TS-TIC 2025 especific

La finalitat de la planificació estratègica de SI/TI és alinear les polítiques de SI/TI amb les prioritats del negoci (tema §1: "alinear els sistemes i les tecnologies de la informació amb els objectius i l'estratègia de l'organització"). No és reduir costos de manteniment, ni incrementar el nombre de projectes, ni automatitzar tots els processos: el tema diu explícitament que "no és un pla de compres ni un catàleg de projectes".

La governança de les dades i la transparència en l'ús de la intel·ligència artificial són les dues condicions que fan que una transformació digital pública es pugui considerar ètica. Les altres tres opcions són justament els antipatrons: opacitat algorítmica, velocitat per damunt de la qualitat i automatització de decisions sense supervisió humana.

Avaluar la viabilitat d'una solució TIC dins un cas de negoci comença per analitzar les necessitats de l'organització: és l'opció correcta. Implementar la solució directament és el contrari d'avaluar-ne la viabilitat abans de decidir; formar l'equip tècnic i negociar amb proveïdors són activitats posteriors a la decisió, no passos de l'anàlisi de viabilitat.

Abans de prendre la decisió final cal avaluar diverses alternatives amb criteris objectius i comprovar-ne la viabilitat, incloent-hi l'anàlisi de riscos (apartat 1 del tema): és l'opció correcta. Triar la solució més popular salta l'anàlisi comparativa; preguntar només a l'equip tècnic deixa fora les dimensions econòmica, operativa i legal; externalitzar tot el procés no substitueix l'avaluació pròpia de l'organització.

La correcta és la quarta opció perquè la UNE 166006 estableix els requisits d'un sistema de vigilància tecnològica i intel·ligència competitiva, tal com recull la taula del tema. La primera opció descriu la UNE 166000 (terminologia); la segona, la UNE 166002 (requisits del sistema de gestió de la R+D+i); la tercera, la UNE 166001 (requisits dels projectes de R+D+i).

El principi que garanteix la independència en l'elecció d'alternatives tecnològiques és la neutralitat tecnològica (opció C). La interoperabilitat (opció A) és sobre la capacitat de connectar sistemes, no sobre triar tecnologia. La simplificació administrativa (opció B) i la transparència (opció D) són principis diferents, sense relació amb la lliure elecció tecnològica.

L'enunciat ja diu que el canvi ha estat aprovat pel control integrat de canvis; falta només l'últim pas del procediment. La regla d'or és que cap canvi a una línia base es fa sense actualitzar-la: cal tocar l'enunciat de l'abast, la línia base de l'abast i la matriu de traçabilitat de requisits, perquè tots tres descriuen l'abast vigent i han de quedar coherents amb el canvi acceptat. Actualitzar només el registre de canvis (opció A) deixa l'abast desactualitzat; rebutjar la sol·licitud (C) contradiu que ja s'ha aprovat; i afegir la funcionalitat sense tocar cap document (D) trenca la regla d'or i deixa la traçabilitat trencada.

Estimar els costos treballa activitat per activitat; Determinar el pressupost agrega aquestes estimacions per obtenir la línia base de costos autoritzada. A inverteix els papers de les reserves: les de contingència s'afegeixen en determinar el pressupost i formen part de la línia base. B inverteix directament els dos processos: el total el calcula el pressupost, no l'estimació. D és falsa: són processos diferents i consecutius.

Un SPI inferior a 1 indica que s'ha completat menys treball del previst, és a dir, que el projecte va endarrerit respecte al cronograma. Un SPI per sobre d'1 indicaria avançament, i l'SPI no diu res sobre si el projecte està "dins" del cronograma (seria SPI = 1) ni sobre si ha finalitzat.

La simulació de Monte Carlo executa el model del projecte moltes vegades amb valors mostrejats aleatòriament per obtenir una distribució de resultats possibles; és exactament la definició de l'enunciat. L'anàlisi de valor esperat i la matriu de probabilitat i impacte no simulen múltiples escenaris, i l'anàlisi SWOT (DAFO) és una tècnica d'identificació de riscos, no d'anàlisi quantitativa.

L'eficàcia de monitorar els riscos exigeix revisions periòdiques i sistemàtiques, no una identificació única; integrar la revisió de riscos a les reunions de seguiment és exactament això. Fer-ho només a l'inici, delegar-ho exclusivament al patrocinador o limitar-se a tècniques qualitatives contradiuen la idea de seguiment continu i compartit.

El registre d'implicats és la sortida principal del procés Identificar els implicats i és on consten, per a cadascun, la informació d'identificació, l'avaluació —requisits, expectatives, influència— i la classificació, que inclou l'actitud (partidari, neutral o reticent). El pla de gestió dels implicats surt del procés de planificar la seva participació, no d'identificar-los; el pla de comunicacions és de l'àrea de comunicacions; i la matriu de traçabilitat relaciona requisits amb entregables i pertany a la gestió de l'abast.

Transferir el producte, servei o resultat final a l'organització operativa o al client és l'activitat crítica del tancament perquè el resultat sigui sostenible un cop acabat el projecte. Revisar el registre de riscos, tancar contractes pendents o actualitzar la matriu de responsabilitats són activitats rellevants però no la que garanteix l'operació i el manteniment futurs.

Els equips Scrum han de ser multifuncionals i autosuficients: tenen totes les habilitats necessàries per crear valor a cada Sprint sense dependre de gent de fora. No han d'estar separats per tecnologia, no han de treballar necessàriament en localitzacions diferents, i no estan formats només per programadors: hi caben tots els perfils que calguin per completar l'Increment.

És la formulació literal del primer dels dotze principis del Manifest Àgil: «la nostra màxima prioritat és satisfer el client mitjançant el lliurament primerenc i continu de programari amb valor». Completar tota la documentació és exactament el revés del primer valor del manifest (programari funcionant sobre documentació exhaustiva). Reduir el nombre de reunions no és cap valor ni principi del manifest. Mantenir els requisits tancats contradiu el quart valor (resposta al canvi sobre seguir un pla) i el segon principi (acceptar els canvis fins i tot en fases avançades).

La correcta és l'opció 1: un programari que permet la gestió integrada de processos empresarials com finances, recursos humans, producció i logística — la definició canònica d'ERP. L'opció 0 el redueix a vendes i màrqueting, que és l'àmbit d'un CRM, no d'un ERP. L'opció 2 el confon amb una aplicació de compres en línia per a l'usuari final. L'opció 3 el confon amb un sistema operatiu de servidor, una capa tècnica diferent.

Un CRM és l'eina que gestiona la relació amb els clients, i els seus mòduls nuclears són precisament vendes, màrqueting i servei postvenda: és l'opció correcta. Gestionar la producció industrial és un sistema MES o el mòdul de fabricació d'un ERP, no un CRM. Controlar inventaris és un mòdul de logística/magatzem, típicament de l'ERP o d'un SCM, no del CRM. I un sistema operatiu per a mòbils no té res a veure amb la gestió de la relació amb el client: és una capa completament diferent (maquinari i dispositius).

El DMS gestiona el cicle de vida de documents individuals —emmagatzematge, versionat, metadades, cerca, flux d'aprovació—, mentre que l'ECM és l'enfocament més ampli que abasta TOT el contingut de l'organització (documents, correus, imatges, vídeo, contingut col·laboratiu) al llarg de tot el seu cicle de vida i connectat amb els processos de negoci; el DMS n'és un component. Les altres opcions inventen límits que no existeixen: el DMS no es limita a documents físics ni l'ECM a multimèdia, cap dels dos és "més avançat" que l'altre en abstracte, i no són sinònims.

INSPIRE (Directiva 2007/2/CE) és la directiva europea que crea la infraestructura d'informació espacial i regula la interoperabilitat de les dades geogràfiques a la UE (apartat 6.1 del tema). El RGPD (2016/679) regula la protecció de dades personals, no geogràfiques: és una matèria diferent que comparteix numeració d'any amb INSPIRE per coincidència. «ISO 2001» no és cap norma ISO real (la família ISO de dades geogràfiques és la 19100, i la 9001 és de gestió de la qualitat, no de geografia). «UNE 1660 00» tampoc existeix amb aquest contingut: la sèrie UNE 166000 és de gestió de la R+D+I, sense relació amb informació geogràfica.

El tema (§1) diu gairebé literalment que l'objectiu de la ISO 9001 és «especificar els requisits d'un sistema de gestió de la qualitat». Les altres opcions barregen matèria d'altres normes: seguretat informàtica, protecció de dades o contractació pública, cap de les quals és l'objecte de la ISO 9001.

El tema (§2.2) ho diu explícitament: la millora contínua és un requisit del sistema de gestió, no una recomanació opcional, i s'aplica tant al SGS com als serveis (interns i externs). Per tant són falses les opcions que la fan opcional, que la restringeixen a fallades greus o que la limiten als serveis externs.

Coincideix exactament amb la fila «Transició» de la taula del cicle de vida v3 del tema (apartat 5.1): construir, provar i desplegar de manera controlada, integrant la gestió del canvi, la configuració i les versions. A diu just el contrari (que no té en compte canvi ni configuració); C la converteix en opcional, quan és una fase estàndard del cicle; D la redueix a la formació d'usuaris i n'exclou la gestió de riscos i la planificació.

Dins de l'Estratègia del Servei d'ITIL v3, la funció de la gestió financera és ajudar l'organització a administrar els costos dels recursos de TI, aportant la informació necessària per a pressupostos, inversions i decisions estratègiques: quantificar en termes econòmics el valor dels serveis i dels actius que els suporten. No és cert que els serveis de TI hagin de ser gratuïts —ni que la gestió financera ho garanteixi—, ni que calgui facturar sempre de manera automàtica (la facturació és, de fet, l'activitat opcional de les tres), ni que centralitzi totes les decisions de compra: fixa el marc econòmic, no substitueix la contractació.

El propòsit de les quatre P, segons el tema (apartat 5.2), és assegurar que el disseny del servei consideri de manera integrada tots quatre elements. No són rols de l'operació (B), ni pilars de la millora contínua (C), ni fases seqüencials (D): són dimensions que s'han de considerar totes juntes al dissenyar.

Davant un incident que afecta múltiples serveis i persones usuàries, la bona pràctica és declarar-lo formalment com a incident major i activar-ne el procediment específic (equip dedicat, comunicació proactiva, restauració prioritària). Tractar-lo com a incidents separats (A) trenca la visió de conjunt que calen per coordinar la resposta; assignar-lo al tècnic més disponible (B) no dona la resposta coordinada que la situació exigeix; i esperar més informació abans d'actuar (D) retarda precisament el que s'ha de prioritzar: restaurar el servei.

La release és què s'allibera: el conjunt de canvis que es construeixen, es proven i es lliuren junts com una unitat lògica. El deployment és com i on: l'acte físic de moure i instal·lar aquests components en un entorn. No són sinònims —la segona opció—, ni la release és el procés de validació —la tercera els intercanvia els papers i a més atribueix al desplegament la planificació sencera del canvi—, ni la distinció té res a veure amb si el servei és nou o existent, que és el que inventa la quarta.

El tema resumeix la funció dels indicadors en quatre verbs —validar, dirigir, justificar, intervenir—, que en conjunt equivalen a «proporcionar dades per a la presa de decisions i accions de millora» (opció C). Justificar inversions (A) és només un dels quatre verbs, no la funció principal; mesurar la satisfacció del personal tècnic (B) i avaluar la qualitat de proveïdors (D) són usos puntuals que el tema no recull com a funció general dels indicadors.

La resposta és l'arquitectura en malla de serveis (service mesh) —Istio, Linkerd—: és una capa que envolta cada servei i li aporta telemetria uniforme de totes les crides sense tocar-ne el codi, de manera que l'observabilitat no depèn que cada equip instrumenti bé el seu servei. Per això escala en un ecosistema de desenes de microserveis. Les altres tres opcions no són arquitectures d'observabilitat, sinó maneres de repartir l'aplicació: la monolítica no té serveis independents que calgui correlacionar, la client-servidor només distingeix dos rols i no diu res de la telemetria entre serveis, i la d'igual a igual (peer-to-peer) descentralitza les comunicacions però no aporta cap mecanisme comú de traçat.

ITIL v3 reparteix l'Operació del Servei en quatre funcions, i les tres distractores són exactament les altres tres. Registrar totes les incidències i peticions de servei és del Service Desk (opció 1, la correcta): és el punt únic de contacte i ho registra tot, també el que resol a l'instant. Supervisar l'execució i el monitoratge de les activitats i els esdeveniments operatius és de la Gestió d'Operacions de TI (opció 0). Aportar els recursos per dissenyar, construir i desplegar tecnologia és de la Gestió Tècnica (opció 2). I els contractes d'instal·lacions externalitzades són de la Gestió d'Instal·lacions (opció 3), que penja de la Gestió d'Operacions. Cap de les tres és el Service Desk.

Entre les bones pràctiques en la gestió dels codis ètics hi ha que estiguin aprovats per l'òrgan de govern, difosos i formats a tota l'organització i revisats periòdicament: un codi viu i supervisat, no un document publicat i oblidat. Elaborar-los amb la participació dels treballadors i les treballadores encaixa amb aquest mateix principi de governança participativa —el mateix criteri que exigeix, per exemple, la normativa de protecció de dades quan es fixen criteris d'ús de dispositius—, mentre que redactar-los només des de la direcció, fer-los inalterables un cop aprovats o limitar-los als alts càrrecs és exactament el contrari d'un codi ètic viu, aplicable a tota l'organització i, si escau, a tercers.

SAML és protocol i format alhora (XML), pensat per a SSO web empresarial; JWT només defineix el format de token (JSON), no un protocol, i s'usa dins d'OAuth/OIDC. Les altres opcions inverteixen fets: SAML sí permet SSO, JWT no és exclusiu d'aplicacions d'escriptori (és el contrari: pensat per a API i mòbil), i JWT també admet signatura amb claus asimètriques (p. ex. RS256), no només xifratge simètric.

La ISO/IEC 27035 estructura la gestió d'incidents en cinc fases, i la darrera és «Lliçons apreses» (opció D, la correcta): la fase que tanca el cicle i alimenta la millora contínua. «Notificació a l'autoritat i afectats» (A) és una obligació del RGPD i de l'ENS, no una fase de la ISO/IEC 27035. «Neteja» (B) no és cap de les cinc fases anomenades per la norma —l'eradicació hi és, però dins de la fase «Respostes», no com a fase pròpia final—. «Tancament incident» (C) és un concepte genèric de gestió de serveis, no el nom que dona la norma a la seva darrera fase.

L'Orchestrator és el component d'UiPath que executa robots en màquines remotes i els gestiona de forma centralitzada (desplegament, planificació, cues, credencials, monitoratge). Studio és l'entorn on es dissenyen els fluxos, no on s'executen en remot; Assistant és el llançador local de l'usuari; Process Mining serveix per descobrir processos, no per executar robots.

La limitació clau del RPA respecte de la IA és que no s'adapta a canvis en el procés sense reprogramació manual: només executa regles predefinides. Les altres opcions són falses: el RPA sí que treballa amb dades estructurades (és el seu punt fort), no necessita connexió a internet per se, i sí que executa processos automàtics —és la seva funció.

A UC4, el Job és la unitat mínima executable (una tasca concreta) i el Workflow és el contenidor que n'agrupa i encadena diversos definint ordre i dependències: un Workflow orquestra Jobs, no al revés. Les altres opcions inverteixen aquesta relació o atribueixen funcions equivocades (calendaris i permisos no són cosa dels Jobs).

L'Agent és el component de UC4 que s'instal·la als servidors remots i hi executa les tasques; n'hi ha un per plataforma (Windows, UNIX/Linux, SAP, base de dades). L'arquitectura de UC4/Automic la formen el motor (Automation Engine), la base de dades, els agents i els clients: «Engine» és el motor central, que planifica i decideix però no executa en remot; «Client GUI» és la interfície d'usuari; i «Runner» no correspon a cap d'aquestes peces.

Els fitxers creats amb Power BI Desktop tenen extensió .pbix; les plantilles, que desen l'estructura i les consultes però no les dades, tenen extensió .pbit. Les altres tres opcions —.pbi, .dat i .pbid— no corresponen a cap format de Power BI: .dat és a més un nom genèric de fitxer de dades sense format definit.

La funcionalitat directament relacionada amb EA-PS és la planificació pressupostària: EA-PS adapta el nucli financer a la lògica pressupostària pública (elaboració, aprovació i control de l'execució del pressupost). La gestió de nòmines és HCM; la integració i automatització de processos de negoci (Process Orchestration) és una capa de middleware, no EA-PS; i la gestió d'usuaris i autoritzacions és matèria de BASIS/seguretat. Cap de les tres té a veure amb el pressupost del sector públic.

La classe de document, a PSCD igual que a FI, classifica el tipus d'operació -deute, crèdit, ajust- i en determina el tractament comptable i el rang de numeració. Determinar la moneda dels imports és un atribut del document, no la funció de la seva classe. Assignar la persona responsable del cobrament i controlar l'accés per perfil de seguretat són funcions d'altres paràmetres -organitzatius i d'autorització-, no de la classe de document.

Un infotip és la unitat bàsica d'emmagatzematge de dades de RRHH en SAP HCM: una estructura de dades identificada per un codi de quatre dígits que agrupa un conjunt de camps relacionats i que es guarda amb validesa temporal. És per tant una unitat de dades estructurada que emmagatzema informació d'empleats, no un càlcul. Les altres opcions confonen l'infotip amb altres peces de SAP: les regles de càlcul de nòmina són els PCR i els esquemes de nòmina (que LLEGEIXEN els infotips, no en són un), els mòduls de seguretat són el sistema d'autoritzacions (que controla qui pot veure cada infotip, però no és un infotip), i les transaccions per generar informes són coses com PA20 (que visualitza infotips, però tampoc n'és un).

Apache Spark és el motor de processament habitual en entorns de data lake per analitzar grans volums de dades de manera distribuïda, en substitució de MapReduce. Les altres tres opcions (Microsoft Tools, Adobe Born TL, WordPress) no són motors de processament distribuït de dades: no corresponen a cap eina real de l'ecosistema Big Data.

La correcta reprodueix el principi d'interoperabilitat del tema (§3): exposar i consumir dades mitjançant protocols i API estàndard. Les altres tres neguen la interoperabilitat directament: limitar-se a una marca de dispositiu, evitar les proves d'integració i emmagatzemar en un format propietari són, cadascuna, el contrari del que permet que sistemes diferents es comuniquin.

És la definició d'àgil aplicada a les APP que dona el tema (§2): iteracions curtes que lliuren versions funcionals sovint i incorporen la retroalimentació de l'usuari. Les altres tres descriuen exactament el contrari de l'àgil: planificació rígida en fases seqüencials, rebuig de la col·laboració i un lliurament únic al final del projecte (model en cascada).

La resposta correcta és la 0: aquestes plataformes disposen de connectors i interfícies d'aplicació (API) predefinits per integrar-se amb altres sistemes. És el que permet connectar una app low-code/no-code amb els sistemes municipals que ja hi ha —el padró, el gestor d'expedients, l'ERP— sense haver-los de tocar: la plataforma ja porta connectors fets (i en deixa fer de personalitzats), exposa i consumeix API REST, rep webhooks i, quan el sistema intern no és accessible des d'internet, hi arriba per una passarel·la de dades locals. Les altres tres inverteixen el sentit de la pregunta: l'opció 1 (només codificació manual avançada) contradiu la definició mateixa de low-code/no-code, que existeix precisament per reduir la codificació manual; l'opció 2 (cap integració possible) afirma el contrari de l'avantatge que ofereixen; i l'opció 3 (adaptar tot el programari existent a la plataforma nova) inverteix qui s'adapta a qui, que a l'administració és el punt clau: el sistema existent gairebé mai es pot tocar, i és la plataforma nova la que s'hi ha d'adaptar.

La integració contínua és, per definició, compilar i executar la bateria de proves automàtiques cada cop que s'integra codi al repositori compartit. El desplegament continu porta automàticament a producció allò que ja ha superat aquestes proves; la supervisió contínua vigila el sistema quan ja està desplegat; i la gestió de la configuració manté els entorns en l'estat desitjat, però no és una pràctica de proves.

Correcta: el monitoratge continu de l'ús de recursos (opció 2). El tema (§4) situa el control de la despesa al núvol en el FinOps, que exigeix visibilitat contínua sobre el consum per evitar el cost descontrolat. Revisar les factures un cop l'any (opció 0) és tot el contrari de «temps real». Contractar serveis dedicats (opció 1) trenca el pagament per ús i no controla la despesa, l'encareix. Desactivar l'autoscaling (opció 3) elimina l'elasticitat, no en controla el cost.

Una cardinalitat N:M significa que diversos registres d'una entitat es poden relacionar amb diversos registres de l'altra, i viceversa; en el model relacional es resol amb una taula intermèdia. La primera opció descriu en realitat una cardinalitat 1:1 (una entitat relacionada amb una sola de l'altra); la segona és fals amb caràcter general (una entitat pot tenir diverses relacions); i la quarta és fals perquè la cardinalitat N:M és un concepte del modelatge de dades aplicable a qualsevol model relacional, no exclusiu de les bases NoSQL.

Entre els aspectes fonamentals per garantir la qualitat al llarg del cicle de vida, uns requisits clars, complets, verificables i traçables són la base: la majoria de defectes cars neixen d'una mala definició de requisits, i per això és la resposta correcta. Formar usuaris finals de manera recurrent, fer servir sprints curts o un framework concret no són, per si sols, garantia de qualitat: són pràctiques puntuals que no aborden la causa principal dels defectes.

La correcta és la distribució entre múltiples nodes: el tema explica que la resistència a la manipulació ve de l'encadenament de hashos combinat amb el consens distribuït entre nodes independents, de manera que alterar el registre exigiria imposar-ho a la majoria de la xarxa. L'ús de servidors dedicats i l'emmagatzematge en local són característiques pròpies de sistemes centralitzats, justament el contrari del que fa blockchain resistent; la compressió de dades no té relació amb la seguretat del registre.

Estar dissenyada per escalar i recuperar-se automàticament resumeix dos trets essencials d'una aplicació nativa al núvol: l'escalat elàstic i la resiliència assumint que els components fallaran. Executar-se en un servidor físic i funcionar només en Windows contradiuen l'elasticitat i la portabilitat del model; i no poder escalar automàticament és directament l'oposat de la característica que es pregunta.

La idea central de l'arquitectura de microserveis (tema, apartat 1) és que cada servei és autònom i es pot desplegar per separat, opció B: és precisament la independència de desplegament el que ho justifica tot. Compartir una base de dades centralitzada (opció A) és l'antipatró que genera un monòlit distribuït. L'ús exclusiu d'un sol llenguatge (opció C) contradiu l'heterogeneïtat tecnològica que permeten els microserveis. Evitar l'ús d'API (opció D) és fals: la comunicació entre serveis es fa precisament per API.

La definició —«els canvis o correccions al codi no han introduït nous errors en funcionalitats ja existents»— és la definició literal de prova de regressió (opció 2). La prova d'acceptació (opció 0) valida que el sistema satisfà la necessitat de l'usuari, no que un canvi no ha trencat res; la de sistema (opció 1) verifica el sistema complet contra els requisits; la d'unitat (opció 3) prova un component aïllat, sense relació amb un canvi previ.

L'avantatge principal de SOA (tema, apartat 2) és la reutilització de serveis i la interoperabilitat entre sistemes heterogenis, cosa que es tradueix en facilitar la integració entre aplicacions diferents, opció B. Reduir la documentació tècnica (opció A) no és un avantatge de SOA: al contrari, el contracte del servei (WSDL) cal documentar-lo. Centralitzar totes les integracions en un únic sistema operatiu (opció C) no té relació amb SOA, que és independent de plataforma. L'opció D és falsa perquè SOA no limita l'escalabilitat a la vertical.

Un domini en Data Mesh és una unitat organitzativa amb límits clars i responsabilitat completa sobre les seves dades: les posseeix, les gestiona i les serveix com un producte. És, per tant, "una unitat organitzativa responsable de les seves dades". Les altres opcions confonen el domini amb elements tècnics o d'infraestructura: un servidor és una peça de maquinari, no una unitat de propietat sobre dades; una empresa proveïdora és un tercer extern a l'organització, no un domini de negoci intern; i un node d'una xarxa de comunicacions és un element de connectivitat, no una unitat organitzativa amb responsabilitat sobre dades.

La correcta és "el deep learning és una branca del machine learning que utilitza xarxes neuronals artificials amb múltiples capes": el deep learning és un subconjunt del machine learning, no l'invers ni un sinònim. La primera opció inverteix la relació (fa del machine learning una tècnica del deep learning). La segona els tracta com a sinònims intercanviables, quan són conceptes en relació de continent-contingut. La tercera generalitza en excés: el machine learning inclou molts algorismes que no són xarxes neuronals profundes (regressió, arbres de decisió, SVM, k-NN), així que no "només pot funcionar" amb elles.

En crear un equip nou es provisiona automàticament un lloc de SharePoint amb la seva biblioteca de documents, que és on s'emmagatzemen els fitxers compartits als canals —a més del grup de Microsoft 365 que governa la pertinença, la bústia i el calendari compartits i el quadern de notes—. B és falsa: no s'assigna cap maquinari dedicat, és un servei al núvol compartit. C confon el compte de correu individual, que cada persona ja té abans de l'equip, amb la bústia compartida de l'equip. D no correspon a cap recurs provisionat automàticament.

El model en què l'empresa és propietària del dispositiu però permet un ús personal limitat és el COPE (Corporate Owned, Personally Enabled), opció B: és la definició literal. El BYOD (A) és el contrari -propietat de l'empleat-; el CYOD (C) descriu com es tria el dispositiu, no com se'n permet l'ús personal; el COBO (D) prohibeix expressament l'ús personal.

MECM, VMware Workspace ONE i IBM Endpoint Manager (l'antic BigFix) són plataformes reals de gestió de configuració d'endpoints. SAP Business One és un ERP per a petites i mitjanes empreses, sense cap funció de gestió de dispositius: és l'opció D, la que NO ho és.

L'enunciat demana què distingeix HANA d'Oracle o SQL Server «pel que fa a l'emmagatzematge de dades», i la correcta és la 1 perquè és l'única que parla justament d'això: les dades viuen a la memòria principal (in-memory) i s'organitzen per columnes. Les altres tres no són falses sobre HANA, i aquí hi ha el parany: fallen perquè no distingeixen res. Executar-se en diversos sistemes operatius, tenir alta disponibilitat i escalabilitat i admetre diversos llenguatges de programació són coses que Oracle i SQL Server —els dos motors que l'enunciat posa com a terme de comparació— també fan. Compte amb la redacció: aquí la correcta suma l'in-memory i el model columnar, mentre que a TS-TIC 2025 pràctica (s4-p024) la correcta del mateix tret esmenta només la memòria RAM. El que no falla mai és la memòria; el columnar hi apareix quan l'opció l'hi suma, no quan el substitueix.

Les quatre propietats ACID són Atomicitat, Consistència, Aïllament (Isolation) i Durabilitat. De les quatre opcions, Atomicitat, Consistència i Durabilitat sí que en formen part; Integració no és cap de les quatre lletres de l'acrònim —la lletra que falta a la llista és la I d'Aïllament, no d'Integració—, així que és la que sobra.

El model clau-valor té com a avantatge principal el rendiment i la simplicitat: l'accés a la dada es fa directament per la seva clau, amb temps pràcticament constant. No permet consultes relacionals complexes entre parells —és el punt feble d'aquest model, no l'avantatge—; no limita l'emmagatzematge a dades textuals simples ni només numèriques, ja que el valor és opac i pot contenir qualsevol tipus de dada.

El tema recull literalment la definició de la SNIA: l'objectiu d'una SAN és proporcionar accés a nivell de bloc a l'emmagatzematge consolidat, és a dir, transferir dades entre servidors i dispositius d'emmagatzematge. Les altres opcions descriuen serveis d'una NAS (accés a fitxers per LAN), de seguretat perimetral o d'accés a Internet d'usuari final, que no són l'objectiu d'una SAN.

Mantenir un accés d'administrador permanent als repositoris de còpia és exactament el que el tema desaconsella: el sistema de còpies ha de tenir credencials separades i mínim privilegi, perquè un accés permanent és el que l'atacant aprofita per esborrar les còpies. Les altres tres sí són recomanacions del tema: còpies regulars i automatitzades, proves de restauració periòdiques per verificar-ne la integritat, i MFA a la consola de còpia.

A la replicació síncrona l'escriptura es confirma a l'aplicació només quan s'ha completat correctament tant al CPD primari com al de recuperació: per això garanteix RPO = 0 i per això la latència limita la distància entre centres a l'ordre de 50–100 km. «Amb un lleuger retard» descriu la replicació asíncrona, que confirma al primari i propaga després, amb RPO major que zero. «Còpia de seguretat cada nit» és una política de còpia, no replicació: el RPO seria de fins a 24 hores. «Replica només els fitxers que han canviat» descriu una còpia incremental o diferencial, que és una altra cosa i tampoc no depèn del sincronisme.

Correcta: IaaS (opció 0). El tema (§2) el defineix així literalment: dona recursos d'infraestructura sota demanda —computació, emmagatzematge i xarxes— però deixa al client la gestió del sistema operatiu i el programari. PaaS (opció 1) també li dona el sistema operatiu i el middleware ja gestionats. SaaS (opció 2) no li deixa gestionar ni el sistema operatiu ni les aplicacions, ja ve tot fet. El model serverless (opció 3) treu al client fins i tot la gestió d'instàncies o servidors.

Correcta: combinar almenys una infraestructura privada amb una o més infraestructures de núvol públic (opció 1), la definició de núvol híbrid del tema (§3): infraestructures diferents que romanen entitats úniques però interoperen. Usar exclusivament recursos d'una organització (opció 0) descriu un núvol privat, no un híbrid. Permetre només emmagatzematge local (opció 2) no és cap model de núvol. Que la gestió sigui feta per personal intern i extern (opció 3) no és el que defineix un híbrid: el que compta és la combinació d'infraestructures, no de qui les gestiona.

El Software-Defined Storage (SDS) és el component d'un SDDC que virtualitza l'emmagatzematge. Un servidor DNS no té relació amb l'emmagatzematge; l'hipervisor virtualitza el còmput, no els discs; la NIC és maquinari de xarxa, no un component de virtualització.

La diferència principal és que el TIER IV és tolerant a fallides davant un esdeveniment imprevist i el TIER III no -només és mantenible simultàniament davant manteniment planificat-. L'opció B inverteix la realitat (el TIER IV té més redundància, no menys); la C és falsa, el TIER IV també permet manteniment planificat; la D és absurda, tots dos nivells inclouen climatització.

L'objectiu de MIMO és augmentar la velocitat de transferència i l'abast utilitzant múltiples antenes (multiplexació espacial), no millorar la seguretat ni reduir el consum —això és TWT— ni és el que permet connectar més dispositius a un AP —això depèn d'OFDMA i de la capacitat del controlador, no de MIMO.

La correcta és la C (DOWNLOAD): no existeix com a mètode HTTP estàndard. GET, POST i PUT sí que ho són, junt amb DELETE, PATCH, HEAD, OPTIONS, TRACE i CONNECT. La trampa és la mateixa que amb UPDATE: un verb que sona plausible però no forma part de l'especificació.

L'etiqueta MPLS és un identificador curt de longitud fixa —20 bits dins d'una capçalera de 32— que s'insereix entre la capçalera d'enllaç i la de xarxa i que determina el camí del paquet sense consultar l'adreça IP de destinació a cada salt. No és una adreça IP, ni una adreça MAC, ni un camp de la capçalera TCP: MPLS és precisament l'alternativa a encaminar mirant l'adreça.

Les capacitats que la normalització de ciutats intel·ligents atribueix a una Plataforma de Ciutat Intel·ligent són operar les infraestructures, prendre decisions basades en dades i coordinar els serveis. Dependre d'una única empresa proveïdora no és una capacitat: és la dependència de proveïdor que la interoperabilitat normalitzada vol evitar, i per això és la resposta.

L'annex II de l'ENS divideix les mesures en marc organitzatiu, marc operacional i mesures de protecció. Les altres opcions inventen esquemes de «nivells de seguretat» o «periodicitat» de les mesures, o parlen de «marcs» que no existeixen a l'ENS (teòric, general, executiu).

La correcta és notificar-ho a l'autoritat de control sense dilació i, si és possible, en un termini màxim de 72 hores des que se'n té constància (art. 33 RGPD): ho ha de fer el responsable del tractament, no el DPD. Les altres tres ho desvirtuen: el termini no és de 48 hores ni la notificació és al DPD; no és cert que els danys materials quedin fora de la competència del responsable; i informar d'una violació és obligació del responsable, no del DPD, que només assessora i supervisa.

Un pen test simula un atac real i controlat, SEMPRE amb permís de la persona propietària, per identificar i explotar vulnerabilitats i així millorar la seguretat. Infectar amb un virus, llançar una denegació de servei real o limitar-se a monitoritzar el trànsit no en són el propòsit: confonen l'objectiu (millorar la seguretat mitjançant un atac controlat i autoritzat) amb accions malicioses o merament passives.

La correcta és la que diu que la signatura acredita voluntat i consentiment, i garanteix integritat i inalterabilitat del document, mentre que la identificació només acredita qui ets (art. 9 i 10 de la Llei 39/2015). Les altres tres inventen diferències que la llei no fa: ni la signatura exigeix biometria, ni és la identificació la que comprova noms i cognoms en exclusiva sense que la signatura ho requereixi igual, ni són equivalents.

La signatura electrònica es basa en criptografia asimètrica: el signant xifra el resum (hash) del document amb la seva clau privada, i qualsevol el pot verificar amb la seva clau pública; com que només el signant té la clau privada, queda acreditada l'autenticitat. L'encriptació simètrica fa servir la mateixa clau i no permet distingir qui ha signat; "encriptació modular" i "encriptació per compressió de dades" no són mètodes de xifratge reals en aquest context.

El tema (apartat 3.3, Proxies) defineix el proxy invers exactament així: es col·loca davant dels servidors i actua com a intermediari entre els clients remots i la xarxa interna, amagant-ne la topologia i afegint una capa de seguretat (terminació TLS, autenticació, balanceig, WAF). Les altres tres opcions confonen el proxy invers amb altres controls: bloquejar l'accés a Internet és un proxy directe/filtratge de contingut; traduir IP privades en públiques és NAT; i redirigir a un honeypot és una tècnica de decepció, no la funció d'un proxy invers.

El CASB té com a avantatge principal la gestió centralitzada de polítiques de seguretat i la visibilitat sobre serveis gestionats i NO gestionats (shadow IT inclòs), que és l'opció correcta. Reduir l'ús de memòria RAM dels dispositius finals no té relació amb la funció d'un CASB. Substituir completament el tallafoc tradicional és fals: el CASB és complementari, no fa filtratge de xarxa a nivell de paquet. Proporcionar un entorn centralitzat per gestionar identitats és la funció de l'IAM/IdP, no la del CASB, encara que el CASB s'hi pugui integrar.

La correcta és la 3a opció: informació, formació en matèria preventiva i paralització de l'activitat en cas de risc greu i imminent són tres dels drets que integren la protecció eficaç de l'art. 14 LPRL. La 1a és falsa perquè restringeix participació, consulta i vigilància de la salut «només als llocs de treball amb risc alt», una condició que la llei no posa: aquests drets són de tots els treballadors. La 2a inverteix la regla de l'art. 14: el cost de les mesures preventives mai recau sobre el treballador, no és ell qui n'assumeix el cost. La 4a inverteix el principi de l'art. 15.h: la protecció col·lectiva té prioritat sobre la individual, no al revés.

Les persones físiques, en tots els casos en què actuen a títol particular, no estan obligades a relacionar-se electrònicament amb les administracions públiques (opció D): és l'única opció que descriu un col·lectiu no obligat. Les persones jurídiques (opció A), els representants d'un interessat obligat (opció B) i els empleats públics en tràmits per raó de la seva condició (opció C) sí que estan obligats en tot cas.

Un CV negatiu indica que s'ha gastat més del pressupostat per al treball fet, és a dir, que el projecte està per sobre del pressupost. Un CV positiu indicaria estar per sota, i un CV igual a zero indicaria estar dins del pressupost; el CV no informa sobre si el projecte ha finalitzat.

El seguiment d'oportunitats de venda i contactes és exactament el mòdul d'automatització de la força de vendes (SFA), nuclear en tot CRM: és la resposta correcta. La gestió de nòmines és un mòdul de recursos humans, propi de l'ERP, no del CRM. La gestió de compres és un mòdul de logística o aprovisionament, també de l'ERP. I el control de qualitat de productes pertany a un sistema de gestió de la producció o de qualitat industrial, aliè per complet a la relació amb el client.

Un SLA ha d'incloure objectius de nivell de servei mesurables (disponibilitat, temps de resposta...); no es limita només a penalitzacions, no inclou detalls tècnics interns de la solució (això és documentació tècnica, no un SLA) ni es redueix a informes històrics de rendiment (que són una sortida de la seva mesura, no un contingut fundacional del propi acord).

eIDAS (Reglament (UE) 910/2014) és exactament el reglament que regula la identificació electrònica i els serveis de confiança per a les transaccions electròniques al mercat interior. L'ENS és el marc de seguretat de l'Administració espanyola, no un estàndard europeu d'identificació; el RGPD regula la protecció de dades, no la identificació electrònica; ISO/IEC 27002 és un catàleg de controls de seguretat de la informació, no una norma d'identificació ni de serveis de confiança.

MITRE ATT&CK (opció B, la correcta, tot i que l'enunciat l'escriu amb una errada tipogràfica com «AT&CK») és el catàleg més conegut de tàctiques i tècniques de ciberatac. COBIT (A) és un marc de govern i gestió de TI, no un catàleg d'atacs. «CyberTTcat» (C) no existeix: és un distractor construït a partir de les inicials TTP (tàctiques, tècniques i procediments). «ISO 2500 2» (D) fa referència a la família SQuaRE de qualitat del programari, sense relació amb la classificació d'atacs.

Power Query és la funcionalitat de Power BI que transforma i neteja les dades abans de visualitzar-les: filtra, canvia tipus, divideix i combina columnes, dinamitza i desa cada passa de manera reproduïble amb el llenguatge M. DAX és el llenguatge de fórmules per a mesures i columnes calculades, que actua sobre el model ja carregat; Power Pivot és el motor del model de dades i les relacions, no la preparació; i Power View era el component de visualització interactiva, és a dir el pas posterior.

La correcta és la B: els punts de presència (PoP) allotgen els servidors de vora d'una CDN, que serveixen contingut des del punt més proper a l'usuari i redueixen la latència. La A és falsa perquè els PoP no són només per a còpies de seguretat. La C és falsa perquè els PoP no creen contingut, el serveixen. La D és falsa perquè un PoP no és un tallafoc, encara que algunes CDN afegeixin WAF i anti-DDoS com a funció addicional.