El navegador numera les pàgines des del seu propi quadre d'imprimir: activa-ho allà si les vols.
Els requadres grisos només surten si deixes marcada la casella «Gràfics de fons» del quadre d'imprimir.
opos
Ajuntament de Barcelona. Examen oficial celebrat el 2023. Va servir a: Temari específic · Tècnic/a Superior en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (bcn-ts-tic). Les preguntes surten en l'ordre en què van caure.
Material d'estudi d'elaboració pròpia. No substitueix el programa oficial ni equival a preparar una oposició amb material oficial. Pot estar desactualitzat: en cas de discrepància mana sempre la font oficial.
La descripció -instal·lar aplicacions, localitzar i rastrejar telèfons mòbils, sincronitzar arxius, reportar dades i accedir a dispositius de manera remota- és, literalment, la definició de MDM: opció A. SDN és arquitectura de xarxa definida per programari, no gestió de dispositius; ATM és una tecnologia de commutació de xarxa; GSM és un estàndard de telefonia mòbil. Cap de les tres gestiona dispositius.
La característica pròpia del model ràster és subdividir l'espai en una malla o quadrícula de valors numèrics ordenats en files i columnes (apartat 2 del tema). L'opció que parla d'una extensió d'XML definida per l'OGC descriu GML, no una característica del model ràster. Les altres dues opcions —punt/línia/polígon com a primitives bàsiques, i el segment de recta com a convenció bàsica— descriuen el model vectorial, no el ràster que demana la pregunta.
L'enunciat parla de l'altre TRM de SAP: Treasury and Risk Management, no Tax and Revenue Management. Aquest mòdul gestiona les operacions financeres, la liquiditat i el risc de mercat i de crèdit -és a dir, la tresoreria-. "Gestionar les inversions" és massa restrictiu: les inversions són només una part de la tresoreria, no l'objectiu del mòdul sencer. "Gestionar els riscos laborals" no té relació amb finances, és matèria de prevenció de riscos. "Gestionar la integració de la nòmina amb la comptabilitat i la tresoreria" barreja la nòmina -que és HCM- amb la tresoreria, cosa que TRM no fa.
Dins de SAP-Financials EAPublicSector, el mòdul que cal parametritzar per a la comptabilitat financera és SAP General Ledger Accounting (FI-GL): és el submòdul de FI que porta els comptes i els assentaments comptables. L'opció «cap, no hi és prevista» és falsa perquè FI existeix; SAP Funds Management és el mòdul pressupostari (EA-PS/FM), no el financer; i SAP Cost Accounting correspon a CO, la comptabilitat interna i analítica, no l'externa i legal.
Les quatre llibertats essencials són executar (0), estudiar i modificar (1), redistribuir còpies (2) i distribuir versions modificades (3). Garantir que el programa no es pugui fer servir amb fins comercials no és una llibertat sinó una restricció, i a més contradiu la llibertat 0, que empara executar el programa amb qualsevol propòsit. Les altres tres opcions són les llibertats 0, 1 i 3.
L'objectiu del projecte GNU, iniciat per Richard Stallman, és oferir un sistema operatiu complet compatible amb Unix i format al 100 % per programari lliure. A diu exactament el contrari del que el projecte persegueix, i B i D el confonen amb un marc de desenvolupament per a Kubernetes i amb un model de subscripció de pagament, que no tenen res a veure.
El cicle de vida àgil s'executa per iteracions successives que van refinant el producte (apartat 2.2), en contraposició al predictiu, que s'estructura per fases seqüencials (apartat 2.1, «cascada»). «Per processos» i «per objectius» no són el terme que el tema utilitza per descriure l'estructura d'execució de cap dels dos enfocaments.
Entre les responsabilitats del Product Owner sobre el Product Backlog hi ha assegurar que el treball pendent sigui transparent, visible i entès per tothom. Crear un pla per l'Sprint és dels Developers (Sprint Backlog); capacitar l'equip en autogestió és de l'Scrum Master; experimentar, investigar i desenvolupar és feina dels Developers en l'execució, no de la gestió del backlog.
L'avantatge és la lleugeresa i l'eficiència en l'ús dels recursos: com que el contenidor comparteix el nucli de l'amfitrió i no arrossega un sistema operatiu convidat, la imatge ocupa megabytes en lloc de gigabytes, arrenca en segons i la densitat per servidor és molt més alta. Les altres tres són falses: els contenidors encaixen especialment bé amb les plataformes d'integració i lliurament continus, són agnòstics del llenguatge i funcionen igual a les instal·lacions pròpies i al núvol.
El desavantatge clau de la WebApp és l'accés limitat al maquinari (§1), la mateixa idea que ja cau amb un enunciat quasi idèntic a TS-TIC 2023 pràctica (s4, p. 7). Les altres tres opcions són certes però són AVANTATGES de la WebApp, no desavantatges: no depèn de botigues, es distribueix més fàcilment i és compatible amb més dispositius —just el contrari del que demana la pregunta.
Els quatre àmbits que demana l'enunciat —automatització del màrqueting, força de vendes, servei al client i help desk— són precisament els mòduls nuclears d'un CRM: és la resposta correcta. Un ERP gestiona els recursos interns de l'organització (finances, magatzem, producció), no la relació amb el client. Un BI (Business Intelligence) analitza dades per a la presa de decisions, però no automatitza vendes ni màrqueting. I un BPM (Business Process Management) modela i orquestra processos de negoci en general, sense ser l'eina específica per a vendes, màrqueting i servei al client.
L'Arxiu electrònic de l'Ajuntament de Barcelona (definició literal a l'apartat 6 del tema) garanteix la integritat, l'accés i la confidencialitat de la documentació —dimensions de seguretat de l'ENS—, però no garanteix ni gestiona les URL de la documentació, que no formen part de cap d'aquestes dimensions ni de la definició de l'arxiu.
En el programari propietari s'adquireix un dret d'ús i el codi font no és accessible: l'opció A ho diu exactament. B és falsa perquè el dret d'ús és justament el que el propietari ofereix; C, perquè la llicència no obliga a contractar suport ni manteniment; i D, perquè la llicència propietària és precisament la que imposa limitacions d'ús —llocs, entorn, territori, durada—.
Correcta: l'opció 2, que lliga el risc amb la naturalesa multiinquilí del núvol —els recursos són compartits entre organitzacions, dins d'infraestructures de seguretat més complexes—, el mateix concepte d'«agrupació de recursos» (resource pooling) del NIST que recull el tema (§1): el client no controla ni coneix la infraestructura compartida on s'allotgen les seves dades. Les opcions 0 i 3 descriuen problemes d'interoperabilitat o de canvis de subproveïdors —bloqueig de proveïdor, §4—, no d'integritat. L'opció 1 parla de sobirania i jurisdicció de les dades (§4, → tema 60), un risc diferent.
L'objectiu principal d'un data lake en l'ecosistema de Big Data és centralitzar i emmagatzemar dades de fonts i formats diversos, sense pèrdua d'informació, per poder explotar-les després amb finalitats encara no conegudes. No busca limitar l'accés a usuàries internes, ni proporcionar només dades històriques —també en guarda de recents i en brut—, ni és la seva funció presentar dades a les persones usuàries —això és tasca de les eines de BI, no del data lake mateix.
Power BI és una eina de BI: la seva funció és connectar orígens sense relació entre si, modelar-los i presentar-los com a informes i quadres de comandament interactius. Apache Kafka és un bus d'esdeveniments per transportar fluxos de dades en temps real, i Apache Hadoop un ecosistema d'emmagatzematge i processament distribuït per lots: tots dos poden formar part de la canonada, però cap dels dos visualitza res. Big IP de F5 és un balancejador i controlador de lliurament d'aplicacions, que no té cap relació amb l'anàlisi de dades.
MPLS aporta el transport etiquetat i MP-BGP transporta entre els PE les rutes de cada client marcades amb el seu route distinguisher: la combinació dels dos és el que permet oferir VPN de nivell 3 amb el trànsit i l'adreçament de cada client aïllats sobre una infraestructura compartida. Assignar IP dinàmiques és feina del DHCP, filtrar continguts web és d'un servidor intermediari i comprovar la connectivitat no requereix ni MPLS ni MP-BGP.
L'arquitectura SDN separa el pla de control del d'enviament, i el controlador és l'element central que parla cap avall amb la capa d'infraestructura (interfície southbound) i cap amunt amb la d'aplicacions (interfície northbound). El tallafoc, l'encaminador i el pont són elements de la capa d'infraestructura: són els que el controlador governa, no els que comuniquen les capes.
X.500 estructura les dades en un ARBRE jeràrquic (el DIT, Directory Information Tree), no en una estructura relacional, documental ni no estructurada.
L'API Manager (tema, apartat 3.1) és la plataforma que governa el cicle de vida complet de les API -gestió, supervisió i distribució-, opció B. No és un framework de desenvolupament (opció A): no serveix per construir el codi de l'API, sinó per publicar-la i governar-la un cop feta. L'opció C confon "càrregues de treball" amb API i barreja conceptes que no defineixen l'eina. La D és incorrecta perquè l'API Manager és una plataforma, no una normativa.
Es demana la INCORRECTA. Ho és la que diu que «el MTD ha de ser inferior al RTO»: la relació és exactament la contrària. El MTD és el sostre que fixa el negoci i el RTO és l'objectiu tècnic que s'hi ha d'encabir, de manera que RTO ≤ MTD sempre; de fet MTD = RTO + WRT, i el WRT no pot ser negatiu. Les altres tres són correctes: el BIA conté els requisits temporals i de recursos dels processos i, juntament amb l'anàlisi de riscos, defineix les iniciatives de recuperació; el ROL (Revised Operating Level) és el nivell mínim per considerar una activitat recuperada encara que el servei no sigui l'òptim —l'equivalent per activitat del MBCO—; i el RPO mesura quanta pèrdua de dades tolera l'activitat.
SCCM permet configurar el control remot amb diferents nivells de permisos (per exemple, control total o només visualització) i decidir quins usuaris hi poden accedir, mitjançant la configuració client de «Control remot»: per això l'opció 1 és correcta. La 2 la contradiu directament. La 3 (accedir sense contrasenya) i la 4 (la persona usuària no s'assabenta que s'hi ha accedit remotament) descriuen just el contrari del que fa SCCM, que exigeix autenticació i, com a mínim, notifica la persona usuària. Aquest detall del control remot no el desenvolupa el tema.
La correcta és «acceptar notificacions»: no és cap dels cinc supòsits de l'art. 11.2 de la Llei 39/2015 (formular sol·licituds, presentar declaracions responsables o comunicacions, interposar recursos, desistir d'accions, renunciar a drets), així que només cal identificació. Les altres tres opcions SÍ que són d'aquesta llista tancada i per tant SÍ que requereixen signatura.
Un mapa de processos és la representació gràfica de l'estructura de processos que conformen el sistema de gestió, tal com el defineix el tema §4.2 ("representació gràfica del conjunt de processos ... i de les seves interrelacions"). No és una simple distribució per àmbits (li falta la representació gràfica i les interrelacions), ni l'assignació de processos a persones (això seria un organigrama de rols), ni la relació entre activitats d'un sol procés (això és el diagrama d'un procés concret, no el mapa complet).
El tema (§4.2) enumera els elements estàndard d'un diagrama de processos: activitats, decisions/gateways, i objectes de dades (bases de dades). No hi ha cap símbol estàndard dedicat a "indicar expressament l'existència d'un risc rellevant": aquest no forma part del llenguatge gràfic comú (BPMN i similars) i per això és la falsa. Els altres tres símbols (activitat, decisió, base de dades) sí corresponen als objectes de flux i de dades habituals.
Les cartes de servei es classifiquen per abast: servei concret, unitat/organisme, àmbit territorial i interadministratives. No existeix la classificació per «processos interns», perquè la carta de servei és un document adreçat al ciutadà, no una eina de gestió de processos interns.
Segons Mètrica v3, el darrer pas del PSI és la revisió i aprovació del Pla de Sistemes d'Informació (tema §2, "El procés PSI de Mètrica v3": "com a darrer pas, la revisió i aprovació del Pla de Sistemes d'Informació"). Definició del pla d'acció, definició del model de sistemes d'informació i estudi dels sistemes actuals són totes activitats intermèdies, anteriors a l'aprovació final.
La correcta és la C: POP3 permet a un client obtenir (descarregar) el correu que guarda el servidor. L'A confon POP3 amb un estàndard d'interfície de client. La B el confon amb TLS/SSL, la capa de transport xifrat. La D el confon amb IMAP, que sincronitza entre dispositius.
El RAID treballa sempre a nivell de bloc: striping, mirroring i paritat operen sobre blocs de disc, no sobre fitxers, arxius ni objectes. L'accés per objectes correspon a l'emmagatzematge d'objectes (S3, Ceph RGW), no a RAID; «Arxiu» i «Catàleg de referències» no són cap mètode d'emmagatzematge del tema.
El concepte d'EUDI (European Union Digital Identity) i l'EUDI Wallet els incorpora eIDAS 2, el Reglament (UE) 2024/1183, que modifica l'eIDAS original (910/2014) per crear la cartera europea d'identitat digital. DORA regula la resiliència operativa digital del sector financer i NIS2 la ciberseguretat de sectors essencials: cap dels dos tracta la identitat digital del ciutadà.
El GPA consta de tres mòduls: el registre de procediments administratius, una capa de serveis i funcions, i un operador genèric d'expedients. Un mòdul comú de geocodificació d'adreces de Barcelona (opció D) no n'és un: és una funcionalitat d'un altre àmbit (informació territorial), no del GPA.
La formulació «implementació, administració i supervisió centralitzada de recursos en una xarxa basada en Windows» és, literalment, la definició de SCCM (System Center Configuration Manager, avui Microsoft Configuration Manager): l'eina que centralitza l'inventari, la distribució de programari, la gestió de pedaços i el desplegament de sistemes operatius en un domini Windows. Teams és col·laboració, Windows Defender és protecció d'endpoint i Planner és gestió de tasques: cap de les tres administra ni desplega res a escala de xarxa.
«Dissenyada per sol·licitar o provocar accions després d'un cert tipus d'esdeveniment o fallida» defineix el monitoratge reactiu: actua un cop l'esdeveniment ja s'ha produït. El proactiu (B) busca patrons per anticipar-se abans que la fallada es produeixi —just el contrari—, i la "monitorització de nivell de servei" (A) i la "de nivell de compliment" (C) no formen part d'aquest eix (actiu/passiu, reactiu/proactiu): són distractors amb noms plausibles que no corresponen a cap categoria real.
La controladora centralitza la gestió dels punts d'accés i de la xarxa sense fil: configuració, gestió de recursos de ràdio, seguretat i itinerància. No publica continguts web, no gestiona control documental —això és una gestió documental, no de xarxa— ni fa seguretat perimetral o filtratge de continguts, que és tasca d'un tallafoc o un proxy.
PoE significa que el commutador subministra alimentació elèctrica a l'punt d'accés pel mateix cable Ethernet que porta les dades, no que hi hagi cap endoll físic (europeu o americà) ni que doni connectivitat 5G.
L'espai privat de classe B és 172.16.0.0 – 172.31.255.255, i la 172.16.0.1 hi cau. La 10.1.1.2 és privada però de classe A, la 192.168.24.23 és privada però de classe C i la 212.15.224.2 és una adreça pública.
Segons la classificació TIA-942/Uptime Institute, el TIER II té redundància de l'UPS N+1, el TIER III també N+1 (encara que amb dues vies de distribució) i el TIER IV arriba a 2N (dues vies completes, cadascuna capaç de suportar tota la càrrega per si sola). Les altres opcions assignen N en comptes de N+1 al TIER II, o barregen els nivells TIER 1 a 3 en lloc de 2 a 4, o deixen el TIER IV en N+1 en comptes de la redundància doble que el defineix.
La correcta enumera els cinc blocs del procés d'innovació de la UNE 166002:2021 (§2.2 del tema): identificar oportunitats, crear conceptes, validar conceptes, desenvolupar solucions i explotar resultats. La primera opció hi afegeix «reservar pressupost», que no és cap fase del model; la segona substitueix «validar conceptes» per «gestionar el canvi»; la tercera n'omet dues —crear i validar conceptes— i en deixa només tres. Compte amb el desglossament llarg d'abans del 2014 —anàlisi de problemes, selecció d'idees, cartera de projectes, comercialització, protecció—: no és el que l'examen dona per bo.
La correcta són les dues modalitats de CPI (compra pública d'innovació) que recull el tema: la CPP (Compra Pública Precomercial) i la CPTI (Compra Pública de Tecnologia Innovadora). Les altres tres opcions inventen sigles i denominacions (CPA, CPC, «Compra Pública de Prototips», CPR, CPD) que no corresponen als noms oficials de les dues modalitats.
La correcta és Grant agreement, el contracte que se signa amb la Comissió Europea (o l'agència executora) un cop el projecte d'Horizon Europe ha estat adjudicat, tal com recull el tema. El Consortium agreement és un acord intern entre els socis del projecte, no el contracte amb la UE; «Funding agreement» i «Project agreement» no són les denominacions oficials del programa.
La correcta és la quarta opció: diàleg entre poders adjudicadors i mercat, previ a l'expedient, per estudiar i avaluar el nombre més ampli possible de solucions. Les altres tres desplacen l'actor (departaments interns en lloc del mercat) o el moment (després del contracte, o abans del desenvolupament en lloc d'abans de l'expedient), i cap consulta preliminar del mercat serveix per auditar una implementació ja acabada.
Les avaluacions (A), el benchmarking (C) i el quadre de comandament integral (D) són tècniques de mesura i comparació contra un referent —estàndards, altres organitzacions, indicadors— que el tema recull entre els mètodes de millora contínua. L'esprint retrospectiu (B) és una pràctica d'equip pròpia de metodologies àgils per reflexionar sobre com es treballa, no una tècnica de mesura o comparació en el sentit que demana la pregunta.
L'ENS exigeix una auditoria extraordinària sempre que hi hagi modificacions substancials que puguin repercutir en les mesures de seguretat, i aquesta reinicia el còmput dels dos anys (apartat 7 del tema). La periodicitat de l'ordinària és de dos anys, no de tres; l'informe l'analitza el responsable de la seguretat, que eleva les conclusions al responsable del sistema —no al revés—; i la suspensió del maneig d'informació o d'un servei per deficiències greus és una facultat general del responsable del sistema, no una conseqüència exclusiva d'una auditoria de categoria MITJANA.
La digitalització és l'adopció de TIC i és una activitat continguda dins dels projectes de transformació digital: la relació és d'inclusió. Per això A és falsa —no són sinònims—, C ho és perquè descriu la digitalització i l'anomena transformació digital, i D perquè la digitalització no afecta només els processos interns: també canvia la relació amb la ciutadania.
CMMI és un model de maduresa/capacitat que defineix QUÈ cal aconseguir (àrees de procés i objectius), però no diu COM implementar-ho: cada organització tria el seu propi mètode — per això la definició de «no prescriptiu» és la correcta. És fals que expliqui «mètodes» concrets de millora; és fals que no avaluï la capacitat, ja que les avaluacions formals (appraisals, mètode SCAMPI) en són precisament la finalitat; i és fals que no es focalitzi en la millora contínua, ja que el nivell 5 («En optimització») es defineix exactament per això.
En el DAFO, fortaleses i debilitats són factors interns; amenaces i oportunitats, externs (tema §4.1). Les altres tres opcions inverteixen o barregen aquest eix: fortaleses i amenaces no van juntes (una interna, l'altra externa); les amenaces no són internes, són externes; les oportunitats no són internes, són externes.
El tema contraposa els quatre marcs a l'apartat 1: ITIL i la norma ISO 20000 són marcs de gestió de serveis, COBIT és de govern de la TI (apartat 6 i tema 15) i el CMMI mesura la maduresa dels processos. Scrum és l'únic que no hi encaixa: és un marc àgil de desenvolupament de programari, no de gestió ni de govern de serveis. La pregunta demana el que NO ho és, i és l'única de les quatre que pertany a una altra família.
Un diagrama que identifica gràficament els processos d'una organització i en reflecteix l'estructura i la interrelació és, per definició, un mapa de processos (tema §4.2). No és un organigrama (que representa persones i jerarquia, no processos), ni un "mapa de sistemes" (que no és un concepte del tema, referit a aplicacions), ni un Pla de Sistemes d'Informació (que és un document de planificació, no un diagrama).
Els processos establerts per l'alta direcció per a la presa de decisions sobre planificació, estratègia i millora de l'organització són els processos Estratègics, una de les tres categories del mapa de processos (tema §4.2). Els processos de Suport donen recursos als altres; els Operatius generen el producte o servei amb impacte directe en el ciutadà; i "tecnològics" no és cap de les tres categories que defineix el tema.
Pregunta redactada sobre PMBOK Guide 6. La versió vigent és la 7.
Segons l'estructura genèrica del cicle de vida (apartat 1), el pla de direcció del projecte es defineix a la fase d'organització i preparació, un cop ja s'ha iniciat el projecte, és l'opció 2. L'acta de constitució del projecte és, al contrari, de les primeres tasques (fase d'inici del projecte), no de les darreres de l'avantprojecte. Tampoc es fa a «organització i preparació», sinó abans; i el pla de direcció no «forma part» de l'acta de constitució, són documents diferents encara que relacionats.
Pregunta redactada sobre ITIL 3. La versió vigent és la 4.
Les cinc publicacions del nucli d'ITIL v3 són Estratègia, Disseny, Transició, Operació i Millora Contínua del Servei (apartat 5.1 del tema). «Arquitectura del Servei» no n'és cap: és un nom que no correspon a cap de les cinc.
OSPF calcula amb l'algorisme de Dijkstra el camí de cost mínim acumulat, i el cost de cada enllaç és, per defecte, inversament proporcional al seu ample de banda. No tria mai el de més cost, i la latència no entra en la mètrica d'OSPF —ni per prendre-la ni per evitar-la—: el que la fa servir com a component és EIGRP, amb la seva mètrica composta.
La norma situa l'objectiu del trànsit cap a ciutat intel·ligent a ser més sostenible i eficient i millorar la qualitat de vida de la ciutadania mitjançant l'ús de la tecnologia. La tecnologia hi és mitjà, no fi: per això B —«estar a l'avantguarda de la tecnologia»— és la distractora directa. C redueix l'objectiu a la gestió del pressupost i D hi introdueix una finalitat política que la norma no recull.
Pregunta redactada sobre PMBOK Guide 6. La versió vigent és la 7.
La correcta és l'opció 2: un projecte és un esforç temporal que es realitza per crear un producte, servei o resultat únic. L'opció 0 descriu en realitat un portfoli (inclou operacions i es gestiona per assolir un objectiu estratègic) però l'etiqueta com a «programa». L'opció 1 és falsa: un portfoli no l'ha de gestionar necessàriament un dels directors dels projectes que en formen part, té la seva pròpia governança. L'opció 3 és falsa: dins d'un programa, cada director de projecte continua gestionant el seu propi equip; no ho assumeix el director del programa.
La línia base de costos és la versió aprovada i distribuïda en el temps del pressupost excloent la reserva de gestió, que queda fora perquè cobreix riscos desconeguts i l'autoritza la direcció. Sí que inclou la reserva de contingència, per això C és falsa, i sí que es pot canviar, però només per control formal de canvis, per això A ho és. B hi posa totes dues reserves: això ja no és la línia base, és el pressupost del projecte.
Pregunta redactada sobre PMBOK Guide 6. La versió vigent és la 7.
Els set processos de gestió de riscos (PMBOK v6) són: planificar la gestió dels riscos, identificar-los, l'anàlisi qualitativa, l'anàlisi quantitativa, planificar la resposta, implementar-la i monitorar els riscos. La identificació, planificar la resposta i l'anàlisi qualitativa hi són; la planificació detallada de les tasques del projecte pertany a la gestió del cronograma, no a la de riscos.
Pregunta redactada sobre PMBOK Guide 6. La versió vigent és la 7.
Gestionar la participació de les persones interessades és un procés del grup d'execució i es fa al llarg de tot el projecte: comunicar-se, atendre incidents i fomentar la participació no són activitats d'un moment concret. Les altres tres el confinen a un sol procés —recollida de requisits, validació de l'abast o tancament—, i qualsevol d'aquestes limitacions deixaria els interessats sense interlocució durant la major part del projecte.
Pregunta redactada sobre PMBOK Guide 6. La versió vigent és la 7.
El diagrama de Gantt planifica el calendari, el diagrama de xarxa seqüencia les activitats i el diagrama de Pareto és una eina d'anàlisi de qualitat: cap de les tres gestiona l'equip. La matriu RACI, en canvi, assigna rols i responsabilitats a les persones de l'equip, per això és la tècnica de gestió d'equips.
Pregunta redactada sobre PMBOK Guide 6. La versió vigent és la 7.
La matriu de probabilitat i impacte és l'eina pròpia de l'anàlisi qualitativa de riscos que permet prioritzar-los (PMBOK v6). El diagrama causa-efecte és una eina de gestió de la qualitat, la matriu RACI assigna responsabilitats i el diagrama de xarxa pertany a la gestió del cronograma: cap de les tres és una tècnica de gestió de riscos.
Pregunta redactada sobre PMBOK Guide 6. La versió vigent és la 7.
El tancament (PMBOK v6) inclou transferir els lliurables, recopilar les lliçons apreses i actualitzar els actius dels processos de l'organització. Crear l'estructura de descomposició del treball (EDT/WBS) és una activitat de planificació de l'abast, molt anterior al tancament: per això és la que NO hi pertany.
La Direcció per Objectius (DPO) es basa a acordar els objectius entre director i col·laborador, no a imposar-los: els passos són assegurar que la missió, visió i valors es comuniquen i es comprenen, acordar la metodologia per fixar i controlar objectius, i donar feedback sobre l'assoliment. Emetre instruccions i ordres concretes dins d'un marc d'actuació limitat és exactament el contrari: és direcció per instruccions, sense marge de decisió per a qui executa.
Executar funcions de negoci transaccional és propi dels sistemes operatius (OLTP) i és justament el contrari del BI, que treballa sobre còpies analítiques de les dades i no processa transaccions. Les altres tres sí que són característiques del BI: l'accessibilitat de la informació a qui la necessita, l'orientació a l'usuari final de negoci en lloc de al tècnic, i el suport a la presa de decisions, que és la seva finalitat.
Un cub OLAP és la representació d'un model multidimensional: fets mesurables creuats per diverses dimensions, sobre els quals es fan operacions de roll-up, drill-down, slice, dice i pivot. Una base de dades jeràrquica organitza els registres en un arbre pare-fill; una orientada a objectes hi desa objectes amb els seus mètodes i herència; i una documental hi desa documents autocontinguts (JSON o similar). Cap de les tres té el concepte de dimensió ni d'agregació per eixos.
Les altres tres opcions —polítiques pròpies, riscos i oportunitats, requisits dels clients— són entrades pròpies de la planificació estratègica que recull el tema (apartat 1.3, factors PESTLE, i el propòsit de l'activitat Planificar). Les relacions amb els proveïdors no són objecte d'aquesta planificació inicial: a la taula del cicle de vida v3 del tema (apartat 5.1), la gestió de proveïdors apareix a la fase de Disseny del Servei, no a l'Estratègia.
Tornar a provar un component després d'un canvi per validar que funciona i que no s'han introduït errors és, literalment, una prova de regressió (opció 2). Les unitàries (opció 0) proven un component aïllat sense relació amb un canvi previ; les d'estrès (opció 1) proven el comportament sota càrrega extrema; les d'integració (opció 3) proven la interacció entre components, no la repetició després d'un canvi.
El catàleg tècnic conté els serveis de suport i components necessaris per lliurar els serveis de negoci, i és transparent per al client (no els veu). No és el subconjunt ofert als clients (això és el catàleg de negoci), ni s'ha d'evitar barrejar-lo de manera taxativa amb «en cap cas» —no és la formulació d'ITIL—, ni és desaconsellat tenir-ne.
Pregunta redactada sobre ITIL 3. La versió vigent és la 4.
La formulació «proporcionar la confiança que una entrega crearà un servei nou o modificat que entregarà els resultats i el valor esperats dins dels costos, capacitat i restriccions projectats» és literalment l'objectiu de Validació i Prova del Servei. La gestió del canvi controla i autoritza els canvis, no en verifica la qualitat; l'avaluació del canvi emet un dictamen sobre el rendiment previst i real d'un canvi ja definit, però no és qui prova l'entrega; i «gestió de desafiaments i riscs» no és cap procés d'ITIL v3, és una opció inventada.
Pregunta redactada sobre ITIL 3. La versió vigent és la 4.
L'objectiu del disseny de les proves és desenvolupar models de proves i casos de prova que mesurin els aspectes correctes, per establir si el servei complirà amb el seu ús pretès dins de les restriccions especificades. És a dir, el disseny decideix què s'ha de mesurar i com. Les altres tres opcions descriuen proves concretes i molt tècniques —límits de memòria, peticions per minut suportades, integritat de dades en una migració—: són exemples de proves possibles, no l'objectiu del seu disseny. Que les quatre acabin igual, «dins de les restriccions especificades», és soroll deliberat.
Igual que a la pregunta sobre el cap del departament TIC: l'art. 13.3 del RD 311/2022 permet excepcionalment acumular seguretat i sistema si s'apliquen mesures compensatòries per preservar la diferenciació de responsabilitats. No és «mai, sota cap concepte», ni «sempre sense restricció»; i la dependència jeràrquica del responsable del sistema cap al de seguretat és precisament el que l'art. 13.3 vol evitar, no una via per preservar el principi.
La correcta és que el RGPD determina que cada estat membre ha d'establir una o diverses autoritats de control independents (art. 51 RGPD) — permet expressament més d'una, com passa a Espanya amb l'AEPD i les autoritats autonòmiques (APDCAT, AVPD, CTPDA). Les altres tres ho contradiuen: no és voluntari, no prohibeix que n'hi hagi més d'una, i el RGPD sí que regula directament les autoritats de control, encara que cada estat en desenvolupi els detalls per llei pròpia.
La categoria «Atacs deliberats» (opció C, la correcta) engloba —segons el mateix enunciat— la difusió o execució de programari maliciós, l'accés no autoritzat i l'abús de privilegis: exactament el tipus d'incidents que el tema assenyala com a dominants (el programari maliciós, i en particular el ransomware, i el compromís de credencials) en els informes de tendències de l'ENISA i el CCN-CERT. Les altres opcions descriuen categories diferents i menys freqüents en aquests informes: la A (compromís o pèrdua d'informació) i la B (saturació o pèrdua de serveis, com un DDoS) són conseqüències que poden derivar d'un atac, no la categoria d'atac en si; i la D (coacció, extorsió o corrupció) és una categoria minoritària.
Instana, d'IBM, és una plataforma d'observabilitat en sentit ple: correlaciona els tres pilars —mètriques, registres i traces— amb descobriment automàtic de serveis i de dependències, que és justament el criteri que separa una plataforma d'observabilitat d'una eina de monitoratge. Les altres tres opcions són productes reals, però de tres àmbits diferents i cap d'ells d'observabilitat: GlobalProtect és el client d'accés remot (xarxa privada virtual) de Palo Alto, SqlDeveloper és l'eina d'administració i consulta de bases de dades d'Oracle, i MinIO és un magatzem d'objectes compatible amb S3.
La correcta és que l'avaluació d'impacte s'ha de fer prèviament a la inscripció del tractament: el RGPD (art. 35) exigeix fer-la abans que comenci el tractament, en fase de disseny, perquè les conclusions es puguin incorporar. Fer-la en posar-lo en producció o després d'inscriure'l ja arriba tard, amb el tractament en marxa sense haver-se avaluat el risc; i com que sí que hi ha una resposta correcta entre les tres primeres, «cap de les anteriors» és falsa.
La política de seguretat és, literalment, «el document de més alt nivell que estableix el conjunt de directrius» (apartat 4 del tema, art. 12 i annex III de l'ENS). Les guies del CCN-CERT són material tècnic de suport, no el document mare; el «cos normatiu» i les instruccions de personal són nivells inferiors —normativa i procediments— que es deriven de la política, no que la substitueixen.
Pregunta redactada sobre ITIL 3. La versió vigent és la 4.
NO és un objectiu de la Gestió de la Capacitat l'opció 2 ("proporcionar i millorar la relació i comunicació amb el negoci i els clients"): això és l'àmbit de la Gestió de Relacions amb el Negoci, no de la Gestió de la Capacitat, els objectius de la qual (aquest tema els llista) són diagnosticar/resoldre incidències i problemes de rendiment (opció 0), implementar mesures proactives amb cost justificable (opció 1) i mantenir el pla de capacitat actualitzat (opció 3) — les tres sí apareixen literalment com a objectius del procés.
Pregunta redactada sobre ITIL 3. La versió vigent és la 4.
Correcta (índex 0): el valor que aporta la Gestió de la Disponibilitat és garantir que la disponibilitat correspon amb les necessitats canviants acordades amb el negoci — la formulació exacta que recull aquest tema. Les altres tres inverteixen paraules clau: l'opció 1 diu "invariables" en lloc de "canviants"; l'opció 2 diu "invariables" i a més les atribueix al departament de sistemes, no al negoci; l'opció 3 manté "canviants" però també les atribueix erròniament al departament de sistemes.
La correspondència correcta agrupa les capes altes i les baixes d'OSI: aplicació, presentació i sessió (7, 6 i 5 d'OSI) formen la capa d'aplicació de TCP/IP; el transport es correspon un a un; la capa de xarxa d'OSI és la d'internet de TCP/IP; i enllaç de dades i física (2 i 1) formen la d'accés al medi. Les altres correlacions desplacen una capa i deixen, per exemple, la de xarxa d'OSI enfront de la d'enllaç de TCP/IP.
Necessita veure una imatge per respondre's
L'enunciat descriu la necessitat de tenir un punt central que doni visibilitat i apliqui polítiques de seguretat sobre l'ús que fan les persones usuàries de les aplicacions i els serveis al núvol: és exactament la funció del CASB (Cloud Access Security Broker), situat com a corredor entre els usuaris i els serveis SaaS. SIEM correlaciona registres i esdeveniments de seguretat, però no és el punt que s'interposa entre l'usuari i el servei al núvol per controlar-ne l'ús. EDR protegeix l'endpoint (detecció i resposta al dispositiu), no la relació usuari-servei al núvol. DLP és només una de les quatre capacitats del CASB (evitar la fuga de dades), no la família de producte que cobreix la necessitat sencera de visibilitat i control descrita.
Demana quina de les quatre afirmacions és INCORRECTA segons les recomanacions de l'informe ENISA Threat Landscape 2023. La recomanació literal de l'ENISA (Annex B: Recommendations, pàg. 139) diu: "Implement a secure and redundant backup strategy. Ensure you maintain offline, encrypted data backups that are regularly tested, following your backup procedures." L'opció correcta (índex 0, la triada com a resposta) canvia "fora de línia" per "en línia" — una còpia "en línia" (connectada) és exactament el contrari del que recomana ENISA, per molt xifrada i verificada que estigui. Les altres tres opcions (índexs 1, 2 i 3) sí que corresponen paraula per paraula a recomanacions reals de l'ENISA per al ransomware: mantenir i exercitar un pla de resposta a incidents provat regularment; assegurar l'accés remot amb MFA, polítiques de contrasenyes i mínim privilegi; i oferir formació i conscienciació periòdiques als usuaris. Com que són certes, no poden ser la resposta a "quina és INCORRECTA".
La 3a opció reprodueix literalment l'art. 13.2 LPRL: un representant per cada comunitat autònoma, igual nombre de membres de l'AGE, i paritàriament amb tots ells, representants empresarials i sindicals. La 1a inventa xifres (un sol membre de l'AGE, dos membres per organització) que trenquen la paritat real. La 2a també inventa nombres concrets («dos», «quatre») que la llei no fixa. La 4a (pregunta de reserva) perd la clau «per cadascuna» de les comunitats autònomes: parla d'un únic representant per a totes elles, no d'un per comunitat.
Correcta: el client pot aprovisionar recursos de manera instantània (opció 3). El tema (§4) defineix l'elasticitat com ajustar la capacitat «automàticament i en tots dos sentits» segons la demanda, en minuts. L'opció 1 ho limita a augmentar sense poder reduir, que és el contrari d'elasticitat —això seria només escalabilitat—. Les opcions 0 i 2 inverteixen el sentit de l'autoservei sota demanda: no cal informar el proveïdor per endavant ni depèn de la seva autorització.
El propòsit principal de SAP Solution Manager és la monitorització i la gestió dels sistemes SAP al llarg de tot el seu cicle de vida —és una eina d'ALM (Application Lifecycle Management)—, i per això la correcta és la 2. Les altres tres reparteixen entre elles la feina d'altres peces del paisatge SAP, i cap no és de Solution Manager: el desenvolupament d'aplicacions personalitzades es fa amb l'ABAP Workbench o, al núvol, amb la SAP BTP; la implementació d'una base de dades HANA és una tasca d'instal·lació i migració, no de gestió del cicle de vida; i la creació d'informes financers és pròpia dels mòduls FI i CO. El tema ho diu en negatiu al mateix apartat: Solution Manager no és un mòdul de negoci, ni una base de dades, ni una eina de desenvolupament.
La correcta és la A: SMTP transporta correu a través de múltiples xarxes reenviant-lo entre servidors fins arribar a destinació. La B el confon amb TLS. La C no és funció de SMTP, sinó de filtres antispam/antimalware. La D no té relació amb SMTP.
La transformació digital exigeix proporcionar una base tècnica estable i adequada per als objectius a curt i a llarg termini i obrir-se a estàndards oberts i interoperables: aquesta és la correcta. Les altres tres reprodueixen els errors típics: mantenir segmentats els equips de tecnologia (A), fer solucions singulars a mida sense pensar en el manteniment posterior (B) i deixar que el departament tecnològic lideri sol la transformació alliberant-ne els àmbits responsables del servei (D).
El tema (§3, punt 1) diu explícitament que els valors "han de ser compartits, mai imposats": per tant, afirmar que "han de ser imposats i obligatoris" és la resposta falsa. Les altres tres sí són correctes: els valors donen personalitat pròpia a l'organització, la missió n'estableix la raó de ser i actuar, i la visió indica on vol estar en el futur.
ETL són les inicials d'extracció, transformació i càrrega (Extract, Transform, Load): les tres passes amb què les dades dels sistemes origen arriben netes i homogènies al magatzem. Les altres tres opcions són desenvolupaments inventats —«extractor, transferència i lectura», «escaneig, transferència i lectura», «exclusió, transformació i logística»— que canvien la càrrega per una lectura o una transferència i deixen el procés sense destí.
L'annex II divideix les mesures en marc organitzatiu, marc operacional i mesures de protecció (apartat 6 del tema). «Dimensió, categoria i sistema» barreja conceptes de categorització (apartat 5); «alt, mig i baix» són nivells d'una dimensió, no grups de mesures; i «política, normativa i procediment» és la jerarquia interna del marc organitzatiu (org.1 a org.3), no els tres grups de mesures.
Demana quina de les quatre afirmacions sobre sistemes de còpies de seguretat és CORRECTA. La triada (índex 1) descriu amb precisió el cicle de vida d'un suport de còpia: depèn de dos terminis independents —la vida útil del suport físic i la vigència del contingut que hi ha desat—; si el suport caduca abans que el contingut, cal traspassar les dades a un suport nou per no perdre-les; i el cicle de vida determina quan el suport deixa de ser útil i s'ha d'eliminar de forma segura (ENS, RD 311/2022, mesura mp.si.5: un suport que no es pot esborrar de manera segura no es pot reutilitzar). Les altres tres són incorrectes: l'opció 0, tot i sonar raonable, redueix la classificació a la "criticitat per a les TIC" —la classificació d'actius es fa pel seu valor per a l'organització (confidencialitat, integritat, disponibilitat), no només per a la infraestructura tècnica que la sosté—, i per això no és la triada davant d'una opció més precisa. L'opció 2 és falsa: cap servei SaaS garanteix per si sol la recuperació total de dades de l'usuari; la responsabilitat és compartida (shared responsibility model) i cal una solució de còpia complementària. L'opció 3 és falsa perquè compta malament la regla 3-2-1: "3 còpies" vol dir l'original més 2 còpies (3 en total), no l'original més 3 còpies (4 en total) com diu l'enunciat de l'opció.