TS-TIC 2023 practica

«Seqüència d'activitats que representa el camí més llarg i determina la menor durada possible» és la definició literal del mètode de la ruta crítica. L'optimització de recursos (anivellament i estabilització) ajusta el treball a la disponibilitat de persones; la compressió del cronograma (crashing i fast tracking) escurça la durada un cop es coneix la ruta crítica; i el cronograma àgil ni tan sols treballa amb camins de xarxa.

Segons PMBOK v6, la matriu d'assignació de responsabilitats relaciona els recursos —interns i externs— amb els paquets de treball concrets als quals estan assignats. No es limita a comptar-los (opció «número total»), no exclou els externs (opció «només interns»), ni descriu línies de reporte jeràrquic (això és funció de l'organigrama, no de la RAM).

Assegurar que la metodologia Scrum s'executa correctament és el rol de l'Scrum Master, responsable d'establir Scrum tal com el defineix la Guia. No és el Product Owner (centrat en el valor), ni «l'equip de desenvolupadors» (centrat en construir), i «l'Scrum Owner» no existeix com a rol: barreja el nom de Scrum Master amb Product Owner.

L'EDT/WBS descompon l'abast: és una sortida del procés Crear l'EDT/WBS, de l'àrea de gestió de l'abast del projecte i del grup de planificació. La gestió del cronograma parteix de l'EDT per definir activitats, i la de costos per estimar-les, però cap de les dues no la crea. La de qualitat hi és aliena.

«Relació estadística entre dades històriques rellevants i altres variables» és la definició d'estimació paramètrica (per exemple, euros per punt de funció). L'anàloga també fa servir història, però per comparació global amb un projecte semblant, sense fórmula ni variables. L'ascendent suma les estimacions dels paquets de treball i no fa servir dades històriques. La de tres valors parteix d'escenaris optimista, probable i pessimista, no d'una regressió.

L'anàlisi qualitativa dels riscos els prioritza per probabilitat i impacte, i per això el seu benefici és concentrar els esforços en els de prioritat alta. L'anàlisi quantitativa quantifica numèricament l'efecte combinat, no prioritza; el control de riscos els vigila un cop ja prioritzats i respostos; la identificació només els detecta, encara sense valorar-los.

Scrum es fonamenta en l'empirisme (el coneixement ve de l'experiència i les decisions es prenen sobre el que s'observa) i en el pensament lean (reduir el malbaratament i centrar-se en l'essencial). No es basa en un procés definit per endavant, ni en la metodologia en cascada —precisament el contrari d'adaptatiu—, ni en un procés aleatori.

L'anàlisi de sensibilitat (representada amb el diagrama de tornado) és la tècnica que determina quins riscos individuals tenen més impacte potencial sobre el resultat del projecte. L'arbre de decisions calcula el valor monetari esperat, la simulació (Monte Carlo) genera una distribució de resultats possibles i el diagrama d'influències mostra relacions de dependència: cap de les tres respon directament a "quins riscos pesen més".

Els tres pilars de Scrum, basats en l'aprenentatge de l'experiència, són transparència, inspecció i adaptació. Les altres opcions barregen paraules que sonen properes (planificació, control, teoria, pràctica, iteració, proves) però no són els tres pilars oficials de la Guia Scrum.

Un dels set principis de la gestió de la qualitat que recull la ISO 9001 és precisament l'enfocament a processos: la norma entén l'organització com un conjunt de processos interrelacionats. No parla d'un enfocament exclusiu a producte ni a serveis per separat, ni existeix un «enfocament holístic» com a principi oficial de la norma.

L'enunciat descriu una amenaça de baixa prioritat, coneguda pel director, davant la qual no es prenen mesures proactives. Això és l'estratègia "Acceptar", en la seva variant passiva (reconèixer el risc sense actuar-hi i tractar-lo si es materialitza). No és "Evitar" (elimina l'amenaça amb una acció activa: canviar el pla, reduir l'abast...), ni "Mitigar" (redueix probabilitat o impacte amb accions concretes), ni "Escalar" (que trasllada el risc fora de l'abast d'autoritat del director, no és el cas aquí perquè és de baixa prioritat i el director hi és conscient sense necessitat de pujar-lo de nivell).

Que la successora no pugui començar fins que la predecessora hagi acabat és la relació Final a Inici, la més comuna del mètode de diagramació per precedència. Final a Final lliga els dos finals; Inici a Inici, els dos inicis; i Inici a Final és la més estranya: la successora no pot acabar fins que la predecessora comenci.

Les tres responsabilitats de l'equip Scrum són els Developers, el Product Owner i l'Scrum Master. No hi ha «cap de projecte» a Scrum (les opcions que hi recorren barregen figures alienes al marc), i els stakeholders no formen part de l'Scrum Team: hi col·laboren des de fora.

Realitzar el control integrat de canvis és un procés de seguiment i control que s'ha d'aplicar durant tot el cicle de vida del projecte, des de l'inici fins al tancament: qualsevol canvi a qualsevol línia base, en qualsevol moment, hi ha de passar. Limitar-lo a la definició de l'abast o a una fase concreta del desenvolupament el confon amb un procés puntual, quan és permanent mentre el projecte existeix.

El pla per a l'Sprint, el Sprint Backlog, és fet pels Developers i per als Developers: ells en són els autors i els responsables d'ajustar-lo cada dia. Ni l'Scrum Master, ni el Product Owner, ni cap «cap de projecte» (que no existeix a Scrum) en són els autors.

L'anàlisi de causa arrel (RCA) és, per definició, la tècnica analítica que es fa servir per determinar el motiu subjacent d'una variació, defecte o risc. L'anàlisi d'alternatives compara opcions, no en busca la causa; l'anàlisi de processos i l'anàlisi de documents no són tècniques de qualitat de PMBOK amb aquest propòsit específic.

Aquí PMBOK v6 distingeix dues eines de recollida de dades que sovint es confonen: el «check sheet» (full de recopilació) organitza els fets per facilitar comptar defectes, mentre que el «checklist» (llista de verificació, que és el que pregunta l'enunciat) és una eina estructurada, normalment específica d'un component, que serveix per verificar que s'ha completat un conjunt de passos requerits —és a dir, ajuda a gestionar les activitats de control de qualitat d'una manera estructurada. Seleccionar part de la població per inspeccionar és mostreig estadístic, no una llista de verificació; i obtenir dades de satisfacció posteriors al lliurament és una enquesta, no aquesta eina.

El tema (§1) enumera els set principis de la ISO 9001: enfocament al client, lideratge, compromís de les persones, enfocament A PROCESSOS, millora, presa de decisions basada en l'evidència i gestió de les relacions. «Enfoc al servei» no n'és cap: la norma parla de client i de processos, no de servei. Lideratge, presa de decisions i enfoc al client sí que hi són.

Només el Product Owner té l'autoritat per cancel·lar un Sprint, i únicament si l'Objectiu de l'Sprint queda obsolet. Ni els Developers, ni l'Scrum Master, ni cap «cap de projecte» (inexistent a Scrum) tenen aquesta autoritat.

Estimar la durada d'una activitat requereix conèixer l'esforç necessari per completar-la i la quantitat de recursos disponibles que s'hi poden dedicar: amb els dos es calcula quant trigarà. El cronograma i l'abast són el resultat d'aquesta estimació, no una entrada seva; i la llista d'activitats per si sola no diu quant costarà en temps cada una.

El propòsit de la Sprint Retrospective és planificar formes d'augmentar la qualitat i l'eficàcia de l'equip, inspeccionant com han anat les persones, les interaccions, els processos, les eines i la Definició d'Acabat. Inspeccionar el resultat i el percentatge assolit és de la Sprint Review; inspeccionar el progrés cap a l'Objectiu i adaptar el Sprint Backlog és del Daily Scrum; revisar el Product Backlog per adaptar-lo a la capacitat no és el propòsit de cap esdeveniment amb aquest nom.

El cost d'efectuar canvis i corregir errors normalment augmenta substancialment a mesura que el projecte s'apropa al seu final, perquè cada correcció tardana obliga a desfer més treball ja fet i validat. No es manté constant ni disminueix cap al final —al contrari— i tampoc és a la definició de requeriments, fase primerenca on encara és baix, on és més alt.

Scrum, com tot marc àgil, és iteratiu i incremental alhora, l'opció 1: itera perquè repeteix la feina sobre el producte fins que és correcta, i és incremental perquè cada volta afegeix una peça acabada i utilitzable que ja es pot lliurar. Són dues qualitats distintes i cal les dues —un cicle només iteratiu refina però continua tenint un únic lliurament al final, com el predictiu (apartat 2.4)—. «Iteratiu i decremental» (opció 0) barreja un terme real amb un altre que no existeix en cap marc de gestió de projectes. «En cascada (waterfall)» (opció 2) i «V-model» (opció 3) són enfocaments predictius, exactament l'oposat del que proposa Scrum.

Dibuixar el sistema i les seves interaccions amb persones, processos i altres sistemes és el diagrama de context, una tècnica de representació de dades de Recopilar requisits. El prototip és una maqueta del producte, no un dibuix de les seves fronteres; el grup focal és una reunió, no un diagrama; i el mapeig mental agrupa idees d'una tempesta d'idees, no actors d'un sistema.

Scrum defineix els equips com a multifuncionals (tenen totes les habilitats necessàries per generar valor) i autogestionats (decideixen internament qui fa què, quan i com), l'opció 2. Les altres tres inclouen «jeràrquics», «especialitzats» o «dirigits», que és exactament el model de comandament i control que Scrum trenca.

La correcta és l'opció 3: diagrama de flux. La definició de l'enunciat (seqüència de passos i possibilitats de ramificació en un procés que transforma entrades en sortides) és literalment la definició PMBOK d'aquesta eina de representació de dades. El diagrama matricial (opció 0) és una eina de priorització que creua factors en una matriu, no seqüències de passos. El mapa mental (opció 1) organitza idees de forma radial, sense mostrar flux ni ramificació de procés. El model lògic de dades (opció 2) és una eina de disseny de bases de dades, no una eina de qualitat del PMBOK.

De les cinc tècniques de gestió de conflictes del PMBOK v6, la que incorpora múltiples punts de vista i perspectives diferents és col·laborar / resoldre el problema, l'única que busca un consens real i acaba en guanyar-guanyar. Consensuar es limita al fet que totes les parts cedeixin alguna cosa sense integrar-ne els punts de vista; eludir és retirar-se de la situació; forçar és imposar el propi criteri.

Executar accions per capturar l'efecte positiu d'un risc general del projecte és l'estratègia "Explotar" (assegurar que l'oportunitat es produeixi). Evitar i mitigar són estratègies per a amenaces (riscos negatius), no per a oportunitats; acceptar no implica cap acció proactiva, i aquí sí que se n'executen.

Formalitzar l'acceptació dels entregables completats és, literalment, el procés Validar l'abast, i qui l'accepta és el client o patrocinador. Definir l'abast n'escriu l'enunciat abans de fer res; Planificar-ne la gestió diu com es gestionarà; i Controlar l'abast vigila les desviacions i els canvis sobre la línia base, però no accepta res.

El benefici clau d'Estimar els costos és determinar els recursos monetaris requerits per al treball. El de Determinar el pressupost és obtenir la línia base de costos contra la qual monitorar; el de Controlar els costos és mantenir la línia base al llarg del projecte; i Planificar la gestió de costos només estableix les regles del joc (unitats, llindars, formats).

El cicle de vida d'ITIL v3 té cinc fases amb nom propi: Estratègia del servei, Disseny del servei, Transició del servei, Operació del servei i Millora contínua del servei. Només l'opció que enumera «Estratègia – Disseny – Transició – Operació – Millora contínua» hi coincideix; les altres barregen processos concrets (catàleg, disponibilitat, capacitat, continuïtat) o verbs d'una altra metodologia (planificació, realització, verificació, validació) que no són les fases d'ITIL v3.

La formulació literal d'ITIL v3 per al Catàleg de Serveis és que proporciona una única font d'informació consistent de tots els serveis acordats, garantint que està completament disponible per als autoritzats a accedir-hi. No és un inventari de maquinari (això seria una CMDB/CMS), ni el llistat de demandes de negoci (això és la gestió de la demanda), ni l'associació dels 36 processos d'ITIL v3 a les seves fases (això confon el catàleg amb el marc complet d'ITIL).

ITIL v3 divideix el catàleg de serveis en dues vistes: catàleg de serveis de negoci (cap als clients) i catàleg de serveis tècnics (intern, de TI). Les altres opcions —interns/externs, desenvolupats/adquirits, negoci/distribuïts— no són la classificació oficial.

Correcta (índex 2): la Monitorització i Control és una activitat contínua d'Operació del Servei, l'etapa d'ITIL v3 on s'executen dia a dia els serveis ja dissenyats. Incorrectes: l'opció 0 (Continuïtat del Servei) és una etapa de disseny/planificació, no d'operació diària; l'opció 1 (Millora Contínua del Servei) treballa amb les dades que la monitorització genera, però no és on "es troba" l'activitat de monitorar; l'opció 3 ("Verificació del Servei") no és cap de les cinc etapes del cicle de vida d'ITIL v3 (Estratègia, Disseny, Transició, Operació i Millora Contínua), és inventada.

L'escenari descriu exactament el model de SNMP (Simple Network Management Protocol): un intercanvi d'informació entre la solució d'administració de xarxa —el gestor o NMS— i cada dispositiu, que hi té un agent que publica les seves variables en una MIB i pot enviar notificacions (traps) pel seu compte. Les altres tres no serveixen per a això: SSH és un protocol d'accés remot xifrat a la consola d'un equip, no de gestió ni de monitoratge; ISNSP és el protocol iSNS (Internet Storage Name Service, RFC 4171), que descobreix i registra dispositius d'emmagatzematge iSCSI i Fibre Channel en una xarxa SAN, i no monitoritza elements de xarxa; i SMTP és el protocol de transport de correu electrònic.

L'escenari demana una solució de monitorització desplegable al núvol i de codi obert per substituir un contracte comercial que no compensa: Prometheus és exactament això, la base de dades de sèries temporals oberta de referència per recollir i emmagatzemar mètriques, i és la primera meitat de la pila que el tema proposa per a aquest cas. Les altres tres opcions són programari obert però d'un altre àmbit i no monitoritzen res: JHipster és un generador d'aplicacions web, Angular és un marc de treball de la capa de presentació i MinIO és un magatzem d'objectes compatible amb S3.

L'article 20 del Reglament eIDAS (910/2014) exigeix que els prestadors qualificats de serveis de confiança siguin auditats, al seu càrrec, com a mínim cada 24 mesos per un organisme de valoració de la conformitat. Ni "mai" ni els altres períodes (1 any, 5 anys) es corresponen amb aquest termini reglamentari.

eIDAS no fixa cap límit legal de validesa per als certificats qualificats; el període el determina la política de certificació de cada prestador, no el reglament. La resta d'afirmacions són certes: el certificat l'ha d'expedir un prestador qualificat, pot trobar-se en estat de suspès durant la seva validesa, i pot identificar la persona amb un pseudònim (l'eIDAS ho preveu expressament).

La pregunta demana el supòsit que NO cal per subcontractar, i és obtenir el consentiment de la persona ciutadana titular de les dades: l'interessat no forma part de la relació contractual entre responsable, encarregat i subencarregat (RGPD art. 28), així que el seu consentiment no hi entra. Els altres tres SÍ són requisits reals de l'art. 28.2 i .4: cal l'autorització prèvia del responsable per subcontractar, cal un contracte d'encàrrec amb el tercer que li imposi les mateixes obligacions, i cal que aquest tercer ofereixi garanties suficients de mesures de seguretat.

Correcta: pot ubicar-hi la informació si el contracte incorpora l'encàrrec de tractament de dades personals (opció 1). El tema (§5) ho recull: el proveïdor és encarregat del tractament i cal el contracte de l'RGPD, art. 28. L'opció 0 és falsa: es pot contractar una empresa privada sempre que es formalitzi l'encàrrec. L'opció 2 tampoc és certa: la base legitimadora per a un encàrrec de tractament no és el consentiment de la ciutadania, és el contracte entre responsable i encarregat. L'opció 3 ignora que cal formalitzar l'encàrrec encara que no hi hagi transferència internacional.

Correcta (índex 0): reprodueix l'objectiu oficial de la Gestió de la Capacitat (garantir capacitat de TI amb cost justificable, alineada amb les necessitats actuals i futures del negoci), el mateix que recull aquest tema. Les altres tres són objectius d'altres processos ITIL: l'opció 1 (plans de continuïtat i recuperació) és Gestió de la Continuïtat del Servei TI; l'opció 2 (alinear seguretat de TI amb la del negoci) és Gestió de la Seguretat de la Informació; l'opció 3 (canal perquè els usuaris sol·licitin serveis estàndard) és Compliment de Peticions.

Correcta (índex 1): els SLR (Service Level Requirements, «Requisits de Nivell de Servei») recullen què necessita el negoci abans de formalitzar-ho en un SLA. Les altres tres opcions ("Renovacions", "Riscs", "Resums" de Nivell de Servei) són desenvolupaments inventats de la sigla que no es corresponen amb cap terme d'ITIL.

La pregunta demana el que NO és propòsit de Validació i Proves del Servei. Garantir que tots els canvis en actius i elements de configuració es registrin al sistema de gestió de la configuració és propòsit de la gestió d'actius de servei i configuració (SACM), no de les proves. Les altres tres sí que ho són: planificar una validació estructurada que doni evidència objectiva que el servei suportarà els requisits acordats, garantir la qualitat de l'entrega i dels seus components, i identificar, avaluar i abordar problemes, errors i riscos.

El monitoratge comprova l'estat d'un component encara que no hi hagi cap esdeveniment; la gestió d'esdeveniments és la que genera i detecta les notificacions significatives i en decideix la resposta. Per això l'afirmació correcta l'atribueix a la gestió d'esdeveniments (D) i no a la monitorització (A). Dir que la gestió d'esdeveniments és "més àmplia" que la monitorització (B) inverteix la relació real —és la monitorització la que ho és—, i dir que no tenen cap relació (C) contradiu que treballen juntes, l'una alimentant l'altra.

Correcta (índex 0): reprodueix exactament la fórmula d'aquest tema, (temps de disponibilitat acordat − interrupció del servei dins d'aquest temps) dividit pel temps de disponibilitat acordat, multiplicat per 100. Les altres tres alteren l'estructura: l'opció 1 suma en lloc de restar i hi afegeix un factor de "quantitat d'interrupcions per unitat de temps" que no forma part de la fórmula; l'opció 2 només calcula la interrupció multiplicada per 100, sense dividir-la pel temps acordat, de manera que no dona un percentatge coherent; l'opció 3 hi afegeix una arrel quadrada al denominador que no existeix a la fórmula real.

La correcta (opció B) diu que s'ha d'informar a l'IMI, pels canals del servei de SAU, com a responsable de seguretat, que avaluarà i farà un informe documentat per al responsable executiu del tractament afectat: és la primera notificació interna, no l'externa. A és falsa perquè el DPD no és qui rep la notificació en primera instància: intervé després, quan l'avaluació ho confirma. C és falsa pel mateix motiu i perquè, a més, l'autoritat de control només es notifica si l'anàlisi confirma una bretxa amb risc, i dins del termini de 72 hores, no com a primer pas. D és falsa perquè tota sospita d'incident s'ha de documentar, encara que finalment no calgui notificar-la a l'autoritat externa.

La correcta és la Gerència designada com a responsable executiva del tractament proposat: la creació d'un tractament nou correspon a l'òrgan gestor que n'assumirà l'execució. Les altres tres desplacen la decisió cap a qui no la té: el DPD assessora i supervisa, però no és qui crea el tractament; el «Decret d'Alcaldia» és la forma dels actes de l'Alcaldia com a responsable general, no l'acte concret de creació d'aquest tractament; i l'IMI, com a proveïdor del servei TIC en aquest supòsit, no és qui en publica la creació ni n'assumeix la responsabilitat.

Els cinc nivells de maduresa de CMMI (representació per etapes) són, per aquest ordre: Inicial, Gestionat, Definit, Gestionat Quantitativament i En Optimització — l'opció correcta. Les altres opcions alteren el nom del quart nivell («Qualitativament», «Gradualment» o «Gratuïtament» no existeixen a CMMI): el nom correcte és «Gestionat Quantitativament», perquè aquest nivell es caracteritza per mesurar i controlar els processos amb objectius quantitatius.

Les quatre etapes del cicle de Deming són Planificar–Fer–Verificar–Actuar (PDCA), l'opció C. Les altres canvien un terme que no pertany al cicle: «Automatitzar» (A) i «Produir» (B) no substitueixen cap fase del PDCA, i l'opció D descriu fases d'un cicle de desenvolupament de programari, no el cicle de Deming.

Superar un llindar d'ús acceptable és, per definició, una excepció —s'ha vulnerat el llindar—, i normalment aixeca una alarma que genera un incident. Les altres tres són esdeveniments informatius: una càrrega programada que acaba correctament, un usuari que es registra o un correu que arriba al seu destinatari no requereixen cap acció, només es registren per a auditoria o estadística.

Quan es vol imputar el cost dels serveis TIC segons quines activitats consumeix cada servei i quant en consumeix, el sistema és el càlcul de costos basat en les activitats, o ABC (Activity Based Costing): identifica les activitats que generen cost —atendre una incidència, desplegar una versió— i les reparteix segons el consum real de cadascú, cosa que el fa més precís que un simple repartiment per volum quan els serveis comparteixen recursos de manera desigual. «Sistema de Gantt», «de Laplace» i «Quadratic» no són sistemes de càlcul de costos: són noms sense relació amb la comptabilitat de serveis fabricats per a l'examen.

El delegat de protecció de dades assessora el responsable o l'encarregat del tractament en l'anàlisi de riscos, funció que li atribueix l'art. 39 del RGPD (l'enunciat cita l'art. 24, que regula la responsabilitat del responsable del tractament, no la funció del DPD, però l'opció correcta és la que descriu una funció d'assessorament, no d'execució). El DPD no audita mesures de seguretat (això és funció de l'auditor), no assumeix el rol de responsable de seguretat de l'ENS (són figures diferents, apartat 4 del tema) ni queda «sense funció»: supervisa, no decideix.

L'art. 13.3 del RD 311/2022 exigeix que el responsable de la seguretat sigui distint del responsable del sistema, però preveu una excepció: en situacions excepcionals per manca justificada de recursos, ambdues funcions poden recaure en la mateixa persona sempre que s'apliquin mesures compensatòries que preservin la finalitat de la diferenciació de responsabilitats. No és una compatibilitat sense restriccions, no depèn de contractar seguretat externa, i la figura de responsable de seguretat sí existeix a l'ENS.

Correcta (índex 1): "A o responsable" és l'Accountable de la matriu RACI, el rol que respon del resultat final i n'és el propietari únic (només n'hi ha un per procés/tasca). Incorrectes: "R o encarregat" (índex 0) és el Responsible, qui executa, no qui respon del resultat; "C o consultat" (índex 2) només aporta parer abans de decidir; "I o informat" (índex 3) només rep informació del resultat, no en respon.

A la matriu RACI, R (executor), C (consultat) i I (informat) poden recaure en diverses persones alhora; l'únic rol que sempre ha de quedar concentrat en una sola persona és l'A (accountable), qui respon del resultat i l'aprova. Per això la resposta correcta és l'opció «A o responsable».

Correcta (índex 3): "Tassimo" és una marca de màquines de cafè, no una eina de proves de càrrega. Les altres tres sí que ho són: Apache JMeter apareix a la llista d'eines d'aquest tema, i LoadView i LoadNinja són eines comercials de proves de càrrega (Dotcom-Monitor i SmartBear, respectivament).

El Reglament (UE) 910/2014 (eIDAS) és la norma que regula íntegrament els serveis de confiança (signatura, segell, segellat de temps, lliurament certificat i autenticació de llocs web). La LO 3/2018 i el RGPD regulen protecció de dades, no serveis de confiança; la Llei 6/2020 espanyola complementa eIDAS però no el "regula plenament", perquè és una norma nacional de desenvolupament, no la norma europea de base.

El Portfoli (cartera) de Serveis és el repositori superior que conté tots els serveis en tots els estats del cicle de vida (pipeline, catàleg, retirats); el catàleg n'és només la part activa. Les altres opcions no són conceptes d'ITIL: no existeix un «Índex de Serveis» ni un «Portfoli de Gerències i Clients», i el Plec de Prescripcions Tècniques és un document contractual, no un repositori de servei.

«La seguretat com a procés integral» és un dels SIS principis bàsics de l'ENS: l'art. 5 del RD 311/2022 els enumera i els articles 6 a 11 els desenvolupen un per un, i aquest és l'art. 6. El mínim privilegi i la professionalitat són REQUISITS MÍNIMS de l'art. 12, no principis bàsics; i la política de seguretat és el document que es deriva dels principis, no un principi en si mateix. El mecanisme de la pregunta és exactament aquest: barrejar les dues llistes.

Es demana la segona peça de la pila oberta iniciada a la pregunta 6: una plataforma que creï quadres i panells combinant les mètriques recollides a diverses fonts, i això és Grafana, de codi obert i agnòstica de font de dades. Les altres tres no visualitzen dades: Velero és una eina de còpia de seguretat i restauració de Kubernetes, i Squid i Squid Web Proxy —la mateixa eina repetida com a distractora, cosa que ja les descarta totes dues— són un servidor intermediari de xarxa.

NAT (Network Address Translation) és el procés que tradueix les adreces privades a una de pública a la sortida i desfà la traducció a l'entrada; en la seva variant PAT moltes adreces privades comparteixen una sola pública distingint-se pel port. BGP, OSPF i RIP són protocols d'encaminament: decideixen per on va el paquet, no amb quina adreça surt.

L'STP (Spanning Tree Protocol) és el que evita els bucles de nivell 2: bloqueja lògicament els enllaços sobrers d'una topologia redundant —com l'anell de l'enunciat— i els reactiva si cau el camí principal. BGP, OSPF i RIP treballen a nivell 3 i no veuen els bucles de trames.

BFD (Bidirectional Forwarding Detection) detecta la caiguda d'un veí en mil·lisegons i avisa el protocol d'encaminament, que així no ha d'esperar els seus temporitzadors hello i dead: és un mecanisme auxiliar que millora la convergència de qualsevol IGP o de BGP. OSPF, RIP i BGP són els protocols la convergència dels quals es vol millorar, no la solució.

El balancejador de càrrega és el maquinari (o programari) que reparteix les peticions entre els servidors d'una granja perquè responguin conjuntament a un mateix servei. El router encamina trànsit entre xarxes, el tallafocs filtra trànsit per seguretat i el DNS resol noms: cap dels tres reparteix càrrega entre servidors.

El commutador (switch) és l'element de nivell 2: reenvia trames consultant la taula d'adreces MAC. L'encaminador és de nivell 3 —treballa amb adreces IP—, el tallafoc filtra a nivell 3 i 4 (o superior) i el DNS és un servei d'aplicació que resol noms.

La resposta correcta mostra el connector RJ45 (8P8C): cos rectangular de plàstic amb pestanya i vuit contactes, propi del cablatge de coure de parell trenat que fa servir l'enunciat. Les altres tres imatges corresponen a altres connectors -de fibra òptica o d'un altre tipus-, que no encaixen amb un cable de coure de xarxa.

Els rangs privats de la RFC 1918 són 10.0.0.0/8, 172.16.0.0/12 i 192.168.0.0/16: les tres primeres opcions hi cauen. La 212.15.224.5 no pertany a cap d'aquests rangs i és, per tant, pública —de fet és del rang que l'Ajuntament té assignat—.

Cal comparar unitats abans que xifres: 10.000 kbit/s = 10 Mbit/s, 100 Mbit/s, 1 Gbit/s = 1.000 Mbit/s i 1.000 Tbit/s = 1.000.000.000 Mbit/s. El terabit per segon és tres ordres de magnitud per sobre del gigabit, de manera que 1000 Tbps és amb diferència el valor més alt.

Una xarxa de classe C té una màscara /24: els 8 bits de host donen 2^8 = 256 adreces en total (254 útils, un cop restades la de xarxa i la de difusió). Les altres xifres correspondrien a un /23, un /22 i un /21. Sense pista: les quatre opcions són xifres i qualsevol indicació donaria directament el càlcul (C-10).

El DHCP (Dynamic Host Configuration Protocol) assigna automàticament als equips que ho demanen l'adreça IP, la màscara, la passarel·la per defecte i els servidors DNS, mitjançant l'intercanvi DORA. Comprovar credencials és d'un servei d'autenticació, encaminar paquets és de l'encaminador i el NAT el fa el tallafoc o l'encaminador de sortida.

La VRF (Virtual Routing and Forwarding) és la taula d'encaminament independent que el PE manté per a cada client: és el que fa que les L3VPN siguin estanques i que dos clients puguin fer servir el mateix adreçament privat. El VPLS és de L2VPN, no de L3VPN; el NAT és traducció d'adreces i el RIP és un protocol d'encaminament intern.

El VPLS (Virtual Private LAN Service) emula un commutador multipunt sobre MPLS, de manera que diverses seus semblen estar al mateix segment LAN: és el servei de nivell 2. La VRF és el concepte equivalent però de L3VPN, i ni el NAT ni el RIP tenen res a veure amb les VPN sobre MPLS.

Un encaminador decideix la sortida consultant la taula de rutes general —la RIB instal·lada—, que és on conflueixen les rutes connectades, les estàtiques i les de tots els protocols un cop resoltes les distàncies administratives. Mirar només la taula d'OSPF o la de les estàtiques dona una visió parcial, i l'estat de les interfícies diu si l'enllaç està amunt, no per on surt el paquet.

L'analitzador de protocols o sniffer és l'eina que captura els paquets que circulen per la xarxa i els descodifica capa per capa. L'encaminador i el commutador reenvien trànsit, no el capturen per analitzar-lo, i el DNS és un servei de resolució de noms.

La descripció combina les dues característiques del TIER IV: manteniment planificat sense interrupcions (que ja té el TIER III) i, a més, tolerància a una fallida imprevista sense impacte en el servei (que només té el TIER IV). El TIER I no té cap redundància. «Alta Disponibilitat CPD» i «Alta Redundància CPD» no són categories de la classificació TIA-942/Uptime Institute: són noms inventats.

Un centre de dades definit per programari virtualitza la infraestructura -còmput, emmagatzematge i xarxa- mitjançant abstracció, agrupació de recursos i automatització. Les opcions B i D descriuen l'oposat (només maquinari físic o només dispositius portàtils); la C parla d'un «metavers» que no és un concepte tècnic real del SDDC.

L'SDS (Software-Defined Storage) és per definició la tecnologia que separa el programari de gestió de l'emmagatzematge del maquinari físic subjacent i ofereix una plataforma comuna de gestió i serveis de dades, independentment del maquinari. VPC és un servei de xarxa al núvol, SDN fa el mateix però per a xarxes (no per a emmagatzematge), i un hipervisor virtualitza còmput, no emmagatzematge.

«Una xarxa per a la transferència de dades entre sistemes informàtics i elements d'emmagatzematge» és la definició de Storage Area Network (SAN). La cabina d'objectes S3 és emmagatzematge, no una xarxa. La xarxa MPLS és una xarxa, però de commutació d'etiquetes per a trànsit IP general, no dedicada a l'emmagatzematge. Una connexió LAN to LAN interconnecta seus, no sistemes amb elements d'emmagatzematge.

RAID 5 fa striping a nivell de bloc i distribueix (rota) la informació de paritat entre tots els discos del conjunt: és la definició de «paritat distribuïda». La primera opció descriu RAID 0 (striping sense tolerància), la segona RAID 1 (mirroring, còpia exacta), i la quarta un disc de paritat dedicat, propi dels nivells en desús (RAID 3/4), no de RAID 5.

El DRP és, per definició, l'estratègia i el conjunt de procediments per recuperar els sistemes informàtics i les dades perdudes després d'un incident. La continuïtat del negoci (A) és un concepte més ampli -el BCP-, que inclou el DRP però no s'hi limita; la seguretat de les dades (B) i la disponibilitat dels sistemes (D) són objectius diferents d'altres disciplines, no la definició del DRP.

De les quatre mètriques ofertes, l'única que expressa un objectiu de recuperació de servei és el RTO (Recovery Time Objective). Les altres tres són indicadors de fiabilitat i de manteniment, no objectius de continuïtat: el MTTF és el temps mitjà fins a la fallida d'un component, el MTTR el temps mitjà de reparació i el MTTA el temps mitjà fins que algú pren l'avís. Compte: la redacció de l'enunciat («el temps durant el qual una organització pot tolerar la manca de funcionament») és pròpiament la del MTD, però el MTD no figura entre les opcions i el RTO és l'única mètrica del joc que fixa un temps màxim de servei caigut.

La resposta correcta és la 0: la federació permet l'inici de sessió únic amb una única identitat — l'usuari s'autentica una vegada al seu proveïdor d'identitat i accedeix als sistemes federats sense tornar a identificar-se. Les opcions 1 i 2 descriuen exactament el contrari d'SSO federat: haver d'iniciar sessió (opció 1) o memoritzar una credencial (opció 2) a cada sistema és el que la federació elimina. I l'opció 3 confon identitat federada amb accés anònim: la federació reconeix qui ets, no t'anonimitza.

OAuth és l'estàndard obert d'autorització que permet a una aplicació obtenir accés limitat a un servei HTTP; NMAP i PING són eines de diagnòstic de xarxa i RDP és un protocol d'escriptori remot, cap relacionat amb l'autorització d'accés a una API.

És fals que una eina de MDM només protegeixi dispositius propietat de l'empresa: amb BYOD i contenidorització (MAM), gestiona també les dades corporatives dins de dispositius personals utilitzats per a la feina. És l'opció A, la que NO és una característica real. Les altres tres sí que ho són: rastreig de maquinari, firmware i sistema operatiu; gestió d'aplicacions; i accions remotes de bloqueig o esborrat davant una amenaça.

MobileIron (avui Ivanti Neurons) és una plataforma de MDM: opció A. SCCM és gestió de configuració de servidors i estacions Windows, no de dispositius mòbils; MINIO és emmagatzematge d'objectes; l'Android PlayStore és la botiga d'aplicacions, no una eina de gestió de dispositius.

Les adreces IP d'origen i de destí no canvien al llarg del camí: són sempre les dels dos servidors, IpA i IpB. Les adreces MAC sí que es reescriuen a cada salt, perquè només tenen sentit dins del segment. Com que l'analitzador està entre els encaminadors amb les interfícies mac2 i mac3, el que hi veu és IpA i IpB amb Mac2 i Mac3. Les opcions que hi posen MacA i MacB oblidem que els encaminadors reescriuen la MAC, i les que canvien les IP confonen les dues capes.

L'IPS, situat entre el tallafoc i l'encaminador d'interconnexió a Internet, analitza en temps real tot el trànsit que hi passa buscant patrons d'atac i codi maliciós (viruses) dins dels fluxos de dades, i el bloqueja. No balanceja adreces IP (això ho fa un balancejador de càrrega), no comprova usuari i contrasenya (autenticació) ni assigna IP dinàmicament (DHCP): cap d'aquestes és funció d'un IPS.

La targeta de xarxa és qui construeix la trama Ethernet i, amb la pila TCP/IP del sistema, encapsula el paquet IP a dins: és l'element que fa els encapsulaments de nivell 3 i de nivell 2. La targeta gràfica, la memòria i el disc no intervenen en la comunicació de xarxa.

És falsa perquè la virtualització de CPU fa precisament el contrari del que diu: comparteix una CPU física entre diversos servidors virtuals, no en dedica una d'exclusiva a cadascun -si ho fes, no hi hauria cap estalvi de recursos. Les altres tres afirmacions descriuen correctament què fa el programari de virtualització, com funciona realment la virtualització de CPU i què és una màquina virtual.

DNS resol noms de domini a adreces IP; no autentica ni verifica cap identitat. Kerberos, SAML i OpenID sí que són sistemes o protocols d'autenticació (tiquets, assercions XML i federació, respectivament).

En un entorn àgil la infraestructura es tracta com a codi: una eina de gestió de la configuració automatitza la configuració i el desplegament, de manera declarativa i idempotent, i deixa traça a control de versions. Gestionar-la manualment és exactament el contrari i introdueix deriva de configuració; depurar només fora de producció no és una manera de gestionar infraestructura; i renunciar al monitoratge trenca el camí de retroalimentació que DevOps exigeix.

Ansible és l'eina d'automatització de codi obert enfocada específicament a desplegar i configurar tota mena d'infraestructura, aplicacions i xarxa a partir de fitxers de text (playbooks), sense agent i vàlida tant per a màquines virtuals com per a contenidors: és exactament «una tecnologia d'automatització enfocada al desplegament i configuració d'infraestructura a partir de codi». YAML no és una eina sinó el format en què s'escriuen els playbooks (i moltes altres coses); Bash és un llenguatge de shell d'ús general, no especialitzat en infraestructura; i kubectl és el client de línia d'ordres de Kubernetes, limitat a aquest orquestrador concret.

DevOps és una filosofia de col·laboració, no una eina: uneix desenvolupament (Dev) i operacions (Ops) per trencar el «mur de la confusió» entre l'equip que vol canviar i el que vol estabilitat. La seva finalitat principal és millorar aquesta col·laboració. Augmentar la qualitat, reduir el temps de desenvolupament i reduir el cost dels servidors són conseqüències possibles d'una bona col·laboració, no l'objectiu que la defineix.

La resposta correcta és la 0: millorar la coherència de les dades a través de múltiples aplicacions. En una arquitectura orientada a serveis, cada dada es publica una vegada com a servei i totes les aplicacions hi accedeixen pel mateix contracte, en lloc que cadascuna en mantingui una còpia pròpia que es pot desincronitzar; per això l'exposició de funcionalitat com a servei millora, no empitjora, la coherència entre sistemes. Les altres tres inverteixen el sentit de l'avantatge: l'opció 1 (menys servidors) no és un tret de SOA, que sol afegir infraestructura, no reduir-la; l'opció 2 (augmentar la complexitat) és un cost real de SOA, però la pregunta demana l'avantatge, no l'inconvenient; i l'opció 3 (menys personal especialitzat) és el contrari del que calen operar i governar serveis distribuïts.

La resposta correcta és la 1: controlar l'accés a les API i gestionar les polítiques de seguretat. És la funció de govern que distingeix l'API Manager de la simple passarel·la d'execució. L'opció 0 confon l'API Manager amb el portal o la interfície gràfica per als desenvolupadors, que és només una peça del producte, no la seva funció principal. L'opció 2 el confon amb una decisió d'arquitectura (REST/SOAP/gRPC), que no és cosa de l'API Manager sinó de qui dissenya el servei. I l'opció 3 el confon amb el desenvolupament de les API: l'API Manager no les implementa, en governa el cicle de vida un cop ja existeixen.

La resposta correcta és la 2: un contracte entre el proveïdor i el consumidor del servei. La interfície descriu què ofereix el servei (operacions, dades d'entrada i sortida) sense exposar-ne la implementació interna. L'opció 0 la confon amb una eina d'integració (com un ESB o una passarel·la). L'opció 1 la confon amb el protocol de comunicació (SOAP, REST): el protocol és com es transmet el contracte, no el contracte en si. I l'opció 3 no té relació: una interfície de servei és programari, no maquinari.

El principal inconvenient d'una WebApp davant d'una nativa és l'accés limitat o nul a les funcions i al maquinari del dispositiu —càmera, GPS, sensors—, perquè s'executa dins del navegador i no té les API natives de la plataforma. «Requereix connexió a Internet constant» és fals (una PWA/WebApp pot cachejar recursos i funcionar en part sense connexió); «no es pot actualitzar automàticament» és fals (una web s'actualitza just al recarregar-la, més fàcil que una nativa); «no es pot utilitzar en diferents plataformes» és directament fals: és l'avantatge principal d'una WebApp, no un inconvenient.

L'avantatge dels llenguatges interpretats (Python) sobre els compilats (C, Java) és que no cal una fase prèvia de compilació: l'intèrpret executa el codi font directament, línia a línia. «Més eficients» és fals: sol ser al revés, els interpretats acostumen a ser més lents en execució perquè es tradueixen sobre la marxa. «Més fàcils de mantenir» i «més segurs» no són propietats derivades de ser interpretat o compilat, sinó del disseny del llenguatge i del codi: no és la diferència que pregunta l'enunciat.

SonarQube està dissenyat únicament per a la inspecció contínua de la qualitat del codi: anàlisi estàtica, cobertura, deute tècnic i vulnerabilitats. GitLab és una plataforma DevOps completa (repositori més CI/CD); Jenkins és un orquestrador de CI/CD genèric; Maven és una eina de construcció i gestió de dependències. Cap dels tres es dedica únicament a la qualitat del codi.

Les tres incorrectes són exactament les males pràctiques que el tema desaconsella: provar només a l'última fase (opció 0) contradiu provar aviat / shift-left; usar dades no representatives (opció 1) invalida el resultat de les proves; provar només a l'entorn de desenvolupament (opció 3) ignora els entorns de QA i preproducció. La correcta és fer servir eines de proves automatitzades per reduir el temps de proves (opció 2), coherent amb la piràmide de proves i la integració al pipeline.

Es demana una eina lliure per a proves de validació d'usuari (funcionals, a nivell d'interfície). Selenium és una eina de codi obert per automatitzar proves funcionals de navegador (opció 3, correcta). JUnit (opció 0) és per a proves unitàries, no de validació d'usuari; Maven (opció 1) és una eina de construcció i gestió de dependències, no de proves; SonarQube (opció 2) fa anàlisi estàtica de codi, no proves funcionals amb l'usuari.

Només la màquina virtual virtualitza el maquinari i porta un sistema operatiu convidat complet, amb el seu propi nucli, de manera que Linux, Windows i macOS poden conviure sobre el mateix maquinari. El contenidor comparteix el nucli de l'amfitrió i per això no hi pot executar un sistema operatiu diferent; chroot només canvia el directori arrel que veu un procés dins del mateix sistema, sense aïllar processos ni xarxa; i Big-IP és una família de balancejadors i controladors de lliurament d'aplicacions, no una plataforma d'execució.

Pregunta negativa. vSAN és emmagatzematge definit per programari —agrupa els discos dels servidors en un magatzem compartit—, i no desplega ni orquestra contenidors. Rancher i OpenShift són distribucions de Kubernetes, i la plataforma de núvol d'IBM ofereix servei gestionat de contenidors. La trampa consisteix a col·locar entre plataformes de contenidors un producte veí del mateix ecosistema que resol un problema d'una altra categoria.

A Kubernetes, l'objecte que executa un o diversos contenidors —encapsulats en pods— a una hora programada, puntual o recurrentment, com el cron d'Unix, és el CronJob: llança un Job en el moment indicat i és exactament el que calen els processos per lots que Marcos ha trobat a faltar. ConfigMap guarda configuració, no executa res; StorageClass defineix classes d'emmagatzematge; i DeploymentConfig és un objecte d'OpenShift per gestionar desplegaments continus, no processos programats puntuals.

Una taxa -el lloguer d'un hort urbà és un ingrés de dret públic- es gestiona amb SAP TRM (Tax and Revenue Management), el mòdul pensat per liquidar i recaptar tributs i taxes. SAP PCM (Profitability and Cost Management) analitza rendibilitat i costos, no gestiona deutes de contribuents. SAP BPC (Business Planning and Consolidation) planifica pressupostos i consolida comptes de grup, no liquida una taxa individual. SAP HCM (Human Capital Management) gestiona personal i nòmina, no contribuents.

La pregunta demana quina opció NO és un objectiu d'un ERP. La correcta és l'opció 2: gestionar recursos de maquinari. Un ERP gestiona processos i recursos de negoci (dades, informació, planificació), no la infraestructura física dels servidors. Les altres tres sí que són objectius propis d'un ERP: l'opció 0 (accés a les dades i informació estructurada), l'opció 1 (unificar i traçar els processos en un mateix sistema, és a dir, la integració) i l'opció 3 (la planificació de recursos que dona nom al mateix ERP).

La correcta repeteix el mateix principi general que en altres tràmits: qui determina com s'informen les metadades és l'anàlisi documental de la sèrie corresponent, no una llista fixa per a tot l'organisme. Les altres fallen: exigir sempre el districte i la parcel·la és una decisió d'aquesta sèrie en concret, no una obligació general; la metadada d'identificador únic és de l'expedient, no de la persona; i les metadades de registre sí que s'han de complimentar automàticament, no al revés.

En el tancament de l'expedient, els serveis documentals comproven que tots els documents obligatoris hi estan inclosos, en estat definitiu i amb les signatures corresponents quan pertoqui (opció D). No comproven que els documents de sol·licitud «no» hi estiguin inclosos (opció A, contrari a la lògica: sí que hi han de constar). No es limiten a comprovar el registre d'entrada i sortida (opció B, que és una altra funció). I no restringeixen l'expedient només a la sol·licitud, el justificant i el foliat (opció C): hi han de constar tots els documents obligatoris, no només aquests tres.

La persona interessada pot recuperar sempre els seus documents identificant-se, i aquest accés queda registrat igual que qualsevol altra acció sobre l'expedient (pista d'auditoria). Les altres es passen de restrictives o obliden la traçabilitat: no cal demanar-ho a l'òrgan gestor, no cal un certificat concret, i l'accés sí que queda traçat.

La funció principal d'una solució de BI és l'anàlisi i la presentació de dades per a la presa de decisions. El control d'accés és funció d'un sistema de gestió d'identitats; la gestió de les relacions amb els clients és la d'un CRM; i el control i l'optimització dels processos és la d'un BPM. Els tres poden ser orígens de dades del BI, però cap no descriu què fa el BI.

La prestació que permet a les persones usuàries crear informes personalitzats per presentar dades és el reporting, que és la capacitat de generar, formatar i distribuir informes sobre el model de dades. L'anàlisi és explorar i interrogar les dades per entendre-les, no formatar-ne la presentació; l'autoservei descriu qui fa la feina —l'usuari sense intervenció tècnica—, no què s'obté; i la integració amb altres sistemes és la connexió amb els orígens.

BlockReport no és cap eina de BI: el nom està construït per semblar-ho. SAP BI, QlikView i Power BI són tres suites reals de reporting i anàlisi, de SAP, Qlik i Microsoft respectivament. En aquest tipus de pregunta la distractora sol ser o bé un producte inventat, o bé una eina real però d'una altra família (integració, base de dades, orquestració o monitoratge).

Les 4 V del Big Data, en la formulació clàssica, són Volum, Velocitat, Varietat i Veracitat. Les altres tres opcions hi barregen termes que no formen part d'aquesta formulació bàsica —virtualització, viabilitat, versatilitat—, encara que sonin semblants o s'hagin proposat en variants ampliades (Valor és la cinquena V que de vegades s'hi afegeix, no una de les quatre bàsiques).

Apache Hadoop és l'eina de referència per processar i analitzar grans volums de dades distribuïdes —el cas d'un tràmit municipal amb molt de volum de dades associades. Microsoft Excel, SQL Server i MySQL no estan dissenyats per a l'escala i la distribució pròpies del Big Data: són eines ofimàtiques o motors relacionals tradicionals, pensats per a volums molt més petits.

Data Export no és un terme associat al big data: és simplement l'acció d'extreure dades d'un sistema en un fitxer, i no designa cap disciplina. Els altres tres sí que ho són: Data Science (ciència de dades) combina estadística i programació sobre dades en brut, Data Analytics (analítica de dades) és l'anàlisi orientada a respondre preguntes de negoci, i Data Mining (mineria de dades) busca patrons desconeguts d'antuvi dins de grans conjunts.

La definició de gestió documental (ISO 15489, citada al tema com a norma internacional) és la planificació, creació, captura, ús, organització, tractament i avaluació de documents generats per un organisme en l'exercici de les seves funcions: és l'opció que descriu la disciplina, no un producte concret. Les altres tres no ho són: una aplicació de publicació web és un CMS, no un DMS/ECM; capturar i emmagatzemar SENSE preservar contradiu la pròpia definició d'ECM del tema (que sí inclou preservar); i l'última opció és una frase de desig ("ens ha de permetre"), no la descripció d'una solució de mercat.

Apache Kafka és el bus d'esdeveniments de referència per processar dades en temps real / stream processing, calculant-les a mesura que arriben sense esperar que la càrrega es completi: és el que encaixa amb un tràmit telemàtic i un backoffice que necessiten reaccionar a l'instant. MongoDB és una base de dades documental, no un motor de streaming; i Microsoft SQL Server i Oracle Database són motors relacionals pensats per a transaccions, no per a processament d'esdeveniments en temps real.

Que les persones usuàries hagin de ser expertes en tecnologia NO és una característica del BI d'autoservei: tot el concepte existeix precisament per treure la barrera tècnica i que l'usuari de negoci no hagi de programar ni conèixer SQL. Les altres tres sí que ho són: la interfície d'usuari fàcil, el fet que serveixi tant persones usuàries ocasionals com avançades, i la creació d'informes personalitzats amb poc esforç.

La prestació que permet accedir a les dades i analitzar-les en temps real és l'anàlisi: interrogar el model, filtrar, creuar i desagregar per entendre què està passant. El reporting produeix informes formatats per presentar dades, que és la resposta de la pregunta bessona d'aquest mateix supòsit; l'autoservei descriu l'autonomia de qui ho fa; i la integració amb altres sistemes és la connexió amb els orígens de dades.

OAuth (2.0) és l'estàndard obert dissenyat perquè una aplicació accedeixi a recursos allotjats per altres aplicacions web en nom d'una persona usuària; REST és un estil arquitectònic, Kerberos és autenticació de xarxa amb tiquets (no delegació web) i GraphQL és un llenguatge de consulta d'API, cap dels tres un estàndard d'autorització delegada.