió de projectes compartida, fluxos d'aprovació.
• Producció compartida: construir un resultat comú. Coedició de documents, wikis, mapes mentals compartits, taulers d'idees (whiteboard), repositoris d'arxius comuns.

Un wiki és el cas net de la tercera: un espai web que qualsevol persona autoritzada pot editar, pensat per compartir informació i coneixement de manera acumulativa. No és un canal de difusió: publicar anuncis, difondre notícies o recollir queixes són usos unidireccionals, amb un emissor i molts receptors.

Què no és col·laboratiu. El criteri és si més d'una persona intervé sobre el mateix objecte de treball. La gestió financera, la comptabilitat o la nòmina són aplicacions de gestió: tenen molts usuaris, però cadascú hi fa la seva feina sobre registres propis. Tenir usuaris no és col·laborar.

1.1 La matriu de temps i lloc

La classificació habitual creua quan (a la vegada o no) i on (junts o separats):

La fila de baix és la que interessa a una administració amb teletreball i seus repartides, i és exactament el que cobreix una suite com Microsoft 365.

2. Microsoft 365: què és i com es llicencia

Conjunt de serveis de productivitat al núvol que integra les aplicacions ofimàtiques, el correu, la col·laboració, l'emmagatzematge i la identitat sota un sol compte corporatiu. Es deia Office 365 fins al 2020; el nom nou inclou, en algunes edicions, també el sistema operatiu i la gestió del dispositiu.

Tres coses distintes que sovint es confonen:

• La suite d'escriptori clàssica: programes instal·lats a l'ordinador amb llicència perpètua, sense serveis al núvol associats.
• La subscripció amb dret d'instal·lació local: es paga per usuari i any, i el mateix usuari pot fer servir els serveis al núvol i instal·lar-se els programes al seu equip.
• La subscripció només de serveis: dona accés als serveis al núvol i a les versions web i mòbil de les aplicacions, però no a la instal·lació d'escriptori.

El dret d'instal·lació de les edicions E3 i E5 és per usuari, no per equip: la mateixa persona pot instal·lar la suite en 5 ordinadors, 5 tauletes i 5 telèfons. És la resposta que s'ha preguntat dues vegades i el parany és sempre el mateix: fer creure que cap llicència permet instal·lar en local, o que totes ho permeten.

3. L'ofimàtica i els seus formats

3.1 Les tres aplicacions bàsiques

El full de càlcul és el que més es pregunta perquè és el que més es confon. La seva unitat és la cel·la, identificada per columna i fila; una fórmula referencia altres cel·les i es recalcula automàticament quan canvien; sobre les dades s'hi munten gràfics, taules dinàmiques i filtres. A la pràctica és l'eina d'anàlisi ràpid d'una unitat administrativa —i, per això mateix, una font habitual de dades corporatives fora de control.

Completen la suite el client de correu i agenda, el quadern de notes, la base de dades d'escriptori i l'edició de formularis.

El correu i l'agenda es couen contra un servidor Exchange (en local o Exchange Online al núvol), que és una peça independent de la resta de la suite: per això migrar o actualitzar la versió del servidor de correu només obliga a actualitzar el client local d'Outlook a una versió compatible, mentre que la resta de mòduls (full de càlcul, processador de textos), que no dialoguen amb aquest servidor, no es veuen afectats.

3.2 Els formats de fitxer

Un format obert és aquell l'especificació del qual és pública, completa i implementable per qualsevol sense permís ni pagament de drets. És el que permet que un document es pugui obrir d'aquí a vint anys i amb un altre programa; el contrari és el format propietari, controlat per un fabricant.

Les dues famílies ofimàtiques actuals són totes dues normalitzades, i aquesta és la confusió típica: obert no vol dir lliure.

Les dues són contenidors comprimits amb fitxers XML (eXtensible Markup Language) a dins, i per això la darrera lletra x de .docx distingeix el format modern del binari antic de la suite de Microsoft: .doc, .xls i .ppt. ODF cobreix a més el dibuix vectorial (.odg) i la base de dades (.odb).

Compatibilitat entre les dues famílies: per a fitxers de processador de text, full de càlcul i presentacions hi ha un alt grau de compatibilitat entre OOXML i ODF, amb certes restriccions, especialment amb les macros. Aquesta compatibilitat no s'estén a les bases de dades: LibreBase (.odb) i Microsoft Access no comparteixen format ni són interoperables.

Altres formats que hi conviuen:

• PDF (Portable Document Format): format de presentació final, pensat perquè el document es vegi igual a tot arreu. No és per editar-lo, i la seva variant PDF/A és la d'arxivament de llarga durada.
• CSV (Comma-Separated Values): text pla amb valors separats per un caràcter. No guarda ni fórmules ni format; és el mínim comú per intercanviar dades tabulars.
• RTF (Rich Text Format): format de text amb estils intercanviable entre processadors, avui residual.

Què admet l'administració espanyola. El Catàleg d'estàndards, que és una NTI (Norma Tècnica d'Interoperabilitat) de l'ENI (Esquema Nacional d'Interoperabilitat), fixa quins formats es poden fer servir: hi són admesos ODF, OOXML en la seva variant estricta, i PDF i PDF/A. La conseqüència pràctica és que un document publicat o intercanviat per l'administració ha d'anar en un format d'aquesta llista, i que triar la suite d'un fabricant no eximeix de desar en format admès.

3.3 Vincular i incrustar dades entre documents

Quan cal portar dades d'un full de càlcul dins d'un document de text hi ha tres maneres, i només una manté les dades vives:

• Enganxar: es copia el resultat com a text o taula. Queda congelat: si canvia l'origen, no passa res.
• Incrustar (embed): l'objecte s'inclou dins del document de destinació, que en guarda una còpia pròpia editable. Tampoc no se sincronitza amb l'origen.
• Vincular (enganxar l'enllaç): el document de destinació guarda una referència al fitxer origen, no les dades. En canviar el full de càlcul, el document s'actualitza.

El mecanisme es diu OLE (Object Linking and Embedding) i s'arriba amb l'ordre d'enganxament especial, triant l'opció de vincle en comptes de l'enganxament normal. Es pot mostrar el resultat com a taula, com a imatge o com a icona; això és només l'aspecte i no té res a veure amb que el vincle funcioni. El preu del vincle és la fragilitat: si el fitxer origen es mou o es reanomena, el vincle es trenca.

4. Microsoft Teams i les comunicacions unificades

4.1 Equips, canals i el que es crea sol

Teams és l'aplicació central de col·laboració: xat persistent, reunions, telefonia, fitxers i integració d'aplicacions, organitzada en equips i, dins de cada equip, canals per temes.

Quan es crea un equip nou, es provisionen automàticament un conjunt de recursos, i saber-ho és el que explica on són després les coses:

El punt que més es pregunta és el lloc de SharePoint: els fitxers compartits en un canal no viuen a Teams, viuen a SharePoint, en una biblioteca de documents amb una carpeta per canal. Teams és la interfície; el magatzem és un altre. D'això depenen els permisos, les còpies i la retenció.

Ús organitzatiu: un equip per unitat estable o per projecte de llarga durada, canals per als temes de dins, convenció de noms i política de creació d'equips limitada per evitar la proliferació. Quan cal muntar un espai de coordinació entre departaments, l'acció correcta és crear un equip amb els membres implicats —i segmentar amb canals privats o compartits si cal—, no repartir una carpeta ni obrir una llista de distribució de correu.

4.2 Comunicacions unificades

Teams és, en realitat, una plataforma de comunicacions unificades: la integració en un sol entorn de la veu, el vídeo, la missatgeria, la presència i el correu, sobre la xarxa de dades.

• Telefonia IP (Internet Protocol): la veu viatja per la mateixa xarxa de dades que la resta de tràfic. El benefici principal és la simplificació: una sola infraestructura de veu i dades, terminals per programari, i llocs de treball mòbils. El que no fa és reaprofitar el parell de fils de la telefonia analògica per connectar ordinadors: precisament el que aporta és portar la veu pel cablatge estructurat de dades.
• Indicador de presència: mostra si una persona és disponible, ocupada o absent, i és el que permet triar el canal abans de contactar-la.
• Missatgeria unificada: correu, missatge de veu i fax arriben a la mateixa bústia.
• Integració amb les aplicacions de gestió: trucar des d'una fitxa de client, obrir l'expedient des de la trucada.
• MCU (Multipoint Control Unit, unitat de control multipunt): l'element que controla les connexions de múltiples participants en un servei de videoconferència, fent de pont entre tots els fluxos. En una solució al núvol la funció la fa el servei, però el concepte és el mateix.

Reunions: convocatòria des del calendari, sala d'espera, sales de treball, gravació i transcripció, subtítols en directe, compartició de pantalla i control remot.

5. On viu el contingut

Els fitxers de la suite es desen en dos llocs, i la distinció és de propietat, no de tecnologia:

• SharePoint Online: contingut de l'equip i de l'organització. Sobreviu a les persones i és on van a parar els fitxers de Teams.
• OneDrive for Business: espai personal de cada usuari. Si la persona marxa, cal transferir-ne la propietat.

Regla pràctica: si el document interessa a més d'una persona, va a SharePoint o a Teams; si és teu i encara està en curs, a OneDrive. L'estructura interna —biblioteques, metadades, versionat, permisos, sincronització— es desenvolupa al tema 53.

Coautoria (co-authoring): és la funcionalitat que permet que diverses persones editin el mateix document alhora, veient els canvis dels altres a mesura que es produeixen i amb indicadors de presència que mostren on treballa cadascú, sense bloquejar el fitxer ni fer-ne còpies. Exigeix tres condicions: que el fitxer sigui a OneDrive o SharePoint —no en una unitat de xarxa local—, en format modern (.docx, .xlsx, .pptx) i obert amb una versió compatible de la suite o amb la versió web. Hi van associats el desat automàtic i l'historial de versions.

Correu i agenda: el servei corporatiu es consulta amb el client d'escriptori o amb el client web. No són equivalents: hi ha diferències tant de funcionalitat com d'interfície, i el client d'escriptori manté funcions —treball sense connexió, complements, gestió avançada de regles— que la versió web no cobreix del tot. Configurar un protocol de descàrrega de correu antic no iguala les funcionalitats: les redueix.

6. Gestió de tasques i llistes

• Planner: gestió lleugera de tasques en equip amb taulers tipus kanban, cubells i targetes. Aporta un tauler compartit on tothom veu l'estat de tot, assignació de tasques a una o més persones, dates de venciment, etiquetes, llistes de comprovació, adjunts, comentaris, vistes per responsable o estat, i notificacions automàtiques d'assignació i de canvi. S'integra com a pestanya d'un canal.
• To Do: la vista personal de «les meves tasques», que recull les assignades a Planner i les del correu.
• Lists: llistes estructurades amb columnes tipificades, vistes i regles, per a inventaris, sol·licituds i registres.
• Forms: formularis i enquestes amb recollida de respostes.
• Loop: components que viuen sincronitzats en diversos llocs alhora (un xat, un document, una pàgina).

Per a projectes amb dependències, camí crític i línies base, l'eina no és Planner sinó una de planificació de projectes → tema 9.

7. Alternatives lliures i estàndards oberts

La suite d'un fabricant no és l'única opció, i la Mesura de digitalització oberta municipal estableix la preferència pel programari lliure i els estàndards oberts. Les alternatives amb recorregut real:

Per a la resta de peces hi ha equivalents: Jitsi per a la videoconferència i Matrix amb el client Element per al xat federat. La diferència de fons no és de funcions una a una, sinó de control: amb una plataforma autoallotjada les dades i la configuració són de l'organització.

Lliure no vol dir gratuït ni sense esforç: hi ha costos de desplegament, suport, formació i migració de plantilles i macros. I format obert no vol dir programari lliure: la suite de Microsoft desa en un format normalitzat i LibreOffice obre els formats de Microsoft. La decisió tècnica que de debò tanca portes no és quin programa es fa servir, sinó en quin format es desa.

8. Què ha de mirar una administració

• Protecció de dades: el proveïdor actua com a encarregat del tractament i l'organització és la responsable. Cal el contracte de l'RGPD, art. 28 (Reglament General de Protecció de Dades), analitzar les transferències internacionals i saber on resideixen les dades; el DPD (delegat de protecció de dades) ho ha de validar. El reglament, al tema 60; aquí només el que obliga a l'hora de contractar la suite.
• Seguretat: conformitat del servei amb l'ENS (Esquema Nacional de Seguretat). La responsabilitat de configurar-lo bé continua sent de l'organització, no del proveïdor.
• Identitat: comptes corporatius amb SSO (Single Sign-On, inici de sessió únic), MFA (Multi-Factor Authentication, autenticació multifactor) i accés condicional → tema 64.
• Protecció de la informació: Microsoft Purview és la plataforma de govern i compliment que agrupa aquests controls: etiquetes de sensibilitat que xifren i marquen el document allà on vagi, etiquetes de retenció, DLP (Data Loss Prevention, prevenció de pèrdua de dades) i registre d'auditoria. Aplicades a un fitxer concret de SharePoint, al tema 53.
• Compartició externa: és el punt de fuita més freqüent. Enllaços per defecte limitats a l'organització, caducitat obligatòria per als convidats i revisió periòdica dels accessos.
• Arxiu i tramitació: Teams i SharePoint no són el gestor documental ni l'arxiu electrònic. El document amb valor administratiu ha d'acabar a l'expedient electrònic i a l'arxiu electrònic únic (Llei 39/2015, art. 70 i art. 17) → tema 44. Confondre-ho és risc jurídic real, no un detall d'ordre.
• Reversibilitat: prevista al plec (LCSP, Llei de Contractes del Sector Públic), amb exportació de correu, fitxers i metadades en formats admesos.
• Accessibilitat i llengua: comprovador d'accessibilitat i subtítols a les reunions; el material adreçat a la ciutadania ha de complir les pautes WCAG (Web Content Accessibility Guidelines), i la interfície i el contingut, ser en català.

Claus d'examen

• Les extensions han caigut dues vegades i sempre pel full de càlcul. .xlsx és un full de càlcul (TM-TIC 2021, p. 19) i, en ODF, el full de càlcul és .ods (TS-TIC 2018, p. 12). El parany del segon és .odc i .odb: .odt és text, .odp presentació, .odg dibuix i .odb base de dades.
• Llicències: ni cap ni totes. Les dues preguntes sobre el tema (TS-TIC 2021, p. 7; TM-TIC 2021, p. 25) ofereixen com a esquer «cap llicència permet instal·lar en local» i «totes ho permeten». La resposta és depèn de l'edició: E3 i E5 sí, E1 no.
• Els fitxers de Teams són a SharePoint. En crear un equip es provisiona un lloc de SharePoint amb la biblioteca de documents (TS-TIC 2025, p. 56), i l'acció per obrir una coordinació entre departaments és crear un equip (TS-TIC 2025, p. 18).
• La pregunta de «quina llista NO és col·laborativa» (TM-TIC 2021, p. 29) es guanya buscant l'activitat que no comparteix objecte: la gestió financera. Correu, xat, agenda, coedició, taulers i videoconferència ho són totes.
• Comunicacions unificades. L'afirmació falsa recurrent és que la telefonia IP permet reaprofitar el parell analògic per connectar ordinadors (TS-TIC 2018, p. 8): no. I l'enunciat de la MCU l'escriu amb les inicials canviades, «MUC, Multipoint Unit Control» (TS-TIC 2018, p. 10); el nom correcte és unitat de control multipunt i la definició bona és la del control de connexions de videoconferència.
• Client d'escriptori i client web no són iguals. Ni de funcionalitat ni d'interfície (TS-TIC 2021, p. 13). Qualsevol opció que digui «exactament les mateixes» és falsa.

Per recordar

• Una eina és col·laborativa si més d'una persona hi treballa sobre el mateix objecte: comunicació, coordinació i producció compartida. La gestió financera no ho és.
• .docx text, .xlsx full de càlcul, .pptx presentació en OOXML; .odt, .ods, .odp en ODF. Els binaris antics són .doc, .xls i .ppt.
• OOXML i ODF són tots dos formats normalitzats; el Catàleg d'estàndards de l'ENI admet ODF, OOXML estricte, PDF i PDF/A. Obert no vol dir lliure.
• PDF/A és per arxivar; CSV perd fórmules i format.
• Per mantenir vives unes dades d'un full de càlcul dins d'un document, cal vincular (enganxament especial amb enllaç), no enganxar ni incrustar. El mecanisme és OLE.
• Les edicions E3 i E5 donen dret a instal·lació local, fins a 5 ordinadors, 5 tauletes i 5 telèfons per usuari; E1 és només núvol, web i mòbil.
• En crear un equip de Teams es generen un grup de Microsoft 365, un lloc de SharePoint (on van els fitxers), una bústia i un calendari compartits i un quadern de notes. Els canals privats i compartits tenen lloc propi.
• La coautoria exigeix fitxer a OneDrive o SharePoint i format modern; hi van associats el desat automàtic i l'historial de versions.
• La MCU controla les connexions de múltiples participants d'una videoconferència. La telefonia IP no reaprofita el cablatge telefònic analògic per a dades.
• SharePoint per al contingut d'equip; OneDrive per al personal. El detall del treball documental, al tema 53.
• Alternatives lliures: LibreOffice i OnlyOffice per a l'ofimàtica, Collabora per a la coedició web, Nextcloud com a plataforma.
• El proveïdor és encarregat del tractament; l'administració, responsable. I Teams i SharePoint no substitueixen l'expedient ni l'arxiu electrònic.

Tema 52 · Lloc de treball i infraestructura

Gestió centralitzada de dispositius (endpoints)

Abast decidit per nosaltres: l'enunciat oficial no acota la matèria

Enunciat oficial. Gestió centralizada de dispositius (endpoints) dins d'una organització.

1. Conceptes i sigles

MDM és, en la definició que es pregunta, el programari que permet inscriure i administrar de manera centralitzada els dispositius d'una organització: instal·lar i desinstal·lar aplicacions, aplicar configuracions i polítiques de seguretat, localitzar i rastrejar telèfons mòbils, sincronitzar arxius, reportar l'inventari i l'estat, i esborrar-ne el contingut de manera remota.

Arquitectura: client-servidor. El servidor MDM aplica remotament, per xarxa sense fils, les configuracions, les aplicacions i les polítiques; els dispositius actuen com a clients. El servidor no manté una connexió permanent: aprofita els serveis de notificació push del fabricant —APNs (Apple Push Notification service), WNS (Windows Notification Service)— per despertar el client, que llavors inicia la sessió amb el servidor per rebre els canvis. Si el push falla —dispositiu apagat o sense connexió—, el client recorre a una sincronització periòdica de reserva.

2. Models de propietat del dispositiu

El model en què l'empresa és propietària del dispositiu però permet un ús limitat per a activitats personals és el COPE. És la resposta literal.

Implicacions de cada model:

• COBO/COPE: control total per part de l'organització, esborrat complet possible, però l'organització assumeix el cost i la logística.
• BYOD: estalvi de cost i satisfacció de l'usuari, però conflicte amb la privadesa del treballador: l'organització no pot esborrar ni inspeccionar el dispositiu personal. La solució tècnica és el MAM (Mobile Application Management) amb contenidorització (perfil de treball a Android Enterprise, App Protection Policies a iOS) que separa les dades corporatives i permet un esborrat selectiu només d'aquestes.
• El LOPDGDD, art. 87 reconeix el dret a la intimitat i a l'ús de dispositius digitals a l'àmbit laboral: l'empresari pot accedir als continguts només per controlar el compliment de les obligacions laborals i respectant l'estàndard de privadesa, i ha d'establir criteris d'ús amb participació dels representants dels treballadors. Amb BYOD, això és especialment sensible.

3. Domini vs núvol: dues vies per gestionar el lloc de treball

El UEM (Unified Endpoint Management), amb el MDM de base (§1 i §4), és la via moderna, basada en el núvol. Però una part del parc —sobretot estacions de treball i portàtils Windows— es continua gestionant de manera centralitzada des d'un domini Active Directory local: és una via diferent per arribar al mateix objectiu, i totes dues cauen a l'examen.

3.1 La via tradicional: domini Active Directory

• Unió al domini: es fa canviant, des de les propietats del sistema de l'equip, la seva pertinença de grup de treball a domini, amb credencials que hi tinguin privilegi. És l'equivalent, en el món on-premise, de la inscripció MDM del §4: aquí algú l'ha de fer manualment, en lloc d'inscriure's sol la primera vegada que s'encén.
• Un cop al domini, les directives de grup, o GPO (Group Policy Object), distribueixen la configuració de manera anàloga als «perfils de configuració» del MDM (§4): és el mecanisme pel qual les estacions Windows unides a domini reben, sense intervenció de l'usuari, el certificat per connectar-se al Wi-Fi corporatiu (802.1X) després d'autenticar-se al directori.
• Les GPO s'apliquen soles i periòdicament, no a l'instant: quan una estació acabada de desplegar triga a rebre-les, es forcen amb gpupdate /force, que torna a aplicar-les totes encara que ja s'haguessin aplicat. gpupdate sense paràmetres només aplica els canvis pendents, que és per què no serveix quan la política ja hi era i no ha fet efecte.
• Perfil mòbil (roaming profile): perquè qualsevol persona usuària pugui iniciar sessió a qualsevol estació. En autenticar-se, es copien els fitxers de %USERPROFILE% i s'importa la part d'usuari del registre (la clau HKEY_CURRENT_USER) des d'una ubicació de xarxa; en tancar la sessió, els canvis es tornen a pujar. No s'ha de confondre amb el «perfil de configuració» del MDM (§4): aquí «perfil» és el conjunt de configuració i dades de la persona usuària que viatja amb ella, no una política que s'aplica al dispositiu.
• Tot això ho fa possible el servei de directori: organitza els elements d'una xarxa —persones usuàries, equips i altres dispositius— i en gestiona l'accés als recursos, des d'una base de dades centralitzada. Els seus fonaments —LDAP (Lightweight Directory Access Protocol), Kerberos i les GPO en detall— es desenvolupen a gestió d'identitats; aquí només s'hi tracta la seva funció com a via de gestió centralitzada del lloc de treball.

3.2 Escriptoris virtuals (VDI)

VDI (Virtual Desktop Infrastructure): en lloc de gestionar el dispositiu físic, es centralitza l'escriptori mateix. Un host físic proporciona els recursos a diverses màquines virtuals (servidors virtuals, pròpiament); dins de cadascuna s'executa una instància de la màquina «client», que és el que s'anomena escriptori virtual. La diferència es confon sovint: la màquina virtual és el servidor que l'allotja, l'escriptori virtual és la instància client que l'usuari fa servir.

El rol de passarel·la (gateway) és el punt d'enllaç entre els clients que accedeixen des d'Internet i els servidors interns que presten el servei d'escriptori virtual: permet l'accés extern sense obrir directament la xarxa interna ni necessitar una VPN (Virtual Private Network) pròpia.

3.3 Suport remot i diagnòstic

• Control remot: la plataforma de gestió centralitzada en porta un d'integrat, però el servei d'atenció a l'usuari sol disposar d'una eina de control remot alternativa, portàtil i sense instal·lació, per quan el client corporatiu (per exemple, la VPN) és precisament el que falla i impedeix arribar al dispositiu pel canal habitual.
• Visor de successos (Event Viewer): el registre de Sistema enregistra els tancaments inesperats (codi 6008, quan l'aturada anterior no va ser controlada); el registre de Seguretat, els esdeveniments d'inici de sessió. Es pot consultar en remot prenent el control del dispositiu o exportant-ne el registre.
• Impressió centralitzada segura (pull printing): en el model directe, l'estació imprimeix directament contra la IP de la impressora i el servidor d'impressió no hi intervé més enllà de distribuir els controladors (drivers) i fer la gestió associada. En el model d'impressió segura o «pull», en canvi, el servidor reté el treball d'impressió fins que la persona usuària s'autentica a la impressora que ha triat, i només llavors l'hi envia.
• Reimatge com a últim recurs: quan ja s'han provat totes les actuacions manuals —revisar la configuració, forçar la reinstal·lació remota, prendre el control remot, instal·lar a mà— i la incidència segueix sense resoldre's, l'estació ja no té l'estat sota control. El pas següent és reinicialitzar l'estació amb la imatge corporativa i el perfil de la persona usuària, i deixar que la plataforma de gestió centralitzada torni a instal·lar el programari, aplicar les polítiques i fer les configuracions: és tornar a un estat conegut i controlat, en lloc d'acumular pedaços manuals sobre un sistema ja indeterminat.

4. Funcionalitats d'una plataforma UEM/MDM

Inscripció (enrollment):

• Automàtica de fàbrica: Apple Business Manager / ADE (Automated Device Enrollment), Android Zero-Touch, Windows Autopilot. El dispositiu s'inscriu la primera vegada que s'encén, abans que ningú hi pugui fer res: és el mètode segur per al desplegament massiu.
• Per usuari, amb el portal d'empresa.
• Massiva amb paquets de provisió.

Configuració i polítiques:

• Perfils de configuració: el MDM distribueix les configuracions de xarxa (Wi-Fi corporativa amb 802.1X i certificats), les VPN, el correu, els certificats digitals i les restriccions mitjançant PERFILS DE CONFIGURACIÓ que s'apliquen de manera remota i automàtica al dispositiu inscrit, sense intervenció de l'usuari. Aquesta és la resposta a «quin mètode utilitza el MDM per distribuir configuracions de xarxa o VPN».
• Restriccions: càmera, botigues d'aplicacions, còpia i enganxament entre aplicacions corporatives i personals, captures de pantalla, còpies de seguretat al núvol personal.
• Polítiques de seguretat: codi d'accés obligatori i complexitat, xifratge del dispositiu (BitLocker, FileVault, xifratge natiu del mòbil), bloqueig automàtic, detecció de root / jailbreak i versió mínima del sistema operatiu.
• Compliment (compliance): regles que marquen un dispositiu com a no conforme i, mitjançant l'accés condicional, li denegen l'accés als recursos corporatius fins que es corregeixi. És el mecanisme més potent del model.

Aplicacions:

• Distribució silenciosa d'aplicacions internes i de botiga (Managed Google Play, Apple VPP, Volume Purchase Program).
• Botiga corporativa i catàleg d'aplicacions aprovades.
• Llistes blanques i negres d'aplicacions.
• Configuració remota de les aplicacions gestionades.

Contingut i dades: contenidorització, prevenció de pèrdua de dades entre aplicacions, xifratge del contenidor.

Operació: inventari de maquinari i programari, estat de compliment, informes, localització (amb els límits legals), accions remotes — bloqueig, restabliment de codi, esborrat total (wipe) i esborrat selectiu (selective wipe) només de les dades corporatives.

Cicle de vida: provisió → operació → renovació → retirada amb esborrat segur certificat i esborrat de la vinculació (activation lock).

El suport del sistema operatiu el fixa el fabricant i mai és il·limitat. Cada edició —Home, Pro, Enterprise— i cada versió té la seva data de fi de servei publicada: el suport estès de Windows 7 es va acabar el 2020, i les edicions LTSC (Long-Term Servicing Channel) de Windows 10 tenen un cicle propi, molt més llarg que el de les edicions estàndard, que el 2025 ja l'havien esgotat. Per això no és cert ni que el suport sigui complet per a tot, ni il·limitat en el temps, ni exclusiu de l'última versió. Un sistema sense suport és un sistema sense pedaços de seguretat: planificar la renovació del parc és, abans que res, planificar contra aquestes dates.

5. Plataformes del mercat

Microsoft Intune (part de Microsoft Endpoint Manager, integrat amb Entra ID i amb el Configuration Manager en model co-management), VMware Workspace ONE (abans AirWatch), Jamf Pro (referència per a l'ecosistema Apple), MobileIron / Ivanti Neurons, SOTI MobiControl, IBM MaaS360, ManageEngine Endpoint Central, Citrix Endpoint Management, Google Endpoint Management, i de codi obert Headwind MDM, Flyve MDM i Fleet o Puppet/Ansible per a estacions.

Pregunta habitual: quina d'aquestes plataformes NO és un gestor de configuració d'endpoints? Les distractores solen ser eines d'altres categories: Nagios o Zabbix (monitoratge), Jira (gestió de projectes), Splunk (registres), Docker (contenidors), Veeam (còpies), Wireshark (anàlisi de xarxa) o SAP Business One (ERP, Enterprise Resource Planning). IBM Endpoint Manager (l'antic BigFix), en canvi, sí que n'és un.

Solucions de MDM pròpiament dites, quan es demana un exemple: Intune, Jamf, Workspace ONE, MobileIron/Ivanti, SOTI, MaaS360.

6. Seguretat de l'endpoint

La gestió i la seguretat són capes diferents que s'han de combinar:

• Antivirus / antimalware de nova generació, o NGAV (Next-Generation Anti-Virus), i EDR (Endpoint Detection and Response), integrats en XDR (eXtended Detection and Response) i alimentant el SOC (Security Operations Center, centre d'operacions de seguretat).
• Xifratge de disc complet obligatori a portàtils i mòbils.
• Control d'aplicacions i llistes d'aplicacions permeses.
• Gestió de pedaços del sistema operatiu i de les aplicacions de tercers → tema 54.
• Gestió de privilegis a l'endpoint, o EPM (Endpoint Privilege Management): eliminar els drets d'administrador local, una de les mesures de més impacte i menys cost.
• Control de dispositius extraïbles (USB, Universal Serial Bus) i DLP (Data Loss Prevention, prevenció de pèrdua de dades) a l'endpoint.
• Tallafoc local i microsegmentació.
• Segon factor d'autenticació en l'accés remot: reduir el risc de robatori de credencials és antivirus actualitzat i actiu al dispositiu que es connecta; evitar que unes credencials robades es facin servir des de fora és cosa d'un segon factor (SMS, Short Message Service; aplicació; clau). Els factors d'autenticació i el MFA (Multi-Factor Authentication) es defineixen a gestió d'identitats.
• Accés condicional i Zero Trust: la confiança depèn de l'estat de compliment del dispositiu, no de la seva ubicació (NIST SP (Special Publication) 800-207).

7. Al sector públic

• ENS: mesures mp.eq (protecció dels equips) amb lloc de treball buit, bloqueig del lloc de treball, protecció d'equips portàtils (xifratge i inventari) i mitjans alternatius; op.exp (explotació) amb inventari d'actius, configuració de seguretat, gestió de la configuració i gestió de vulnerabilitats i pedaços. La gestió centralitzada d'endpoints és el mecanisme per complir aquestes mesures a escala.
• ENS, esborrament i destrucció: els suports que es vulguin reutilitzar han de passar per un esborrament segur que en faci impossible la recuperació; si la naturalesa del suport no ho permet, el suport NO es pot reutilitzar en cap altre sistema —s'ha de destruir de manera segura—. A partir de categoria mitjana cal, a més, fer-ho amb productes o serveis certificats.
• Robatori o pèrdua d'un dispositiu portàtil: cal tenir-ne l'inventari, un canal establert per notificar la sostracció al servei de gestió d'incidents de seguretat i obrir l'incident corresponent; la denúncia als Mossos d'Esquadra sola no és suficient, és un tràmit més, no la resposta de seguretat de l'organització.
• RGPD: cal informar el personal de què es controla i per què; avaluació d'impacte si el control és intensiu; proporcionalitat; i respecte del LOPDGDD, art. 87 (intimitat en l'ús de dispositius), LOPDGDD, art. 88 (desconnexió digital) i LOPDGDD, art. 90 (geolocalització: cal informar de manera expressa, clara i inequívoca els treballadors de l'existència i les característiques del sistema).
• Negociació col·lectiva: els criteris d'ús dels dispositius s'han d'establir amb participació dels representants dels treballadors.
• Contractació: adquisició de dispositius amb inscripció automàtica de fàbrica com a requisit del plec; retirada amb esborrat segur certificat i gestió de residus com a RAEE (Residus d'Aparells Elèctrics i Electrònics).
• Teletreball: la gestió de l'endpoint és la peça que fa possible el treball remot segur; la Llei 10/2021 de treball a distància hi afegeix obligacions de mitjans i de compensació de despeses.

Claus d'examen

• «Perfil» vol dir dues coses diferents en aquest tema, i el tribunal ho aprofita: el «perfil de configuració» del MDM (§4) és una política que s'aplica al dispositiu; el «perfil mòbil» (roaming profile) del domini (§3.1) és la configuració i les dades de la persona usuària que viatgen amb ella (TS-TIC 2021 pràctica, p. 14). No és el mateix concepte amb dos noms: són dos mecanismes de gestió diferents.
• Domini (GPO) i núvol (MDM) no són el mateix mètode d'inscripció: el domini s'uneix manualment des de Propietats del sistema (TM-TIC 2021-OP pràctica, p. 24); l'ADE/Zero-Touch/Autopilot és el que s'inscriu sol en encendre's. Quan la pregunta parla de «canviar la configuració de l'equip» i «indicar el domini», és la via tradicional, no el MDM.
• VDI és gestió del lloc de treball, no desplegament de programari: la màquina virtual és el servidor que allotja diverses instàncies; l'escriptori virtual és la instància client. El rol passarel·la és el punt d'accés extern (TM-TIC 2021-OP pràctica, p. 25; TM-TIC 2021-OP específic, p. 31).
• Codi d'esdeveniment 6008 = tancament inesperat al registre de Sistema, no al de Seguretat (TS-TIC 2021 pràctica, p. 27).
• La denúncia policial per un robatori d'un portàtil no és, per si sola, la resposta de seguretat: cal, a més, l'incident intern i la notificació establerta (TS-TIC 2021 pràctica, p. 29).
• A nivell ENS mitjà, si un suport no es pot esborrar de manera segura, no es pot reutilitzar: s'ha de destruir (TS-TIC 2021 pràctica, p. 25).

Per recordar

• MDM = dispositiu; MAM = aplicacions i dades (ideal per a BYOD); UEM = tots els dispositius en una única consola.
• COPE = propietat de l'empresa amb ús personal limitat. BYOD = del treballador. COBO = només ús professional.
• El MDM distribueix xarxa, VPN, correu i certificats mitjançant perfils de configuració aplicats remotament al dispositiu inscrit; el domini ho fa amb GPO.
• La inscripció automàtica de fàbrica (Apple ADE, Android Zero-Touch, Windows Autopilot) és el mètode segur per al desplegament massiu al núvol; la unió a domini és el mètode manual, tradicional.
• El compliment + accés condicional és el mecanisme clau: un dispositiu no conforme perd l'accés als recursos.
• Esborrat selectiu per a BYOD; esborrat total per a dispositius corporatius; si no es pot fer un esborrament segur, el suport es destrueix, no es reutilitza.
• Eliminar els drets d'administrador local és de les mesures de més impacte.
• Nagios, Zabbix, Jira, Splunk, Docker i SAP Business One NO són gestors de configuració d'endpoints.
• El LOPDGDD, art. 87 exigeix criteris d'ús establerts amb participació dels representants dels treballadors.
• El perfil mòbil (roaming) és la carpeta i el registre de la persona usuària viatjant entre estacions; el perfil de configuració és una política del MDM. No es confonen.

Tema 53 · Lloc de treball i infraestructura

Treball documental: SharePoint i OneDrive

Elaboració pròpia: la font és de pagament i no es reprodueix

Enunciat oficial. Treball documental: SharePoint, OneDrive.

1. Les dues peces

SharePoint Online és la plataforma de col·laboració i de gestió de contingut d'equip de Microsoft 365: organitza els documents en llocs, i dins de cada lloc en biblioteques i llistes amb metadades, versions i permisos propis. OneDrive for Business és la biblioteca de documents personal de cada usuari, construïda sobre la mateixa tecnologia i amb les mateixes funcions. La diferència entre les dues no és tècnica sinó de propietat: qui mana sobre el contingut i què passa amb els documents quan la persona marxa.

Regla pràctica: si el document interessa a més d'una persona o té valor per a la unitat, va a SharePoint; si és teu i encara és en curs, a OneDrive.

Relació amb Teams: cada equip té un lloc de SharePoint associat on s'emmagatzemen tots els fitxers dels canals; cada canal hi té una carpeta; els canals privats i compartits tenen lloc propi. Teams és la interfície; SharePoint és el magatzem → tema 51.

2. Estructura de SharePoint

El contingut de SharePoint viu dins d'un lloc, que és la unitat de propietat, de permisos i de navegació: cada lloc té els seus membres, la seva pàgina d'inici i els seus contenidors de contingut. Els llocs no s'anideguen els uns dins dels altres com les carpetes d'un disc; s'agrupen amb un hub.

Tipus de lloc:

• Lloc d'equip (team site): connectat a un grup de Microsoft 365 i a Teams; col·laboració, tots hi contribueixen.
• Lloc de comunicació (communication site): difusió: pocs autors, molts lectors. És el tipus adequat per a una intranet o un portal informatiu.
• Hub site: agrupa llocs relacionats amb navegació i cerca comunes.

Elements:

Biblioteca o llista és una distinció que cau: la biblioteca guarda documents i cada element és un fitxer; la llista guarda registres i cada element és una fila de columnes, encara que hi pugui adjuntar fitxers. Un tipus de contingut és la plantilla que lliga un conjunt de metadades —i, si escau, una plantilla de document i un flux— a una categoria: «contracte», «acta», «informe tècnic».

Metadades o carpetes: SharePoint permet classificar amb metadades en lloc de carpetes imbricades. És millor pràctica: una jerarquia de carpetes obliga a triar un únic criteri d'organització i genera rutes llarguíssimes; les metadades permeten múltiples vistes del mateix conjunt i una cerca molt superior. La botiga de termes (term store) permet mantenir vocabularis controlats corporatius i compartir-los entre llocs.

3. Funcionalitats de treball documental

• Coautoria en temps real: diverses persones editen el mateix document alhora, amb indicadors de presència i desat automàtic. És la funcionalitat que fa possible la col·laboració simultània; el detall, al tema 51.
• Versionat: versions principals i secundàries, historial complet i restauració de versions anteriors. Es configura biblioteca a biblioteca, amb un límit del nombre de versions que es conserven.
• Desprotecció i protecció (check-out / check-in): bloqueja el document per a l'edició exclusiva d'una sola persona, que en tornar-lo a protegir hi deixa un comentari de canvis. Útil quan la coautoria no és desitjable (documents amb format complex o processos formals), però inhabilita la coautoria mentre està actiu.
• Aprovació de contingut: la biblioteca pot exigir que una versió sigui aprovada abans de ser visible per a qui només hi té permís de lectura. Amb versions principals i secundàries, l'esborrany es publica com a versió principal i queda pendent d'aprovació.
• Paperera de reciclatge de dos nivells: la de l'usuari, al lloc, i la de la col·lecció de llocs, només per a qui l'administra. La retenció és de 93 dies comptats des de l'esborrat original i és la mateixa per als dos nivells: no se sumen, i el termini no es pot allargar.
• Alertes i notificacions de canvis sobre un element, una carpeta o una biblioteca.
• Cerca a text complet i per metadades, amb resultats retallats pels permisos de qui cerca: ningú no veu a la cerca un document al qual no té accés.

4. Permisos i governança

Nivells de permís predefinits: control total, disseny, edició, col·laboració, lectura i accés limitat. Els dos extrems —control total i accés limitat— no es poden modificar; els altres sí, i se'n poden crear de nous. L'accés limitat no s'assigna a mà: és el que el sistema posa sol perquè algú pugui obrir un document concret sense veure la resta del lloc.

Grups: els grups de SharePoint del lloc (propietaris, membres, visitants) i, preferiblement, grups de seguretat d'Entra ID per gestionar-los, perquè així la pertinença es manté en un únic lloc → tema 64.

Herència de permisos: els permisos flueixen del lloc a les biblioteques, les carpetes i els elements. Trencar l'herència en molts punts és l'error de disseny més freqüent: fa la gestió ingovernable i genera fuites silencioses, perquè cap canvi posterior al nivell superior arriba als àmbits trencats. La bona pràctica és gestionar els permisos al nivell més alt possible i usar enllaços de compartició per als casos puntuals.

Etiquetes de sensibilitat i de retenció de Microsoft Purview: xifratge i marcatge que viatgen amb el document encara que surti de la biblioteca, i polítiques de conservació i eliminació. La DLP (Data Loss Prevention, prevenció de pèrdua de dades) detecta contingut sensible —DNI (Document Nacional d'Identitat), targetes de crèdit, dades de salut— i bloqueja o avisa en compartir-lo. El govern de la suite sencera, al tema 51; aquí, què li passa a un fitxer d'una biblioteca.

Cicle de vida: polítiques de caducitat de grups, arxivat de llocs inactius i propietaris responsables de revisar-ne el contingut i els accessos.

5. OneDrive: espai personal, sincronització i compartició

OneDrive for Business és una biblioteca de documents com les de SharePoint, amb un únic propietari. Per això hereta el versionat, la paperera de dos nivells, la coautoria i la cerca de l'apartat 3, i el que li és propi és com arriba al lloc de treball i com se'n surt el document.

Sincronització amb l'escriptori. El client de sincronització de OneDrive porta al disc local tant el OneDrive personal com les biblioteques de SharePoint i de Teams que la persona esculli:

• Fitxers a demanda: tots els fitxers es veuen a l'explorador, però no ocupen espai local fins que s'obren. Un fitxer es pot marcar per conservar-lo sempre al dispositiu, i això és el que permet treballar-hi sense connexió; els canvis es pugen quan la connexió torna.
• Còpia de seguretat de les carpetes conegudes (Known Folder Move): redirigeix a OneDrive l'Escriptori, els Documents i les Imatges de l'equip, de manera que el que la persona desa on sempre queda protegit i disponible des d'un altre dispositiu.
• La sincronització no és una còpia de seguretat: esborrar un fitxer sincronitzat l'esborra a tots dos costats. El que salva l'error és la paperera i l'historial de versions, no el client.

Compartició amb enllaços. Un document no es comparteix donant permisos un a un, sinó generant un enllaç, i el tipus d'enllaç és el que decideix qui hi entra:

Cada enllaç porta associats el permís de visualització o edició i, opcionalment, caducitat i contrasenya.

Compartició externa: cal decidir-la conscientment, per organització i per lloc, i és la via de fuita més habitual. Mesures: enllaços per defecte limitats a l'organització, caducitat obligatòria per als convidats, revisions d'accés periòdiques i informes de compartició.

6. Fluxos de treball i integració amb Microsoft 365

Un flux de treball documental automatitza el que abans es feia per correu: quan un document entra en una biblioteca o canvia una columna, el sistema avisa, demana una aprovació, mou el fitxer o li canvia l'estat.

• Power Automate és l'eina de fluxos de la suite. Un flux s'associa a una biblioteca o a una llista, s'engega per un esdeveniment (fitxer nou, element modificat) o a mà, i encadena passos: aprovacions amb resposta a Teams o al correu, notificacions, còpia o arxivat del fitxer, actualització de metadades.
• L'aprovació de contingut de la biblioteca (apartat 3) resol el cas senzill sense flux; el flux hi entra quan hi ha diverses persones aprovadores, terminis o passos condicionals.
• Aplicacions ofimàtiques: els documents s'obren i es coediten des del navegador o des de l'aplicació d'escriptori, sobre el fitxer que viu a la biblioteca. Les aplicacions i els seus formats, al tema 51.
• Teams hi posa la conversa i la interfície; SharePoint, el magatzem (apartat 1).
• Entra ID hi posa la identitat, l'inici de sessió i els grups → tema 64.
• Microsoft Search indexa contingut i metadades de tots dos i respon amb resultats retallats pels permisos de qui cerca.
• Power Apps permet posar un formulari propi al davant d'una llista o d'una biblioteca quan el formulari estàndard no arriba → tema 40.

7. Escenaris de treball documental col·laboratiu

8. El límit: SharePoint i OneDrive no són l'arxiu electrònic

Aquest és el punt de risc real per a una administració i el que cal tenir clar:

• SharePoint i OneDrive són eines de col·laboració i de gestió del contingut de treball. Serveixen per produir el document.
• El document amb valor administratiu ha d'acabar incorporat a l'expedient electrònic (Llei 39/2015, art. 70) i, un cop finalitzat el procediment, a l'arxiu electrònic únic (Llei 39/2015, art. 17), amb les metadades de l'ENI (Esquema Nacional d'Interoperabilitat), la signatura i les garanties d'autenticitat, integritat i conservació amb independència del temps transcorregut → tema 44.
• La retenció de Purview no és un calendari de conservació arxivístic: aquest l'aprova l'òrgan d'avaluació documental i cap document públic no es pot destruir sense una taula d'avaluació aprovada → tema 44.
• Conclusió pràctica: SharePoint per a l'esborrany i la col·laboració; GPA (Gestor de Procediments Administratius), gestor documental i arxiu, per al document definitiu. Confondre-ho genera documentació administrativa fora del sistema de gestió documental, sense traçabilitat ni valor probatori.

I la peça de fons: la Mesura de digitalització oberta estableix la preferència pel programari lliure i els estàndards oberts, i qui contracta la suite ha de preveure al plec l'exportabilitat i la reversibilitat i signar el contracte d'encarregat del tractament de l'RGPD (Reglament General de Protecció de Dades) — art. 28. Les alternatives lliures de plataforma col·laborativa —Nextcloud amb Collabora Online o OnlyOffice— es comparen al tema 51; els gestors documentals lliures —Alfresco, OpenKM—, al tema 44.

Claus d'examen

• La confusió que ha caigut és coautoria contra check-out. Preguntat quina funcionalitat permet la col·laboració en temps real en obrir un document des de OneDrive, la resposta és l'edició simultània de diverses persones; el distractor és el bloqueig del document per a una única persona usuària, que és exactament el que fa el check-out i el contrari del que es demana (TS-TIC 2025 pràctica, s4-p19).
• SharePoint o OneDrive rarament es pregunta per tecnologia: es pregunta per propietat. Contingut d'equip o de la unitat → SharePoint; espai personal i esborranys → OneDrive.
• Lloc d'equip o lloc de comunicació: si l'enunciat parla d'intranet, portal o «pocs autors i molts lectors», és lloc de comunicació; si parla de treballar tots plegats, és lloc d'equip.
• Metadades o carpetes: quan l'opció hi és, la bona pràctica que es demana són les metadades, no la jerarquia de carpetes.
• Compte amb la paraula «arxiu» en un enunciat d'administració: l'arxiu electrònic únic de la Llei 39/2015 no és ni la paperera de reciclatge ni l'arxivat d'un lloc inactiu de SharePoint.

Per recordar

• SharePoint = contingut d'equip i de l'organització; OneDrive = espai personal. Si interessa a més d'una persona, SharePoint.
• Els fitxers de Teams són a SharePoint; els canals privats i compartits tenen lloc propi.
• Lloc d'equip = col·laboració; lloc de comunicació = difusió (intranet).
• Biblioteca = fitxers; llista = files de columnes tipificades.
• Metadades millor que carpetes: permeten múltiples vistes i millor cerca.
• Coautoria = edició simultània de diverses persones; check-out = edició exclusiva d'una sola, i inhabilita la coautoria.
• Paperera de dos nivells i 93 dies des de l'esborrat, iguals per als dos nivells i no ampliables. És l'única xifra d'aquest tema que cal saber de memòria.
• Control total i accés limitat són els dos nivells de permís que no es poden modificar.
• No trenquis l'herència de permisos si pots evitar-ho; gestiona al nivell més alt possible.
• L'enllaç de qualsevol persona no autentica ni es pot auditar: és el primer que es tanca en una administració.
• La sincronització no és una còpia de seguretat: qui salva l'error és la paperera i l'historial de versions.
• SharePoint i OneDrive NO són l'expedient ni l'arxiu electrònic: el document definitiu va al gestor documental i a l'arxiu, amb metadades ENI i signatura.

Tema 54 · Lloc de treball i infraestructura

Desplegament d'aplicacions. SCCM

Elaboració pròpia: la font és de pagament i no es reprodueix

Enunciat oficial. Desplegament d'aplicacions. SCCM.

1. Què és SCCM

System Center Configuration Manager (SCCM), avui Microsoft Configuration Manager (part de Microsoft Intune / Endpoint Manager), és l'eina de gestió centralitzada de servidors i estacions de treball en un entorn Windows: permet la implementació, l'administració i la supervisió centralitzades de recursos en una xarxa basada en Windows.

Aquesta última formulació és la que apareix literalment a l'examen quan es demana quina eina d'administració de sistemes permet la implementació, administració i supervisió centralitzada de recursos en una xarxa basada en Windows: la resposta és SCCM / Microsoft Endpoint Configuration Manager. I quan es parla de l'eina de gestió centralitzada de servidors i estacions de treball desplegada sobre servidors Windows, també.

Funcions principals:

2. Arquitectura

Requisit: SCCM depèn de l'Active Directory i, per a moltes funcions, de PKI (Public Key Infrastructure) i de WSUS.

3. El procés de desplegament d'aplicacions

1. Empaquetat: preparació de l'aplicació en un format desatès (MSI, MSIX, App-V, executable amb paràmetres silenciosos, script). Cal definir el mètode de detecció que determina si l'aplicació ja hi és.
2. Creació de l'aplicació a SCCM amb els seus tipus de desplegament (un per plataforma o condició), requisits (sistema operatiu, memòria, arquitectura) i dependències.
3. Distribució del contingut als Distribution Points.
4. Creació del desplegament sobre una col·lecció, amb el propòsit Obligatori (Required) —s'instal·la sola— o Disponible (Available) —apareix al Software Center perquè l'usuari la instal·li.
5. Planificació: finestra de manteniment, data límit, comportament de reinici i notificacions a l'usuari.
6. Desplegament per fases (phased deployment): pilot → col·lectiu ampli → tota l'organització, amb criteris d'èxit entre fases.
7. Monitoratge: informes de compliment, èxits, errors i codis de retorn.
8. Remediació dels equips fallits i desinstal·lació quan cal.

Abast del desplegament: les aplicacions es poden assignar tant a col·leccions d'usuaris com de dispositius —construïdes amb llistes directes, grups de seguretat o UO (Unitat Organitzativa)— i els requisits poden filtrar, per exemple, per versió de sistema operatiu o per altres aplicacions necessàries. Els clients reben el desplegament tant si estan connectats físicament a la xarxa corporativa com si hi arriben per VPN (Virtual Private Network) o des d'un escriptori virtual (VDI, Virtual Desktop Infrastructure), sempre que puguin contactar el Management Point.

Bones pràctiques: sempre un pilot abans del desplegament general; finestres de manteniment definides; mètodes de detecció fiables; desinstal·lació provada; i documentació del paquet.

Les dues estratègies que es combinen són l'empenta (push) —l'organització decideix, el desplegament és obligatori i s'instal·la sol dins de la finestra— i l'estirada (pull) o autoservei —el desplegament es publica com a disponible i és la persona usuària qui l'instal·la des del Software Center quan li convé—. La primera serveix per al programari obligatori i els pedaços; la segona, per al catàleg opcional, i redueix les peticions al centre d'atenció.

3.1 Aplicació, paquet i programa

SCCM té dos objectes diferents per distribuir programari, i confondre'ls és l'error habitual:

• Aplicació (application): l'objecte modern. Conté un o més tipus de desplegament, i cada tipus porta el seu contingut, la seva ordre d'instal·lació, els seus requisits, les seves dependències i el seu mètode de detecció. El client avalua els requisits i tria quin tipus li toca. Com que sap detectar si l'aplicació ja hi és, també sap no reinstal·lar-la, desinstal·lar-la i informar del compliment; i com que està centrada en la persona, es pot assignar a usuaris i es publica al Software Center.
• Paquet i programa (package and program): el mecanisme clàssic i encara vigent. El paquet és el contingut i el programa és la línia d'ordres que s'hi executa. No té mètode de detecció: llança l'ordre i es queda amb el codi de retorn, sense saber si l'aplicació hi és. Per això continua sent la millor opció per a eines d'administració que no instal·len res, per a scripts d'una sola vegada i per als que s'han d'executar de manera periòdica.

Sistema de gestió de paquets és el nom genèric del conjunt d'eines que cobreix tot el cicle d'un paquet —crear-lo, actualitzar-lo, configurar-lo i eliminar-lo— i que n'automatitza la distribució. És el mateix concepte que a Linux implementen apt, dnf/yum o zypper, i a Windows el paquet de SCCM o les eines de línia d'ordres Winget i Chocolatey. No s'ha de confondre amb la infraestructura que mou el contingut per la xarxa —els Distribution Points i la seva replicació—, que resol un problema diferent: que el fitxer arribi a prop del client.

3.2 Revisió, substitució i retirada

Una aplicació desplegada al parc no s'esborra i es torna a crear cada vegada que canvia: SCCM li dona un cicle de vida propi.

• Revisió (revision): cada canvi a l'aplicació o a un tipus de desplegament crea una revisió nova. L'històric es conserva, es pot consultar i es pot restaurar una revisió anterior si la nova falla.
• Substitució (supersedence): la relació que declara que una aplicació en reemplaça una altra. En definir-la s'escull si la vella s'actualitza per sobre —mateixa aplicació, versió nova— o si es desinstal·la abans d'instal·lar la nova —producte diferent—. És el mecanisme per canviar de versió tot el parc sense tocar cap equip; les cadenes s'han de mantenir curtes.
• Retirada (retire): l'aplicació deixa d'estar disponible per a desplegaments nous, però ni ella ni els desplegaments existents s'esborren. Només un cop retirada i sense res que la referenciï es pot eliminar de debò.
• Desinstal·lació: un desplegament amb propòsit de desinstal·lar, que el client executa amb l'ordre de desinstal·lació del tipus de desplegament.

3.3 Automatització amb scripts

Moltes actuacions sobre les estacions —empaquetat, configuració prèvia o posterior— es couen amb la línia d'ordres de Windows dins de scripts:

• MOVE <origen> <destí> mou fitxers d'un directori a un altre, i és també la comanda per canviar el nom d'una carpeta —indicant com a destí el mateix directori pare amb el nom nou—, perquè per al sistema de fitxers moure i reanomenar són la mateixa operació. REN/RENAME només val per a fitxers.
• FOR /D %variable in (<scope>) do <acció> recorre els subdirectoris d'una carpeta ja definida i n'executa l'acció sobre cadascun; FOR /R fa el mateix però de manera recursiva per tot l'arbre.

4. Desplegament del sistema operatiu

El desplegament del sistema operatiu, o OSD (Operating System Deployment), és la funció que instal·la el sistema operatiu en un equip des de zero i el deixa llest per treballar: aplica una imatge del sistema, hi injecta els controladors, uneix l'equip al domini, hi instal·la les aplicacions del lloc de treball i, si l'equip en substitueix un altre, hi trasllada el perfil de la persona usuària. No és una instal·lació manual repetida cent vegades, sinó una seqüència de tasques que l'orquestra sola.

• MDT (Microsoft Deployment Toolkit): conjunt d'eines gratuït de Microsoft per automatitzar el desplegament de sistemes operatius Windows, amb seqüències de tasques, gestió d'imatges, controladors, aplicacions i migració de l'estat d'usuari (USMT). Es pot fer servir de manera autònoma (Lite Touch) o integrat amb SCCM (Zero Touch), cas en què aporta plantilles i scripts avançats a les seqüències de tasques.
• Imatges: WIM (Windows Imaging) com a format, DISM (Deployment Image Servicing and Management) per manipular-les i Sysprep per generalitzar-les.
• Seqüència de tasques: la successió ordenada de passos que particiona el disc, aplica la imatge, injecta controladors, uneix el domini, instal·la aplicacions i aplica configuracions.
• El primer pas per configurar noves estacions estàndard és «aplicar» una imatge al dispositiu mitjançant la seqüència de tasques; a partir d'aquí es fa la personalització.
• PXE i suports d'arrencada com a mecanismes d'inici; USMT per conservar els perfils en una migració.
• Windows Autopilot és l'alternativa moderna i basada en el núvol: el dispositiu es lliura de fàbrica, l'usuari l'encén i es configura sol contra Intune, sense imatge. És la tendència.

5. Gestió de pedaços

• WSUS (Windows Server Update Services) com a rerefons, gestionat des de SCCM amb Automatic Deployment Rules.
• Grups de desplegament: pilot → producció, amb finestres de manteniment i terminis de compliment.
• Informes de compliment i remediació dels equips endarrerits.
• Pedaços de tercers (navegadors, Java, Adobe) amb catàlegs de socis o eines complementàries: són la superfície d'atac més explotada.
• Calendari de suport: la disponibilitat dels pedaços depèn de la versió de Windows instal·lada, no és indefinida. Cada versió (feature update) rep actualitzacions —de seguretat i la resta— només durant un període de servei limitat, que varia segons l'edició: més curt per a Home/Pro (canal General Availability) i més llarg per a Enterprise/Education i el canal LTSC (Long-Term Servicing Channel, pensat per a equips especialitzats que no poden canviar de versió sovint). Passat aquest període, deixen d'arribar fins i tot els pedaços de seguretat, llevat que s'adquireixi el programa de pagament ESU (Extended Security Updates).
• Navegadors, el cas dels canals de versió: un mateix producte pot oferir un canal ràpid —versió major cada poques setmanes— i un canal de suport ampliat (ESR, Extended Support Release) —versions majors molt més espaiades i període de suport més llarg—, aquest darrer pensat per a desplegaments corporatius gestionats i amb la configuració de seguretat i privacitat per defecte més restrictiva. És el cas del Firefox desplegat a l'Ajuntament: les funcionalitats són molt semblants entre l'ESR i la versió normal, i el que les diferencia és el ritme d'actualització i el temps que cada versió està en suport —no el preu, que en totes dues és gratuït, ni la disponibilitat de la descàrrega. Es distribueix amb instal·ladors MSI i es gestiona amb plantilles ADMX (Administrative, XML), format XML (eXtensible Markup Language), o el fitxer policies.json, igual que la resta de programari empaquetat.
• L'ENS exigeix gestió de vulnerabilitats i actualitzacions (op.exp) i el manteniment de la configuració de seguretat.

6. Alternatives i evolució

L'alternativa que no necessita cap eina: una GPO (Group Policy Object) pot definir una directiva que forci la instal·lació d'un paquet .msi a les estacions afectades. És el mecanisme de distribució de programari natiu d'Active Directory —ve amb el domini, no s'hi afegeix res—, i per això és la comparació obligada amb SCCM: menys versatilitat i menys control (ni col·leccions, ni finestres de manteniment, ni mètode de detecció, ni informes d'èxit del §3).

Tendència: del model imatge + domini + SCCM a la xarxa corporativa al model núvol + Autopilot + Intune + identitat, on el dispositiu no necessita mai estar a la xarxa interna. El co-management és el pont entre tots dos.

7. Inventari de maquinari i de programari

L'inventari és la funció que fa que SCCM sàpiga què hi ha realment al parc: quins equips, amb quin maquinari, amb quin programari instal·lat i amb quina versió. No és un annex de la distribució de programari, és el seu fonament — sense inventari no es poden construir col·leccions dinàmiques, ni filtrar requisits, ni mesurar el compliment d'un desplegament.

Descobriment i inventari no són el mateix, i el tribunal ho pot separar:

• El descobriment (discovery) troba recursos i els dona d'alta a la base de dades del lloc, encara que no tinguin client instal·lat: equips, persones usuàries, grups i unitats organitzatives de l'Active Directory, o adreces de la xarxa. Cada troballa genera un registre de dades de descobriment (DDR, Discovery Data Record). El descobriment per batec (heartbeat discovery) és el cas especial: l'executa el client mateix, de manera periòdica, i és l'únic que informa de l'estat d'instal·lació del client.
• L'inventari el fa el client ja instal·lat sobre un equip ja descobert, i explica com és aquest equip.

Inventari de maquinari. El client llegeix WMI (Windows Management Instrumentation, la implementació de Microsoft de l'estàndard WBEM, Web-Based Enterprise Management) i el registre de Windows. Les classes que es recullen es trien a la configuració del client (client settings) i s'amplien amb el fitxer Configuration.mof, que a més registra els proveïdors que llegeixen la informació. Malgrat el nom, recull molt més que maquinari: qualsevol dada present a WMI o al registre —programari instal·lat, versió del sistema, estat del xifratge de disc—, i és la font de les col·leccions dinàmiques i dels requisits dels tipus de desplegament.

Inventari de programari. Recorre el sistema de fitxers buscant fitxers d'un tipus determinat i, si es demana, en recull una còpia al servidor de lloc (file collection). Ve activat per defecte, però sense recollir cap fitxer: recollir-los és una decisió deliberada, perquè pot arrossegar dades personals i inflar la base de dades.

Mesura d'ús (software metering). Registra si un programa instal·lat s'executa de veritat i quantes vegades. És el que distingeix «instal·lat» de «utilitzat» i, per tant, la base per recuperar llicències que ningú fa servir.

Asset Intelligence afegeix un catàleg que normalitza els títols de programari —el mateix producte no s'ha de comptar tres vegades perquè s'anomeni de tres maneres— i hi penja la gestió de llicències.

L'inventari té dues cares que sovint es pregunten juntes: és l'instrument del compliment del llicenciament i de l'inventari d'actius que exigeix l'ENS, i alhora és una recollida massiva de dades sobre els equips de persones identificables, de manera que se li aplica el principi de minimització — es recull el que fa falta per gestionar, no tot el que WMI podria donar.

8. Al sector públic

• Estandardització del lloc de treball: catàleg d'aplicacions aprovades, imatges corporatives i cicles de renovació planificats.
• Llicenciament: el desplegament ha d'estar alineat amb les llicències disponibles; el software metering de SCCM serveix per detectar infrautilització i evitar l'incompliment. Norma de referència: ISO/IEC 19770 (IEC: International Electrotechnical Commission) → tema 19.
• ENS: inventari d'actius, configuració de seguretat, gestió de la configuració, gestió de vulnerabilitats i traçabilitat dels canvis. SCCM/Intune és l'instrument de compliment a escala.
• Contractació i sobirania: la Mesura de digitalització oberta obliga a valorar alternatives lliures i a garantir la reversibilitat; en el lloc de treball, la migració a alternatives lliures és una decisió estratègica que exigeix planificació de la compatibilitat d'aplicacions.
• Accessibilitat: el programari desplegat al lloc de treball ha de ser compatible amb els productes de suport dels empleats amb discapacitat.
• Gestió del canvi: qualsevol desplegament massiu és un canvi que ha de passar pel procés corresponent, amb pla de retorn → tema 19.

Claus d'examen

• MOVE també canvia el nom d'una carpeta; REN/RENAME només val per a fitxers (TS-TIC 2021 pràctica, p. 8).
• FOR /D recorre subdirectoris, no fitxers; no ho confonguis amb FOR /R (recursiu per tot l'arbre) ni amb FOR /L (rang numèric) (TS-TIC 2021 pràctica, p. 9).
• La disponibilitat dels pedaços de Windows 10 no és indefinida ni igual per a tothom: depèn de la versió i de l'edició, i fins i tot els de seguretat tenen un límit (TS-TIC 2021 pràctica, p. 2).
• ESR no és una qüestió de preu: és un canal amb menys freqüència d'actualització de versió, més temps de suport i configuració per defecte més restrictiva (TS-TIC 2021 pràctica, p. 28).
• El «sistema de gestió de paquets» és el conjunt d'eines que crea, actualitza, configura i elimina paquets i n'automatitza la distribució — no els programes que distribueix, ni la rèplica dels paquets pels servidors per redundància, que són les distractores (TS-TIC 2018 específic, p. 21).
• A SCCM, les aplicacions s'assignen tant a usuaris com a dispositius i arriben a estacions locals, per VPN o en escriptoris virtuals: descarta les opcions que ho restringeixen a un sol cas (TS-TIC 2021 específic, p. 22).

Per recordar

• SCCM / Microsoft Configuration Manager = implementació, administració i supervisió centralitzada de recursos en una xarxa basada en Windows: inventari, distribució de programari, pedaços, desplegament de sistemes operatius i configuració desitjada.
• Components: Site Server + SQL Server, Management Point, Distribution Point (contingut), Software Update Point (WSUS), client, col·leccions i límits.
• Desplegament Obligatori (s'instal·la sol) vs Disponible (a través del Software Center). Sempre pilot primer.
• MDT és el conjunt d'eines gratuït per automatitzar el desplegament de sistemes operatius Windows, autònom o integrat amb SCCM.
• El primer pas per preparar una estació estàndard és aplicar la imatge mitjançant la seqüència de tasques.
• Autopilot + Intune és l'alternativa moderna: sense imatge i sense xarxa corporativa.
• Els pedaços de tercers són la superfície d'atac més explotada.
• Aplicació (tipus de desplegament, requisits, dependències i mètode de detecció) vs paquet i programa (una ordre i el seu codi de retorn, sense detecció). Substitució per canviar de versió; retirada no esborra res.
• Descobriment ≠ inventari: el descobriment dona d'alta el recurs (i el de batec el fa el client, i és l'únic que diu si el client està instal·lat); l'inventari de maquinari llegeix WMI i el registre, i el de programari explora fitxers. El software metering ajuda al compliment del llicenciament (ISO/IEC 19770).
• El temps de suport dels pedaços depèn de la versió i l'edició de Windows: no és etern ni és igual per a Home/Pro que per a Enterprise/Education o LTSC.
• ESR (Extended Support Release) = actualitzacions de versió més espaiades, suport més llarg i configuració per defecte més restrictiva; no té a veure amb el preu.
• MOVE reanomena carpetes; FOR /D recorre subdirectoris.

Tema 55 · Lloc de treball i infraestructura

Centres de Processament de Dades (CPD)

Elaboració pròpia: la font és de pagament i no es reprodueix

Enunciat oficial. Centres de Processament de Dades (CPD): components, infraestructures de suport, seguretat física i ambiental, nivells de disponibilitat i redundància.

1. Components

Un CPD (Centre de Processament de Dades) és la instal·lació que allotja els sistemes d'informació crítics amb les infraestructures de suport que en garanteixen el funcionament continu.

Una granja de servidors (server farm): màquines que donen un sol servei; el balancejador de càrrega hi reparteix les peticions.

1.1 Cablatge estructurat

És un dels elements de la xarxa amb més vida útil —15 a 20 anys, molt més que els equips actius (5 a 8 anys)—: es dimensiona a llarg termini, perquè canviar-lo implica obra. Normes: ISO (International Organization for Standardization) / IEC (International Electrotechnical Commission) 11801, EN 50173, TIA (Telecommunications Industry Association) -568 (cablatge genèric) i TIA-942 (específica de CPD, aprovada també per l'ANSI (American National Standards Institute)).

• Topologia en estrella: sempre des d'un armari cap a cada presa; bus i anell són obsolets.
• Distància màxima: el tram horitzontal de coure no pot superar els 90 m entre l'armari i la presa (100 m comptant els llatiguets d'ambdós extrems). Als edificis grans això obliga a repartir armaris de planta.
• Independent de l'aplicació: la mateixa infraestructura porta veu i dades sobre la mateixa xarxa (la telefonia viatja sobre Ethernet), de manera que no cal cap cablejat telefònic a part. Ja amb la categoria 5 (100 Mbit/s) n'hi ha prou.
• Categories de coure: com més alta la categoria, més amplada de banda. La que pot caure és Cat 8: l'única que arriba a 40 Gbit/s (fins a Cat 7, 10 Gbit/s), però amb només 30 m d'abast en lloc de 100 m; es reserva a connexions curtes dins del CPD.
• Fibra òptica: OM (Optical Multimode) té un nucli més ample, s'il·lumina amb LED (Light Emitting Diode) o làser, usa la primera finestra (850 nm) per a distàncies curtes i es ven per categories numerades; OS (Optical Single-mode) té el nucli més estret, necessita làser i arriba més lluny a la tercera finestra (1550 nm).
• Topologia de rack: Top of Rack (ToR) —cada rack té el seu commutador i el coure no en surt— simplifica la gestió amb molts racks; End of Row (EoR) —tots els servidors d'una fila van a un commutador d'agregació comú— té menys commutadors però més cable.

1.2 Espais funcionals TIA-942 i sala d'entrada de proveïdors

La TIA-942 fixa els nivells TIER (§5) i divideix el CPD en espais funcionals, del cablatge troncal (backbone) cap avall:

• ER (Entrance Room, sala d'entrada): meet-me room: hi arriben i s'interconnecten els circuits dels operadors (carriers). És la demarcació: on acaba la responsabilitat de l'operador i comença la de l'organització, amb els tallafocs de frontera. Es recomana situar-la fora de la sala de còmput.
• MDA (Main Distribution Area): l'àrea central, amb la connexió creuada principal i els equips core.
• HDA (Horizontal Distribution Area): transició entre el cablatge troncal i l'horitzontal; commutadors d'una zona o planta.
• EDA (Equipment Distribution Area): al costat dels racks, on es connecta l'equipament actiu.
• TR (Telecommunications Room): serveix espais fora del CPD (oficines) connectats a l'MDA.

El cablatge troncal uneix ER, MDA i HDA; l'horitzontal, HDA i EDA.

1.3 Virtualització

• Hipervisor: programari que abstreu el maquinari físic i el reparteix entre màquines virtuals (MV). Tipus 1 (bare-metal): directament sobre el maquinari. Tipus 2 (hosted): sobre un sistema operatiu ja instal·lat.
• Virtualitzar servidors permet agrupar aplicacions de sistemes heterogenis dins del mateix maquinari: la CPU (Central Processing Unit) física es comparteix entre les MV —mai es dedica en exclusiva a una—, i això n'optimitza els recursos.
• Contenidors (Docker, LXC (LinuX Containers)): comparteixen el nucli del sistema operatiu amfitrió en lloc de virtualitzar-lo sencer; són més lleugers que una MV i se'n despleguen més amb els mateixos recursos.

1.4 L'armari de 19 polzades i la unitat de rack

L'armari o bastidor (rack) de 19 polzades és el moble normalitzat on es munta l'equipament actiu del CPD. Les 19" (482,6 mm) són la separació entre els muntants de fixació, no l'amplada de l'armari (600 o 800 mm); les fixen l'EIA (Electronic Industries Alliance) -310 i la IEC 60297.

• La unitat de rack (U) és la unitat d'alçada: 1 U = 1,75 polzades = 44,45 mm. Un armari de CPD sol fer 42 U; un commutador n'ocupa 1 i un servidor d'1 a 4.
• Profunditat: 1.000 o 1.200 mm en un CPD. Les PDU verticals van al lateral i no consumeixen U (format 0 U).
• Les U buides es tapen amb tapes cegues (blanking panels): una U oberta deixa que l'aire calent del darrere torni al frontal i escalfi els equips de sobre.
• Panell de pegat (patch panel): hi acaba el cablatge estructurat i d'ell surten els llatiguets a cada equip, i el cable fix no es toca mai.
• El límit real d'un armari no és l'espai en U sinó la potència elèctrica que se li pot portar i la calor que se'n pot extreure; l'alta densitat obliga a refrigeració en fila o líquida (§3).

2. Infraestructura elèctrica

• SAI / UPS (Uninterruptible Power Supply): alimentació sense tall entre la caiguda de la xarxa i l'arrencada del grup electrogen,. La configuració de la redundància de l'UPS és una de les característiques que diferencia els nivells TIER.
• Topologies: standby (offline), line-interactive i doble conversió (online) —l'única acceptable en un CPD.
• Redundància: N (just el necessari), N+1 (una unitat de reserva), 2N (duplicació completa), 2(N+1).
• Grup electrogen: autonomia perllongada; combustible i proves periòdiques amb càrrega.
• Doble via elèctrica (A/B) fins al rack, amb PDU independents i fonts redundants als equips.
• Escomeses de companyies diferents en els nivells alts.

Eficiència energètica:

• PUE (Power Usage Effectiveness) = energia total del CPD / energia consumida pel equipament TI (Tecnologia de la Informació). Com més a prop d'1, millor. Un CPD tradicional, a 2,0; si és modern, per sota d'1,3.
• Mesures: confinament de passadissos, free cooling, elevació de la temperatura de consigna (ASHRAE recomana 18–27 °C), virtualització i consolidació, i reutilització de la calor residual.
• Codi de conducta europeu per a CPD i EN 50600 (disponibilitat, seguretat física i eficiència).

3. Climatització i condicions ambientals

• ASHRAE (American Society of Heating, Refrigerating and Air-Conditioning Engineers) TC (Technical Committee) 9.9: el rang recomanat de temperatura a l'entrada d'aire dels equips és 18–27 °C, amb humitat relativa per sota del 60 % i punt de rosada controlat; el límit inferior d'humitat —al voltant del 8 %— pertany al rang admissible, que és més ample que el recomanat. Per sobre, condensació; per sota, electricitat estàtica.
• Passadís fred / passadís calent amb confinament: racks front a front i esquena contra esquena per no barrejar l'aire fred i el calent. És la mesura de més impacte.
• Free cooling: tecnologia que aprofita les baixes temperatures exteriors per refrigerar el CPD, per aire o per aigua, reduint l'ús dels equips d'aire condicionat i, per tant, el consum.
• Altres tècniques: refrigeració en fila (in-row), portes posteriors refrigerades, i refrigeració líquida directa al xip o per immersió per a les densitats altes de la IA (Intel·ligència Artificial).

4. Seguretat física i ambiental

Protecció activa i passiva (la distinció que es pregunta):

• Protecció passiva: estructurals i permanents, sense activació: compartimentació i sectorització RF, portes tallafoc, recobriments ignífugs, ubicació del CPD (no en soterrani inundable ni sota canonades), materials no combustibles.
• Protecció activa: sistemes que detecten i actuen: detecció precoç de fums per aspiració (VESDA), extinció automàtica per gas net, detecció de líquids, sistemes d'alarma, CCTV i control d'accés.

Extinció: no s'usa aigua sobre els equips, sinó gasos nets —FM-200, NOVEC 1230, IG-541 (Inergen), CO2 (perillós per a les persones)—, que actuen sense residus ni conductivitat.

Control d'accés: múltiples factors (targeta + PIN (Personal Identification Number) o biometria), mantrap o esclusa, registre d'accessos, acompanyament de visites i CCTV amb retenció conforme al RGPD.

Fins on arriba aquest apartat. Aquí només la seguretat física i ambiental; les defenses lògiques (tallafocs perimetrals, segmentació, detecció d'intrusions, Zero Trust) són del → tema 70.

Marc normatiu: l'ENS dedica la família mp.if (protecció de les instal·lacions) a aquests controls: àrees separades amb control d'accés, identificació de les persones, condicionament dels locals, protecció davant incendis i inundacions, registre d'equipament i instal·lacions alternatives. La ISO/IEC 27001 hi dedica els controls de seguretat física i de l'entorn.

5. Nivells de disponibilitat: la classificació TIER

L'Uptime Institute i la norma ANSI/TIA-942 estableixen un conjunt de categories en funció del nivell de disponibilitat requerit i del nivell de redundància de la infraestructura de suport.

La diferència principal entre un TIER III i un TIER IV: el TIER III és «mantenible simultàniament» —manteniment planificat sense aturar el servei, però una fallida imprevista pot causar una parada—; el TIER IV és «tolerant a fallides»: 2N amb dues vies actives i suporta una fallida imprevista sense impacte.

Altres classificacions: EN 50600 amb les seves classes de disponibilitat 1 a 4, i la ISO/IEC 22237.

6. Estratègies d'allotjament

On es col·loca un servidor no ho decideix l'espai disponible, sinó l'enllaç. Un equip que ha de rebre o servir molt de trànsit va on hi ha l'amplada de banda: dins del CPD, penjat de la troncal. Posar-lo en una sala remota unida al CPD per un enllaç d'accés modest el deixa limitat per aquest enllaç, i cap canvi de tecnologia local —una xarxa sense fil, un commutador propi al costat, un encaminador mòbil— eixampla un coll d'ampolla que és aigües amunt. El raonament invers justifica l'edge: el trànsit no ha de viatjar perquè es processa a l'origen.

Distribució geogràfica: dos CPD principals prou lluny per no compartir riscos (elèctrics, inundació, sísmics) però prou prop per a la replicació síncrona —fins a 50–100 km—, amb una tercera ubicació o núvol per a les còpies. Units per enllaços redundants, formen la base de l'alta disponibilitat i del DRP (Disaster Recovery Plan, pla de recuperació davant desastres): l'estratègia i el conjunt de procediments per recuperar els sistemes informàtics i les dades perdudes després d'un incident greu, amb un RTO (Recovery Time Objective, temps objectiu de recuperació) i un RPO (Recovery Point Objective, punt objectiu de recuperació) → tema 58.

Tendències: SDDC (Software-Defined Data Center, CPD definit per programari) —virtualització de còmput, emmagatzematge i xarxa (SDN, Software-Defined Networking) gestionats per programari, amb orquestració que n'automatitza el desplegament, la configuració i el control sense intervenció manual—, HCI (Hyper-Converged Infrastructure, hiperconvergència), CPD modulars i prefabricats, refrigeració líquida per a la IA i CPD sostenibles.

SDDC: la virtualització de l'emmagatzematge dins d'un SDDC la dona l'SDS (Software-Defined Storage), que desacobla el programari d'emmagatzematge del maquinari i agrega els discs locals dels servidors en una plataforma comuna i escalable. No s'ha de confondre amb l'hipervisor (§1.3), que virtualitza el còmput, ni amb la NIC (Network Interface Card, targeta de xarxa). → tema 56.

7. Gestió i operació

• DCIM (Data Center Infrastructure Management): inventari d'espai, energia i refrigeració.
• BMS (Building Management System) per a les instal·lacions.
• NTP (Network Time Protocol): sincronitza el rellotge de tots els sistemes del CPD, imprescindible per a logs, certificats i autenticació. Jerarquia per stratum: 0, rellotges atòmics o GPS (Global Positioning System); 1, els seus clients directes; 2 i següents, la resta. Bona pràctica: definir 2 o 3 servidors NTP interns sincronitzats amb diversos servidors externs —tres com a mínim,—, i la resta de sistemes només amb aquests, per minimitzar la dependència d'Internet.
• Manteniment preventiu de SAI, grups, climatització i extinció, amb proves de càrrega.
• Documentació: plànols, esquemes unifilars, inventari de racks, cablatge etiquetat.
• Procediments d'emergència i simulacres → tema 58.
• Contractació: al sector públic, construcció o lloguer d'un CPD i manteniment es divideixen en lots (LCSP): obra, instal·lacions, manteniment, equipament i serveis.

8. Arquitectura de xarxa del CPD

L'arquitectura clàssica de tres capes —core, agregació i accés— està pensada per a trànsit nord-sud, el que entra i surt del CPD. Amb la virtualització, la major part del trànsit passa a ser est-oest: entre servidors del mateix CPD. Aquí les tres capes fan mal: dos servidors de racks diferents han de pujar fins a l'agregació o el core i baixar.

SPINE&LEAF resol això amb dues capes i una regla: cada leaf es connecta a tots els spine, i cap leaf a un altre leaf ni cap spine a un altre spine.

• Latència predictible: entre dos servidors hi ha sempre dos salts (leaf → spine → leaf).
• Amplada de banda que escala en horitzontal: s'afegeixen spine i creixen els camins.
• Sense arbre d'expansió bloquejant: tots els enllaços transporten trànsit alhora amb ECMP (Equal-Cost Multi-Path, encaminament de camins múltiples de cost igual), en comptes de deixar-ne la meitat en espera com l'STP (Spanning Tree Protocol, que evita bucles tallant enllaços redundants).

8.1 Segmentació per capes (frontend / aplicació / backend)

Els servidors d'una aplicació web se separen en tres capes lògiques: frontend (servidors web, exposats a l'exterior), aplicació (lògica de negoci) i backend (bases de dades). Cada capa és un segment de xarxa aïllat per tallafocs, perquè un atac al frontend no arribi a les dades.

Els commutadors de nivell 2 —que commuten per adreça MAC (Media Access Control)— hi són presents a totes les capes: cada segment necessita la seva connectivitat local d'accés.

8.2 Connectors, per no confondre'ls

El cablatge de coure acaba en RJ45 (Registered Jack 45, formalment 8P8C), el connector del parell trenat, apantallat —STP (Shielded Twisted Pair, per parell) o FTP (Foiled Twisted Pair, global)— o no: UTP (Unshielded Twisted Pair). La fibra fa servir connectors no intercanviables:

El color del latiguillo no és normatiu: per convenció, groc sol ser monomode i taronja o aigua multimode.

8.3 Certificació del cablatge i reflectometria (OTDR)

Abans de posar en servei una fibra cal certificar-la: la pèrdua total no pot superar el pressupost òptic de TIA-568 i ISO/IEC 11801.

• OTDR (Optical Time Domain Reflectometer, reflectòmetre òptic en el domini del temps): envia polsos de llum per la fibra i mesura la que torna per retrodispersió (backscatter): el temps dona la distància i la intensitat la pèrdua (atenuació, en dB) en cada punt. El resultat és una traça: distància (eix horitzontal) contra pèrdua acumulada (vertical).
• Causes d'atenuació: la longitud (pèrdua per km, constant), els connectors, els empalmaments per fusió —amb menys pèrdua que un connector— i les corbatures (macrobends) massa tancades.
• Lectura de la traça: cada connector o empalmament és un esglaó —una caiguda sobtada de nivell— a la distància on és físicament; el final de la fibra es marca amb un pic de reflexió o soroll de fons pla. Un esglaó més gran del que pertoca assenyala el punt defectuós.

Claus d'examen

• TIER III «mantenible simultàniament» vs. TIER IV «tolerant a fallides»: la confusió més repetida. TIER III admet manteniment sense parar, però una fallida imprevista el pot aturar; TIER IV no (TS-TIC 2018, pràctica s3-p001; TS-TIC 2025, específic s0-p068).
• La disponibilitat del 99,982 % (~1,6 h/any d'indisponibilitat) és la de TIER III, no la de TIER IV (99,995 %): cau literal (TS-TIC 2018, pràctica s3-p001; TS-TIC 2025, s4-p026).
• Redundància del SAI per TIER: I=N · II=N+1 · III=N+1 · IV=2N. La trampa és assignar N al TIER II (li toca N+1): entre el II i el III no canvia la redundància del SAI, sinó les vies i el manteniment simultani (TS-TIC 2023, específic s0-p037).
• Free cooling és aprofitar la temperatura exterior per refredar amb menys compressors; els distractors descriuen un aire condicionat convencional (TS-TIC 2018, pràctica s3-p003).
• En la virtualització, la CPU es comparteix, mai es dedica en exclusiva a una màquina virtual: l'afirmació que ho diu és la falsa (TS-TIC 2023, pràctica s3-p029).
• En una traça OTDR, la distància es llegeix a l'escala del gràfic: la trampa és confondre m amb km —640 m llegits com a 3.864 km assenyalarien un tall inexistent (TS-TIC 2021, pràctica s3-p025).

Per recordar

• Passadís fred / calent amb confinament: la mesura d'eficiència de més impacte.
• PUE = energia total / energia TI; com més a prop d'1, millor.
• ASHRAE: 18–27 °C; humitat controlada per evitar condensació i estàtica.
• Protecció passiva = estructural i permanent (sectorització RF); activa = detecta i actua (VESDA, extinció per gas).
• En un CPD s'extingeix amb gasos nets, mai amb aigua sobre els equips.
• TIER I: N · TIER II: N+1 · TIER III: N+1 amb dues vies i manteniment sense parar (99,982 %, ~1,6 h/any) · TIER IV: 2N amb dues vies actives i tolerància a fallides (99,995 %).
• TIER III = mantenible simultàniament; TIER IV = tolerant a fallides. La diferència és el comportament davant una fallida imprevista.
• 1 U = 44,45 mm d'alçada en un armari de 19" (482,6 mm entre muntants); un armari de CPD sol fer 42 U, i les U buides es tapen amb tapes cegues.
• El cablatge estructurat té la vida útil més llarga; el tram horitzontal de coure no supera els 90-100 m, per això els edificis grans reparteixen armaris de planta.
• SDS virtualitza l'emmagatzematge dins d'un SDDC; l'hipervisor virtualitza el còmput —tipus 1 sobre el maquinari, tipus 2 sobre un sistema operatiu— i la CPU es comparteix, no es dedica.
• L'ER (meet-me room) és on entren els circuits dels operadors: la demarcació.
• L'OTDR llegeix la fibra en una traça distància/pèrdua (dB): cada esglaó és un connector o empalmament, i cal parar atenció a l'escala per no confondre m amb km.

Tema 56 · Lloc de treball i infraestructura

Sistemes SAN i nivells de RAID

Elaboració pròpia: la font és de pagament i no es reprodueix

Enunciat oficial. Sistemes SAN i Nivells de RAID (Redundant Array of Independent Disks).

1. Arquitectures d'emmagatzematge

Les tres arquitectures clàssiques es distingeixen per on són els discos i, sobretot, per què veu el servidor: blocs —un disc que ell mateix particiona i formata— o fitxers que ja li serveix un altre.

• DAS (Direct Attached Storage): discos connectats directament a un sol servidor per SAS, SATA o NVMe, sense cap xarxa pel mig. Accés a bloc, la latència i el cost més baixos; a canvi no es pot compartir, i cada servidor acaba amb la seva illa de capacitat, una mig buida i l'altra plena.
• NAS (Network Attached Storage): un dispositiu complet —amb maquinari i programari propis— que té la seva pròpia adreça IP i serveix fitxers a servidors i estacions per NFS (Network File System), SMB (Server Message Block)/CIFS o FTP (File Transfer Protocol). Qui manté el sistema de fitxers és la NAS; el client hi veu carpetes compartides i deixa de dependre de servidors amb discos interns.
• SAN: una xarxa dedicada exclusivament a l'emmagatzematge, que connecta els servidors amb les cabines i els lliura blocs. El servidor hi veu un disc —un LUN— i hi posa a sobre el sistema de fitxers que vulgui.

SAS (Serial Attached SCSI) i SATA (Serial Advanced Technology Attachment) són les interfícies físiques dels discos de la fila «Protocol»; CIFS (Common Internet File System) és el dialecte amb què Microsoft va implementar originalment el protocol SMB per compartir fitxers en xarxa.

La frontera que es pregunta és aquesta: la NAS dona fitxers per la xarxa d'ús general, i la SAN dona blocs per una xarxa pròpia. Una base de dades, el disc d'una màquina virtual o un clúster que necessita disc compartit demanen blocs; un directori compartit entre persones, fitxers.

Emmagatzematge d'objectes (Amazon S3, Ceph RGW (Rados Gateway), MinIO): la tercera manera d'accedir a les dades, al costat del bloc i del fitxer. No lliura ni discos ni carpetes, sinó objectes —la dada amb les seves metadades— identificats per una clau i accessibles per API (Application Programming Interface) HTTP (Hypertext Transfer Protocol), sense jerarquia de directoris. Escala de manera massiva i barata, i admet bloqueig d'objectes (object lock, WORM (Write Once Read Many)), que és el que el fa idoni per a còpies i arxiu → tema 57. També és el substrat dels data lakes → tema 32.

2. La SAN

Segons la SNIA (Storage Networking Industry Association), l'objectiu d'una SAN (Storage Area Network) és transferir dades entre sistemes informàtics i elements d'emmagatzematge: és una xarxa dedicada d'alt rendiment que proporciona accés a nivell de bloc a dispositius d'emmagatzematge consolidats des de múltiples servidors, de manera que la capacitat aparegui davant el sistema operatiu com si fos local. Dit d'una altra manera, desacobla l'emmagatzematge dels servidors per gestionar-lo de manera centralitzada, compartida i escalable.

Aquesta formulació de la SNIA —«transferir dades entre sistemes informàtics i elements d'emmagatzematge»— és la que apareix literalment als exàmens, i és la resposta correcta quan la pregunta demana l'objectiu d'una SAN.

Beneficis: consolidació i millor aprofitament de la capacitat, alta disponibilitat (multicamí, redundància), rendiment, escalabilitat independent de còmput i emmagatzematge, funcions avançades de la cabina (instantànies, replicació, clonatge, thin provisioning) i l'habilitació de la virtualització i dels clústers, que necessiten disc compartit.

2.1 Components

• Cabina d'emmagatzematge (array): controladores redundants, memòria cau, discs (SSD (Solid State Drive)/NVMe, SAS, NL (Near-Line)-SAS) i el programari de gestió.
• HBA (Host Bus Adapter) als servidors, o CNA (Converged Network Adapter) en FCoE.
• Commutadors (switches) de la SAN, formant el fabric; en Fibre Channel, dos fabrics independents (A i B) per redundància total.
• Cablatge de fibra òptica.
• Programari de multicamí (multipathing) al servidor, que gestiona diversos camins cap al mateix LUN i fa failover i balanceig.

2.2 Protocols

Tots els protocols de SAN fan la mateixa feina —portar ordres SCSI (Small Computer System Interface), o NVMe (Non-Volatile Memory Express), entre un iniciador (el servidor) i un objectiu (target, la cabina)— i es diferencien pel transport que utilitzen, i per tant pel preu i per la latència.

• FC (Fibre Channel): xarxa dedicada i sense pèrdues (lossless), amb el seu cablatge, els seus commutadors i la seva pila pròpia; no va sobre TCP/IP. Velocitats de 8, 16, 32 i 64 Gbps i latències molt baixes i previsibles. Cada port té una adreça mundial única, el WWN (World Wide Name), que és la identitat amb què es zonifica; la topologia normal és el fabric commutat, mentre que la punt a punt i l'anell FC-AL (Fibre Channel Arbitrated Loop) estan en desús. És la millor opció en rendiment i estabilitat, i la pitjor en cost i en dependència de personal especialitzat.
• iSCSI: encapsula les mateixes ordres SCSI dins de TCP (Transmission Control Protocol) i IP (Internet Protocol) i les fa viatjar per Ethernet corrent, de manera que no calen ni cablatge ni commutadors nous. Els extrems s'identifiquen amb un IQN (iSCSI Qualified Name) de la forma iqn.2001-04.com.exemple:cabina1; l'iniciador descobreix els objectius preguntant al portal de la cabina i s'hi autentica normalment amb CHAP (Challenge-Handshake Authentication Protocol). Com que comparteix mitjà amb la resta del trànsit, convé xarxa dedicada o VLAN (Virtual Local Area Network) aïllada, jumbo frames, control de flux i targetes que descarreguin el processament de TCP. És molt més barat i el gestiona l'equip de xarxa de sempre, però hereta la latència i la variabilitat d'Ethernet.
• FCoE (Fibre Channel over Ethernet): FC encapsulat en Ethernet amb DCB (Data Center Bridging), que és el que hi aporta el comportament sense pèrdues.
• NVMe over Fabrics (NVMe-oF): l'evolució d'alt rendiment, que substitueix el joc d'ordres SCSI pel de NVMe sobre FC, RoCE o TCP.
• NFS i SMB són de NAS, no de SAN: serveixen fitxers, no blocs, i és el parell de distractors habitual.

2.3 Conceptes de gestió

• LUN (Logical Unit Number): la unitat lògica que la cabina presenta al servidor com si fos un disc. No és un disc físic —normalment és una porció d'un pool repartit entre molts— ni és el volum que el sistema operatiu hi construeix a sobre.
• Zoning (al switch): defineix quins iniciadors poden veure quins objectius. Bona pràctica: zonificació per un sol iniciador (single initiator zoning).
• LUN masking (a la cabina): quins servidors poden accedir a quins LUN. El zoning tanca la porta de la xarxa i el LUN masking la del calaix; són dos controls diferents i s'apliquen en aquest ordre.
• Thin provisioning: assignar capacitat lògica superior a la física real, consumint-la a mesura que s'escriu, davant del thick provisioning, que la reserva sencera per endavant. Estalvia molt però exigeix vigilar l'ocupació real: si el pool s'omple, s'aturen alhora tots els volums que en pengen.
• Instantànies (snapshots), clons, replicació síncrona i asíncrona, deduplicació i compressió, tiering automàtic entre nivells de disc, QoS (Quality of Service) per LUN.
• Multicamí amb polítiques round robin o least queue depth.

2.4 Virtualització de l'emmagatzematge

La virtualització de l'emmagatzematge abstrau els discos i les cabines físiques de la seva ubicació i el seu maquinari concret, i els presenta com un pool lògic de capacitat del qual es reparteixen volums. Serveix per agregar cabines de fabricants diferents en un sol conjunt, moure dades entre elles sense aturar el servei i aplicar en un sol lloc funcions com el thin provisioning o les instantànies. S'implementa en tres llocs: al servidor (gestor de volums o hipervisor), a la pròpia cabina, o en un dispositiu intermedi a la xarxa, davant de les cabines existents.

SDS (Software-Defined Storage, emmagatzematge definit per programari), segons la SNIA: separa el programari de gestió de l'emmagatzematge del maquinari físic subjacent, oferint una gestió flexible, escalable i automatitzada dels recursos de dades, amb independència del maquinari on s'executen, encara que sigui heterogeni o de diversos fabricants. És la resposta quan un enunciat descriu exactament això, i no s'ha de confondre amb una NAS (que és maquinari concret d'accés a fitxer), amb l'SDN (Software-Defined Networking, que fa el mateix però per a xarxes) ni amb serveis de xarxa com una VPC (Virtual Private Cloud) o una CDN (Content Delivery Network).

• HCI (Hyper-Converged Infrastructure, infraestructura hiperconvergida): cas particular d'SDS on el disc local de cada servidor s'agrega per programari en un pool compartit (vSAN, Ceph, Storage Spaces Direct), i desapareix la cabina dedicada.
• Altres tendències: all-flash arrays i NVMe de punta a punta.

3. RAID

RAID (Redundant Array of Independent Disks): tècnica que combina diversos discs físics en una unitat lògica per obtenir redundància, rendiment o capacitat. Treballa sempre a nivell de bloc —no de fitxer ni d'objecte—, i per això és transparent per al sistema de fitxers que hi ha a sobre.

El mètode d'emmagatzematge de les dades en RAID es basa en tres tècniques que es combinen:

• Segmentació o striping: les dades es divideixen en blocs (stripes) que es reparteixen entre diversos discs, de manera que les operacions es fan en paral·lel i el rendiment es multiplica. Tota sola no aporta cap redundància.
• Rèplica o mirroring: les dades s'escriuen de manera idèntica en dos o més discs, de manera que cadascun sol les pot servir senceres.
• Paritat: s'emmagatzema informació de control calculada amb XOR (eXclusive or) que permet reconstruir les dades d'un disc perdut a partir dels altres, sense haver de duplicar-lo sencer.

3.1 Nivells

Fórmules útils: capacitat útil de RAID 5 = (n−1) × mida del disc més petit; de RAID 6 = (n−2) × mida; de RAID 1 i 10 = 50 %.

3.2 Consideracions

• Penalització d'escriptura (write penalty): és el nombre d'operacions físiques de disc que costa una sola escriptura lògica, i es dedueix, no es memoritza. En RAID 0 és 1. En RAID 1 i 10 és 2, perquè el mateix bloc s'escriu als dos discs del mirall. En RAID 5 és 4: cal llegir la dada antiga, llegir la paritat antiga, escriure la dada nova i escriure la paritat recalculada. En RAID 6 és 6, perquè hi ha dues paritats i cadascuna s'ha de llegir i tornar a escriure.
• Què costa això a la pràctica: amb 1.000 IOPS demanades per l'aplicació i un 30 % d'escriptures, els discs han de donar 700 + 300 × 4 = 1.900 IOPS en RAID 5, 700 + 300 × 6 = 2.500 en RAID 6 i només 700 + 300 × 2 = 1.300 en RAID 10. Per això el RAID 10 és l'opció de les càrregues intensives d'escriptura, encara que la seva capacitat útil sigui la meitat. La memòria cau de la controladora i les escriptures de franja sencera amorteixen la penalització, però no la fan desaparèixer.
• Reconstrucció (rebuild): amb discs de 10–20 TB (Terabyte) pot durar dies, durant els quals el conjunt està degradat i el risc d'una segona fallida és alt. D'aquí la recomanació de RAID 6 o RAID 10 en lloc de RAID 5.
• RAID per maquinari (controladora amb memòria cau i bateria) vs per programari (mdadm, ZFS, Storage Spaces). ZFS (Zettabyte File System) i Ceph aporten RAID-Z i codis d'esborrat (erasure coding) amb integritat verificada per suma de comprovació.
• Erasure coding: generalització de la paritat per a l'emmagatzematge d'objectes distribuït; més eficient que la rèplica triple.

3.3 El principi que no s'ha d'oblidar

El RAID no és una còpia de seguretat. Protegeix davant la fallida física d'un disc, i no davant l'esborrat accidental, la corrupció lògica, el ransomware, l'error humà ni la pèrdua del centre de processament de dades. La raó és que la redundància és simultània: el bloc equivocat s'escriu al mateix instant a tots els discs del conjunt, mirall inclòs. Contra tot això només protegeix una còpia de seguretat separada, verificada i immutable → tema 57.

4. Tolerància a fallades en l'emmagatzematge

El RAID només cobreix una de les maneres en què es perd la disponibilitat de les dades: que mori un disc. Un sistema d'emmagatzematge tolerant a fallades ho ha de ser a tots els nivells del camí entre l'aplicació i el plat del disc, perquè qualsevol component que estigui sol és un punt únic de fallida.

• Disc de reserva (hot spare): disc instal·lat i alimentat però sense dades, que la controladora incorpora automàticament al conjunt en fallar-ne un altre. Pot ser dedicat a un conjunt o global per a tota la cabina.
• Mode degradat: un conjunt amb un disc mort continua servint dades, però amb el rendiment caigut, perquè el que hi falta s'ha de recalcular a partir de la paritat. La finestra de reconstrucció és el moment de més risc de la vida del conjunt: mentre dura, un RAID 5 no tolera res més.
• Intercanvi en calent (hot swap): discos, fonts, ventiladors i controladores es canvien sense aturar la cabina, i el microprogramari s'actualitza controladora a controladora sense interrompre el servei.
• Detecció abans de la fallada: verificació periòdica de superfície (patrol read o scrubbing) i sumes de comprovació de punta a punta —ZFS, Ceph— per trobar els errors latents abans que els trobi la reconstrucció.
• On acaba: la redundància local evita la interrupció dins d'una ubicació; recuperar-se de la pèrdua de la ubicació sencera ja és continuïtat, es mesura amb RPO (Recovery Point Objective) i RTO (Recovery Time Objective) i es planifica al pla de recuperació de desastres → tema 58.

5. Requisits d'un plec d'emmagatzematge

Els requisits que cal exigir en les prescripcions tècniques d'una cabina, i que apareixen a les preguntes de supòsit:

• Capacitat útil (no bruta) i creixement previst a tres o cinc anys.
• Rendiment: IOPS (Input/Output Operations Per Second), ample de banda (MB/s, Megabyte per segon) i latència per a un perfil de càrrega definit, amb el percentatge d'escriptures, que és el que decideix el nivell de RAID.
• Nivells de RAID suportats i suport per maquinari al nivell exigit.
• Redundància: controladores actives-actives, fonts i ventiladors redundants, camins múltiples, sense punts únics de fallida.
• Protocols (FC, iSCSI, NVMe-oF) amb els seus ports i velocitats, i escalabilitat en capacitat i rendiment amb actualització sense interrupció.
• Funcions: instantànies, replicació síncrona i asíncrona, thin provisioning, deduplicació i compressió, instantànies immutables contra el ransomware, xifratge en repòs.
• I el que no és tècnic i sol quedar fora: gestió (consola, API, integració amb la virtualització), suport i fi de suport compromès, migració i reversibilitat, i compliment —esborrat segur certificat en la retirada, conformitat amb l'ENS—.

Claus d'examen

• La SAN es defineix per la xarxa dedicada i l'accés a bloc, no per una tecnologia concreta: quan el supòsit demana «una xarxa per a la transferència de dades entre sistemes informàtics i elements d'emmagatzematge», la resposta és SAN, i els distractors solen ser una altra xarxa (MPLS (Multiprotocol Label Switching), connexió LAN (Local Area Network) to LAN) o un altre model d'emmagatzematge (cabina d'objectes S3) (TS-TIC 2023, s3 p18; TS-TIC 2025, s0 p62).
• SDS és la resposta quan l'enunciat descriu una gestió «flexible, escalable i automatitzada» dels recursos de dades «independentment del maquinari físic»: no confondre amb una NAS (maquinari concret), amb SDN (que és de xarxes), amb una VPC o amb una CDN (TS-TIC 2023, s3 p17; TS-TIC 2025, s4 p8).
• El mètode d'emmagatzematge del RAID és el bloc; «arxiu», «objecte» i «catàleg de referències» són distractors ja caiguts (TS-TIC 2023, s0 p29).
• RAID 0 cau per la manca de redundància: «divisió de dades sense redundància» i «inadequat per a sistemes crítics» són les dues formulacions vistes (TS-TIC 2025, s4 p2 i p27).
• RAID 5 té una paritat distribuïda entre tots els discs i tolera un disc; RAID 6 en té dues i tolera dos. El distractor fi és la paritat en un disc dedicat, que és de RAID 3/4 (TS-TIC 2023, s3 p19; TS-TIC 2025, s4 p3).
• La penalització d'escriptura és aritmètica i es pot preguntar: 4 en RAID 5, 6 en RAID 6, 2 en RAID 1 i 10.

Per recordar

• DAS = directe; NAS = fitxers per IP (NFS/SMB); SAN = blocs per xarxa dedicada (FC/iSCSI).
• L'objectiu de la SAN segons la SNIA és transferir dades entre sistemes informàtics i elements d'emmagatzematge, amb accés a bloc i desacoblant la capacitat dels servidors.
• FC és xarxa pròpia i sense pèrdues; iSCSI és SCSI dins de TCP/IP sobre Ethernet corrent. Mateixes ordres, transport i preu diferents.
• LUN, zoning (al switch), LUN masking (a la cabina) i multicamí al servidor.
• RAID combina striping, mirroring i paritat, i sempre treballa a nivell de bloc.
• RAID 0: només striping, sense redundància; si falla un disc, es perd tot.
• RAID 1: còpia exacta de les dades; mínim 2 discs.
• RAID 5: paritat distribuïda (mai dedicada), tolera 1 disc, capacitat n−1, mínim 3 discs.
• RAID 6: doble paritat, tolera 2 discs simultanis; aquesta és la diferència amb el RAID 5.
• RAID 10: millor rendiment i reconstrucció; 50 % de capacitat útil.
• Penalització d'escriptura: RAID 1/10 → 2, RAID 5 → 4, RAID 6 → 6.
• El RAID no és una còpia de seguretat, i la tolerància a fallades local no és continuïtat.

Tema 57 · Lloc de treball i infraestructura

Sistemes de còpia de seguretat model 3-2-1 i protecció contra ransomware

Enunciat oficial. Sistemes de Backup model 3-2-1. Backup i mitjans de protecció contra ransomware.

1. La regla 3-2-1

La regla bàsica del model de còpia de seguretat 3-2-1 estableix que s'han de mantenir:

3 còpies de les dades (l'original més dues còpies), emmagatzemades en 2 tipus de suport o mitjans diferents, amb 1 còpia fora de les instal·lacions (off-site).

Per què cada número:

• 3 còpies — protegeix davant la fallida simultània d'una còpia i de l'original.
• 2 suports diferents — evita que un mode de fallida comú (un lot defectuós de discs, un error del sistema de fitxers, un mateix programari) afecti totes les còpies alhora.
• 1 fora de la seu — protegeix davant el desastre físic de la ubicació: incendi, inundació, robatori.

Evolucions modernes, motivades pel ransomware:

El «1» addicional és avui la peça decisiva: una còpia que el ransomware no pot xifrar ni esborrar perquè és immutable, està desconnectada o resideix en un sistema amb credencials i domini separats.

2. Tipus de còpia

Atenció a un error documentat al solucionari oficial d'un examen anterior: s'hi va definir la còpia «diferencial» amb la descripció que en rigor correspon a la incremental (canvis des de l'última còpia, sigui del tipus que sigui). La definició correcta és la d'aquesta taula: la diferencial sempre pren com a referència l'última còpia completa.

Altres esquemes: sintètica completa (es construeix una completa nova a partir de la completa anterior i les incrementals, sense tornar a llegir l'origen), incremental permanent (forever incremental) amb consolidació al repositori, CDP (Continuous Data Protection, replicació contínua amb punts de recuperació de segons), instantànies (snapshots) —que no són una còpia de seguretat perquè viuen al mateix sistema que les dades— i replicació —que tampoc no ho és: replica també l'error i el xifratge.

Rotació: avi-pare-fill (GFS, Grandfather-Father-Son), Torre de Hanoi, i les polítiques modernes de retenció per nivells (diàries, setmanals, mensuals, anuals).

3. Objectius i mètriques

• RPO (Recovery Point Objective): quantes dades es poden perdre, mesurat en temps. Determina la freqüència de les còpies. Si el RPO és de 4 hores, cal copiar almenys cada 4 hores.
• RTO (Recovery Time Objective): quant temps es pot estar sense servei. Determina la tecnologia de recuperació.
• MTD (Maximum Tolerable Downtime) / MTPD (Maximum Tolerable Period of Disruption): el temps màxim que l'organització pot tolerar la manca de funcionament d'un servei crític abans que les conseqüències siguin inacceptables. El RTO sempre ha de ser inferior al MTD.
• RTA (Recovery Time Actual) / RPA (Recovery Point Actual): els valors realment assolits, que sovint no coincideixen amb els objectius. Només es coneixen provant.

Aquests valors surten de l'anàlisi d'impacte en el negoci (BIA, Business Impact Analysis) → tema 58.

4. Suports i arquitectures

• Disc (D2D, Disk to Disk): ràpid per a la restauració; és el nivell primari habitual.
• Cinta (LTO, Linear Tape-Open): barata per TB (Terabyte), físicament desconnectable (air gap real) i amb bona conservació. Continua sent l'opció més sòlida per a la còpia aïllada i per a la retenció llarga. LTO-9 arriba a 18 TB nadius.
• Núvol (D2D2C, Disk-to-Disk-to-Cloud): fora de la seu per defecte, amb classes d'emmagatzematge fred (S3 (Simple Storage Service) Glacier, Azure Archive) i bloqueig d'objectes (object lock) per a la immutabilitat.
• Emmagatzematge d'objectes immutable amb WORM (Write Once Read Many) i retenció legal.
• Deduplicació i compressió per reduir el volum; replicació entre repositoris.

Programari: Veeam, Commvault, Veritas NetBackup, Rubrik, Cohesity, Dell Networker/Avamar, IBM Spectrum Protect, i de codi obert Bacula, Bareos, Restic, Borg, Duplicati, Amanda, Proxmox Backup Server.

5. El ransomware

Com actua: accés inicial (phishing, RDP (Remote Desktop Protocol) exposat, vulnerabilitat sense pedaç, credencials robades, cadena de subministrament) → execució i persistència → escalada de privilegis → moviment lateral → reconeixement i EXFILTRACIÓ de dades → destrucció de les còpies de seguretat → xifratge → extorsió.

Doble i triple extorsió: primer xifren, després amenacen de publicar les dades robades i, finalment, pressionen clients o afectats i denuncien l'incident als reguladors.

El primer que fa un atacant competent abans de xifrar és buscar i destruir les còpies de seguretat. Per això la protecció del sistema de còpies és la mesura més important de totes.

Perjudicis que cal preveure en un atac de ransomware: indisponibilitat dels serveis durant dies o setmanes, pèrdua de dades fins al darrer punt de recuperació vàlid, exfiltració i publicació de dades personals —amb la corresponent bretxa de seguretat notificable a l'autoritat de control en 72 hores (RGPD, art. 33) i, si hi ha alt risc, comunicació als afectats (RGPD, art. 34)—, cost de recuperació, dany reputacional i responsabilitats jurídiques.

6. Protecció de les còpies contra ransomware

Recomanacions correctes:

1. Immutabilitat: repositoris amb bloqueig d'objectes (WORM) o instantànies immutables que no es poden esborrar ni modificar durant el període de retenció, ni tan sols per un administrador.
2. Aïllament (air gap): còpia desconnectada físicament (cinta extreta) o lògicament (repositori accessible només durant la finestra de còpia, amb credencials pròpies).
3. Versionat: conservar diverses còpies puntuals (point-in-time) enlloc de sobreescriure sempre l'última. Si una versió queda xifrada, es pot restaurar-ne una anterior neta. És una mesura diferent de la immutabilitat: sense bloqueig WORM, un atacant amb prou privilegis pot esborrar totes les versions retingudes; amb WORM, no.
4. Separació de credencials i de domini: el sistema de còpies no ha d'estar unit al mateix Active Directory que els servidors que protegeix, ni compartir-hi comptes d'administració.
5. Autenticació multifactor a la consola de còpies i mínim privilegi.
6. Xifratge de les còpies en trànsit i en repòs, amb custòdia separada de les claus.
7. Retenció suficient: el ransomware sol romandre latent setmanes; si només es guarden 7 dies, totes les còpies poden estar ja compromeses. Cal retenció de mesos i punts mensuals.
8. Verificació automàtica de la restaurabilitat i proves de restauració periòdiques i documentades —la mesura més ignorada i la més decisiva.
9. Detecció d'anomalies al repositori: canvis massius d'entropia, taxes de canvi inusuals, esborrats en bloc.
10. Segmentació de xarxa entre el repositori i la producció.
11. Còpia de la configuració del propi sistema de còpies.

El que NO és una recomanació vàlida —i que sol aparèixer com a distractora—: guardar les còpies al mateix servidor o a la mateixa xarxa que les dades originals, fer servir el mateix compte d'administrador de domini per al sistema de còpies, confiar només en les instantànies de la cabina, substituir la còpia per la replicació, o retenir només unes poques versions recents.

7. Passos abans de restaurar després d'un atac

Aquest és l'escenari d'examen: quins passos cal seguir abans de procedir a la restauració. L'ordre correcte:

1. Declarar l'incident i activar el pla de resposta i el comitè de crisi.
2. Contenir: aïllar els sistemes afectats de la xarxa, desconnectar els repositoris de còpies per protegir-los i revocar credencials compromeses. No apagar les màquines si es vol preservar la memòria volàtil per a l'anàlisi forense.
3. Preservar evidències i fer anàlisi forense: determinar el vector d'entrada, l'abast i el moment de la compromís. Si no se sap com han entrat, es tornarà a repetir.
4. Notificar: a l'autoritat de protecció de dades en 72 hores si hi ha dades personals afectades (RGPD, art. 33), al CCN (Centro Criptológico Nacional)-CERT (Computer Emergency Response Team) o al CSIRT (Computer Security Incident Response Team) competent, i a les autoritats policials. No pagar el rescat és la recomanació unànime.
5. Identificar un punt de restauració net, anterior a la compromís, i verificar-ne la integritat i que no conté la persistència de l'atacant.
6. Reconstruir sobre un entorn net: sistemes reinstal·lats o restaurats en una xarxa aïllada, amb pedaços aplicats, contrasenyes canviades i eliminació dels mecanismes de persistència.
7. Restaurar les dades i validar-les funcionalment.
8. Tornar a producció de manera controlada i amb monitoratge reforçat.
9. Lliçons apreses i pla d'acció: la revisió post-incident sense buscar culpables → tema 18.

L'error greu i freqüent és restaurar directament sobre l'entorn compromès sense conèixer el vector d'entrada: el resultat és tornar a ser xifrat en dies.

8. Prevenció general

ENISA (European Network and Information Security Agency; des de 2019, European Union Agency for Cybersecurity, mantenint la sigla original), Threat Landscape 2023 (Annex B: Recommendations, pàg. 139), recomanació literal contra el ransomware: «Implement a secure and redundant backup strategy. Ensure you maintain offline, encrypted data backups that are regularly tested, following your backup procedures.» — còpies xifrades i fora de línia, verificades amb regularitat. El parany habitual a l'examen és canviar «fora de línia» per «en línia»: unes còpies en línia (connectades) no compleixen la recomanació, per molt xifrades que estiguin.

Recomanacions d'ENISA i del CCN-CERT per mitigar el ransomware:

• Còpies de seguretat provades, immutables i aïllades (aquesta és la mesura decisiva).
• Actualització i gestió de vulnerabilitats al dia, prioritzant les explotades activament.
• MFA (Multi-Factor Authentication) a tots els accessos remots i eliminació de l'RDP exposat a internet.
• Mínim privilegi i eliminació dels drets d'administrador local; comptes administratius separats i gestió d'accés privilegiat (PAM, Privileged Access Management).
• Segmentació de la xarxa per limitar el moviment lateral.
• EDR (Endpoint Detection and Response) / XDR (eXtended Detection and Response) i monitoratge centralitzat amb SIEM (Security Information and Event Management).
• Filtratge de correu i formació contra el phishing.
• Control d'aplicacions i bloqueig de macros d'origen extern.
• Pla de resposta a incidents provat amb simulacres.

Una afirmació incorrecta habitual a les preguntes és que pagar el rescat garanteix la recuperació de les dades: no la garanteix, finança el crim, no elimina la persistència i no evita la publicació de les dades exfiltrades.

9. Classificació d'actius i cicle de vida dels suports

Abans de triar la tecnologia, cal saber què es copia. El primer pas no és tècnic: és fer un inventari d'actius d'informació i classificar-los per la seva criticitat per a l'organització —no només «per a les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació)»: la classificació la fixa el valor del negoci (confidencialitat, integritat, disponibilitat), no la infraestructura que el sosté.

Cada actiu classificat té un cicle de vida que depèn de dos terminis independents:

• la vida útil del suport (el hardware es degrada o queda obsolet),
• la vigència del contingut (quant temps cal conservar la informació).

Si el suport caduca abans que el contingut, cal traspassar les dades a un suport nou per garantir-ne la conservació. El cicle de vida determina també quan deixa de ser útil i, per tant, quan s'ha d'eliminar de forma segura.

Esborrament i destrucció (ENS, mesura mp.si.5): un suport que no es pot esborrar de manera segura no es pot reutilitzar en cap altre sistema; a partir de categoria mitjana calen productes certificats per a l'esborrament.

Un servei SaaS no elimina la necessitat de còpia pròpia. El proveïdor garanteix la disponibilitat de la seva infraestructura, no la recuperació de les dades de l'usuari (shared responsibility model — responsabilitat compartida). Cal una solució de còpia complementària, pròpia o de backup as a service.

10. Marc normatiu

• ENS: mesura mp.info.9 Còpies de seguretat i op.cont Continuïtat del servei. Exigeix còpies amb la mateixa protecció que les dades originals, proves de restauració i disponibilitat d'un procediment documentat.
• RGPD, art. 32: capacitat de restaurar la disponibilitat i l'accés a les dades personals de forma ràpida en cas d'incident físic o tècnic i verificació, avaluació i valoració regulars de l'eficàcia de les mesures. La còpia de seguretat és una obligació legal, no una bona pràctica.
• RGPD, art. 33 i RGPD, art. 34: notificació de la bretxa en 72 hores i comunicació als afectats si hi ha alt risc.
• NIST: NIST SP (Special Publication) 800-184 (Guide for Cybersecurity Event Recovery) i NIST SP 800-61 (gestió d'incidents).
• ISO 22301 (continuïtat de negoci) i ISO/IEC (International Electrotechnical Commission) 27031.

Claus d'examen

• El compte del 3-2-1 és total, no addicional: «3 còpies» vol dir l'original més dues còpies, no l'original més tres. Un distractor clàssic infla el total a quatre (TS-TIC 2023, p. 88).
• Diferencial pren sempre com a referència l'última completa, no «l'última còpia de qualsevol tipus» —això és la incremental. El propi solucionari oficial ha arribat a confondre-les (TM-TIC 2021, pràctica s2, p. 3).
• ENISA recomana còpies xifrades i fora de línia: canviar-ho per «en línia» és el parany (TS-TIC 2023, p. 79).
• Un SaaS no eximeix de fer còpia pròpia: el proveïdor respon de la seva infraestructura, no de recuperar les dades de l'usuari (TS-TIC 2023, p. 88).
• Còpies versionades i fora de línia, no «connectades» ni en carpeta compartida, és la resposta davant el xifratge automàtic del ransomware (TS-TIC 2025, pràctica s4, p. 6).

Per recordar

• 3-2-1: tres còpies, dos suports diferents, una fora de la seu. Evolució: 3-2-1-1-0, amb una còpia immutable o aïllada i zero errors de verificació.
• Incremental = canvis des de l'última còpia de qualsevol tipus; diferencial = canvis des de l'última completa.
• RPO = quantes dades es poden perdre; RTO = quant temps sense servei; MTD = temps màxim tolerable, i el RTO ha de ser inferior.
• Instantànies i replicació NO són còpies de seguretat. RAID (Redundant Array of Independent Disks) tampoc.
• L'atacant destrueix primer les còpies (ransomware): cal immutabilitat, aïllament, credencials separades i MFA.
• Retenció curta = totes les còpies compromeses: el ransomware roman latent setmanes.
• Abans de restaurar: contenir, preservar evidències, determinar el vector d'entrada, notificar, triar un punt net i reconstruir sobre un entorn net.
• No pagar el rescat: no garanteix res.
• La còpia de seguretat és obligació legal (RGPD, art. 32) i mesura de l'ENS; la bretxa es notifica en 72 hores.
• ENISA (Threat Landscape 2023): còpies xifrades i fora de línia, verificades regularment — «en línia» és el parany.
• Abans de la tecnologia: inventari i classificació d'actius; el cicle de vida del suport el fixen la seva vida útil i la vigència del contingut, i determina quan cal eliminar-lo de forma segura (ENS, mp.si.5).

Tema 58 · Lloc de treball i infraestructura

Plans de recuperació davant desastres (DRP) i continuïtat de negoci (BCP)

Elaboració pròpia: la font és de pagament i no es reprodueix

Enunciat oficial. Plans de recuperació davant desastres (DRP) i continuïtat de negoci (BCP).

1. La família de plans

1.1 BCP i DRP

El BCP, o pla de continuïtat de negoci, estableix el mètode per crear i validar les accions a seguir per assegurar la continuïtat de les operacions dels processos de negoci abans, durant i després de l'ocurrència d'esdeveniments disruptius. Aquesta és la definició que cal reconèixer: cobreix les tres finestres de temps i tot el negoci.

El DRP forma part del BCP, no a l'inrevés. Un DRP impecable amb un BCP inexistent significa que els servidors tornen però ningú no sap què fer amb ells. El DRP, a més, és específic d'un emplaçament: cobreix les interrupcions que obliguen a traslladar el servei a un centre alternatiu.

1.2 Els altres plans del conjunt

La guia de planificació de contingència del NIST descriu un conjunt de plans que s'han de coordinar entre ells perquè no es contradiguin ni es dupliquin:

La frontera entre el DRP i l'ISCP: el DRP mou l'operació a un altre lloc; un cop mudada, cada sistema aplica el seu ISCP per restaurar-se. I la vida sempre és la primera prioritat: l'OEP s'executa primer i per separat de la resta.

1.3 El pla de contingència i els seus plans unitaris

L'esquema clàssic de l'Administració espanyola descompon el pla de contingència en plans unitaris, un per a cada finestra de temps:

Un pla de migració no és un pla unitari del pla de contingència. La migració és un projecte de trasllat de serveis a una altra infraestructura, planificat prèviament; el pla de contingència respon a allò que no s'ha triat. La confusió és fàcil perquè tots dos acaben amb els serveis en una altra infraestructura.

D'on surten aquestes mesures: de l'estudi de detall dels riscos potencials i de la criticitat dels processos surt el nivell acceptable de seguretat, i d'aquí es determinen les mesures a adoptar. Un bon disseny estableix compromisos entre l'operativitat necessària del sistema, els mecanismes i les tècniques que permeten minimitzar els efectes d'una interrupció i els costos directes i indirectes d'aplicar-les. El resultat es tradueix en dues coses: seguretat preventiva i pla de contingència, que ha de recollir en plans unitaris la resposta als diferents problemes que poden sorgir.

1.4 El sistema de gestió

El SGCN (Sistema de Gestió de la Continuïtat de Negoci) és el marc de gestió que envolta tots aquests plans. La norma certificable és la ISO 22301, amb l'estructura d'alt nivell comuna a les normes de sistemes de gestió i el cicle de millora PDCA (Plan, Do, Check, Act). L'acompanyen la ISO 22313 (orientació), la ISO 22317 (l'anàlisi d'impacte) i la ISO/IEC 27031, de la IEC (International Electrotechnical Commission), sobre la preparació de les TIC per a la continuïtat.

2. El procés de planificació

El NIST el descompon en set passos, i l'ordre importa: triar l'estratègia abans de saber què val la interrupció és l'error típic.

1. Política de continuïtat: qui té l'autoritat, quin abast, quins recursos.
2. Anàlisi d'impacte en el negoci (BIA).
3. Identificar controls preventius: evitar la interrupció surt més barat que reparar-la.
4. Crear les estratègies de recuperació.
5. Redactar el pla.
6. Provar, formar i exercitar.
7. Mantenir el pla.

2.1 L'anàlisi d'impacte en el negoci

El BIA (Business Impact Analysis) consisteix a identificar els processos relacionats amb la missió de l'organització, avaluar les conseqüències que tindria la seva interrupció al llarg del temps i determinar-ne els requisits de recuperació. El NIST el resumeix en tres passos, i la pràctica hi afegeix el detall:

1. Determinar els processos i la seva criticitat: identificar els processos de negoci i les seves dependències (aplicacions, dades, persones, proveïdors, instal·lacions) i avaluar l'impacte de la interrupció al llarg del temps —econòmic, operatiu, legal, reputacional i, al sector públic, sobre el ciutadà—. L'impacte creix amb la durada, i sovint de manera no lineal. D'aquí surten el MTD, el RTO i el RPO de cada procés.
2. Identificar els recursos necessaris per reprendre el procés: instal·lacions, personal, equipament, programari, fitxers de dades i registres vitals, i el mínim per operar en mode degradat.
3. Fixar les prioritats de recuperació: classificar els processos en crítics, essencials i diferibles, i establir l'ordre de recuperació dels recursos que els suporten.

El BIA conté, doncs, els requisits temporals i de recursos dels processos del seu abast; juntament amb l'anàlisi de riscos defineix les iniciatives a implantar per recuperar-los en situació de contingència.

2.2 Les mètriques, i com es relacionen

• MTD (Maximum Tolerable Downtime), també MTPD (Maximum Tolerable Period of Disruption) a la ISO 22301 — el temps màxim durant el qual una organització pot tolerar la manca de funcionament d'un servei crític abans que les conseqüències siguin inacceptables. És el sostre que fixa el negoci, no la tecnologia.
• RTO (Recovery Time Objective) — el temps màxim que un recurs pot romandre indisponible abans que l'impacte sigui inacceptable. El RTO sempre ha de ser menor o igual que el MTD, mai al revés: si no s'hi arriba, o es canvia la tecnologia o es negocia el MTD.
• RPO (Recovery Point Objective) — el punt en el temps anterior a la interrupció al qual es poden recuperar les dades, és a dir, la quantitat màxima acceptable de pèrdua de dades, expressada en temps. No forma part del MTD: mesura pèrdua d'informació, no durada de la caiguda. El determina la freqüència de la còpia o de la replicació.
• WRT (Work Recovery Time) — el temps addicional per verificar dades, reprocessar el que va quedar a mitges i tornar a l'operació normal un cop el sistema ja està tècnicament disponible. Per això MTD = RTO + WRT.
• MBCO (Minimum Business Continuity Objective) — el nivell mínim de servei acceptable durant la contingència. El seu equivalent per activitat és el ROL (Revised Operating Level): el nivell mínim de recuperació que ha de tenir una activitat per considerar-la recuperada, encara que el servei no sigui l'òptim.

El RPO mira enrere i el RTO mira endavant des del mateix instant, i el MTD no acaba quan el sistema arrenca, sinó quan es torna a treballar amb normalitat.

2.3 L'anàlisi de riscos

Complementa el BIA: mentre el BIA diu quant costa que un procés s'aturi, l'anàlisi de riscos diu què pot provocar l'aturada i amb quina probabilitat. Per planificar les estratègies cal començar avaluant la probabilitat i l'impacte de les possibles amenaces sobre els actius que suporten els processos crítics.

Amenaces típiques: incendi, inundació, tall elèctric perllongat, fallida de refrigeració, ciberatac i programari de segrest, error humà, fallida d'un proveïdor crític, pandèmia, vaga, terratrèmol, terrorisme.

3. Estratègies de recuperació

3.1 Emplaçaments alternatius

L'ordre de la taula és el que es pregunta: de menys cost i més temps a més cost i menys temps. L'ENS hi afegeix una exigència que sovint s'oblida: els mitjans alternatius han d'estar materialitzats en acords o contractes i han de tenir les mateixes garanties de seguretat que els originals.

3.2 Replicació de dades

• Replicació síncrona — l'escriptura es confirma a l'aplicació només quan s'ha completat correctament tant al lloc primari com al secundari; escriu simultàniament al CPD primari i al de recuperació. Garanteix RPO = 0: cap dada perduda. A canvi, la latència de la xarxa penalitza directament el rendiment de l'aplicació, cosa que limita la distància entre CPD a l'ordre de 50–100 km.
• Replicació asíncrona — l'escriptura es confirma immediatament al primari i es propaga al secundari amb un lleuger retard. No penalitza el rendiment i permet qualsevol distància, però el RPO és major que zero.
• Semisíncrona — es confirma quan el secundari ha rebut l'escriptura, encara que no l'hagi aplicada.

Es pot replicar a diferents nivells: cabina d'emmagatzematge, hipervisor, sistema operatiu, base de dades o aplicació. Com més a prop de l'aplicació, més consistent és la còpia i més cara de mantenir.

La còpia de seguretat és una entrada del DRP, no el DRP: fixa el RPO assolible i el seu temps de restauració condiciona el RTO.

3.3 Alta disponibilitat i recuperació de desastres

• Alta disponibilitat, o HA (High Availability) — protecció davant fallides de components dins d'una mateixa ubicació: clústers, redundància, balanceig. L'objectiu és que no hi hagi interrupció perceptible ni activació de res.
• Recuperació de desastres, o DR (Disaster Recovery) — protecció davant la pèrdua completa d'una ubicació; implica una segona ubicació i, normalment, una interrupció i una activació deliberada.

Un clúster local no és un DRP: si crema el CPD, cauen tots els nodes.

4. Contingut, activació i retorn

4.1 Què porta el pla

1. Abast, objectius i supòsits; processos i sistemes coberts, amb els seus RTO i RPO.
2. Rols i responsabilitats: comitè de crisi, coordinador de continuïtat, equips tècnics, portaveu, i suplents de cadascun.
3. Criteris i autoritat d'activació: qui declara el desastre i amb quins llindars. Sense això, ningú no gosa activar el pla.
4. Arbre de trucades i pla de comunicació intern, amb proveïdors, amb els mitjans i amb la ciutadania.
5. Procediments de recuperació i ordre de restauració segons les dependències: primer directori i xarxa, després bases de dades, després aplicacions.
6. Inventari de recursos: sistemes, contactes, contractes, llicències i credencials d'emergència accessibles sense els sistemes caiguts.
7. Procediments de treball en mode degradat o manual.
8. Criteris i procediment de retorn a la normalitat (failback), sovint més delicat que l'activació.
9. Calendari de proves i registre de resultats.
10. Control de versions i distribució: el pla ha d'estar disponible fora dels sistemes que protegeix. Un pla que només és a la intranet caiguda no serveix de res.

4.2 Les fases d'execució

El NIST ordena l'execució del pla en tres fases, precedides de la informació de suport que el pla ja porta escrita:

Quan un incident activa el pla de continuïtat. L'incident es tracta amb el procediment ordinari mentre la previsió de resolució cap dins del MTD; el pla s'activa quan l'avaluació del dany diu que no s'hi arribarà, o quan la persona amb autoritat declara el desastre. El llindar no és la gravetat tècnica: és el temps.

5. Proves, formació i manteniment

Escalons, de menys a més exigent:

Les dues últimes es confonen sovint: la paral·lela no toca el servei viu i la d'interrupció completa sí. La segona és la més valuosa i la més arriscada, i per això moltes organitzacions no la fan mai.

Regla d'or: un pla no provat no és un pla, és un document. La prova ha de tenir objectius mesurables —assolim el RTO?—, registre de resultats i pla d'acció sobre les desviacions. Freqüència mínima recomanada: anual, i sempre després d'un canvi rellevant.

La formació va a part de les proves: informar cada persona del seu paper abans que hi hagi cap exercici. I el manteniment és tan important com la redacció: cada canvi d'arquitectura o d'organització obliga a actualitzar el pla.

6. Al sector públic

6.1 L'ENS

L'ENS (Esquema Nacional de Seguretat) és el mandat directe: les administracions públiques han de desenvolupar un pla de continuïtat que estableixi les accions a executar en cas d'interrupció dels serveis prestats amb els mitjans habituals. Les mesures són la família op.cont de l'anexe II, i el que les activa no és la categoria del sistema sinó el nivell de la dimensió de disponibilitat:

És a dir: un sistema classificat com a alt en confidencialitat però baix en disponibilitat no està obligat a tenir pla de continuïtat, i només l'anàlisi d'impacte baixa fins al nivell mitjà.

6.2 La resta del marc

• RGPD, art. 32 (Reglament General de Protecció de Dades): capacitat de restaurar la disponibilitat i l'accés a les dades de forma ràpida i verificació regular de l'eficàcia de les mesures.
• Continuïtat del servei públic: hi ha serveis que no es poden aturar (emergències, Guàrdia Urbana, serveis socials d'urgència) i procediments amb terminis legals que continuen corrent malgrat la caiguda (Llei 39/2015, art. 21). Cal preveure el procediment manual de contingència i, si escau, la suspensió i ampliació de terminis (Llei 39/2015, art. 22 i art. 32, que preveu l'ampliació quan els mitjans electrònics no funcionen).
• Publicació de la incidència a la seu electrònica quan afecti la tramitació.
• Contractació: els contractes de serveis crítics han d'incloure compromisos de continuïtat i plans propis del proveïdor, i el pla municipal ha de contemplar la fallida del proveïdor (LCSP, Llei de Contractes del Sector Públic).
• Coordinació amb protecció civil municipal i, per als serveis essencials, amb el marc de la Llei 8/2011 d'infraestructures crítiques i el de la directiva NIS2 (Network, Information i Systems): a l'Estat espanyol, el Reial decret llei 12/2018 de seguretat de les xarxes i sistemes d'informació, actualitzat per la NIS2.

Claus d'examen

• MTD o RTO? El tribunal ha fet dues vegades la mateixa pregunta amb respostes diferents. Amb MTD a les opcions, «el temps màxim acceptable d'interrupció abans que les conseqüències siguin inacceptables» és MTD (TS-TIC 2025 pràctica, p. 11). Sense MTD i amb MTTF, MTTR i MTTA al costat, l'única mètrica de recuperació de servei és RTO (TS-TIC 2023 pràctica, p. 21). Mira primer quines opcions t'ofereixen.
• «El MTD ha de ser inferior al RTO» és fals. Sempre a l'inrevés: RTO ≤ MTD. És l'afirmació incorrecta que cal detectar (TS-TIC 2023 específic, p. 21), a la mateixa pregunta on apareix el ROL.
• A l'ENS, el pla de continuïtat el dispara la disponibilitat alta, no la confidencialitat ni la categoria global del sistema (TS-TIC 2021 específic, p. 66). Les quatre opcions juguen justament a barrejar dimensió i nivell.
• El pla de migració no és un pla unitari del pla de contingència; sí que ho són el de respatller, el d'emergència i el de recuperació (TS-TIC 2018 pràctica, p. 2).
• Davant «abans, durant i després d'esdeveniments disruptius», la resposta és el pla de continuïtat de negoci, no el DRP ni el pla de comunicació de crisi, que cobreixen una part (TS-TIC 2021 específic, p. 20; TS-TIC 2018 específic, p. 20).
• Síncrona vol dir simultània. «Escriu les dades al CPD primari i al de recuperació simultàniament» és la definició; «amb un lleuger retard» descriu l'asíncrona (TS-TIC 2025 específic, p. 64).

Per recordar

• El DRP forma part del BCP. El BCP cobreix tota l'organització i les tres finestres —abans, durant i després—; el DRP, els sistemes TIC i el trasllat a un altre emplaçament.
• BIA = identificar els processos crítics de la missió, avaluar l'impacte de la seva interrupció al llarg del temps i fixar-ne els requisits de recuperació. Tres passos: criticitat, recursos, prioritats.
• MTD = temps màxim tolerable d'interrupció; RTO ≤ MTD sempre; MTD = RTO + WRT. El RPO no forma part del MTD.
• RPO = dades que es poden perdre i mira enrere; RTO = temps sense servei i mira endavant.
• Replicació síncrona: escriptura confirmada als dos llocs alhora, RPO = 0, però limita la distància per latència. Asíncrona: confirma primer al primari, sense límit de distància però RPO > 0.
• Cold / warm / mobile / hot / mirror site, de menys a més cost i de més a menys RTO.
• Alta disponibilitat no és recuperació de desastres: la primera cobreix components dins d'una ubicació; la segona, la pèrdua de la ubicació sencera.
• El pla s'ha de poder consultar fora dels sistemes que protegeix, i el declara actiu qui té l'autoritat escrita per fer-ho.
• Un pla no provat no és un pla. Escalons: llista de comprovació → recorregut → exercici de taula → exercici funcional → paral·lel → interrupció completa, que és l'única que atura producció.
• L'ENS ho exigeix a la família op.cont: anàlisi d'impacte des de disponibilitat mitjana, i pla, proves periòdiques i mitjans alternatius a partir de disponibilitat alta.