TS-TIC 2021 especific

És falsa perquè l'orquestració és precisament el que aporta alta disponibilitat: manté el nombre de rèpliques declarat, reprograma els contenidors d'un node caigut i retira del balanceig els que no superen les sondes. Les altres tres afirmacions són certes: els contenidors faciliten el desplegament i la integració contínua, permeten arrencar ràpidament totes les peces d'una arquitectura i abstreuen el programari de l'entorn de desplegament, cosa que simplifica les proves.

La FALSA és «Està especialment indicat per a la informació raster»: KML és un format vectorial (punts, línies i polígons en XML), no pensat per a dades ràster contínues (imatges, elevacions). Les altres tres afirmacions són certes: KML sí que és adequat per a informació vectorial, és un fitxer de text en XML editable, i s'utilitza per superposar informació geogràfica sobre mapes d'internet (Google Earth/Maps).

La pregunta demana quina afirmació és FALSA, i ho és la tercera: diu que SAP HCM Pse (l'extensió de SAP HCM per al sector públic espanyol) NO inclou els mòduls de formació i selecció. Això és fals: HCM Pse sí inclou processos de selecció i provisió de personal (selecció externa i promoció interna), a banda d'altres àmbits com l'acció social o la gestió disciplinària. Les altres tres afirmacions són certes: EA-PS (SAP Enterprise Extension Public Services) és, efectivament, l'extensió financera i pressupostària basada en comptabilitat pressupostària per al sector públic (matèria pròpia del tema de SAP FI i EA-PS); PS-CD (Public Sector Collection and Disbursement) gestiona la recaptació pública juntament amb SAP TRM, que gestiona els tributs (matèria pròpia del tema de SAP TRM); i SAP Records Management sí dona cobertura a la tramitació de procediments administratius amb estructures de carpetes i fluxos de treball.

La llibertat d'estudiar i modificar el programa exigeix accés al codi font, i aquesta és l'afirmació certa. Lliure no vol dir gratuït: es pot cobrar per la còpia, pel suport o pel servei sense deixar de ser lliure. I que un programa s'hagi desenvolupat per a Linux no diu res de la seva llicència: hi ha programari privatiu que funciona sobre Linux.

La resposta correcta és «1 i 3»: l'afirmació 1 (els canvis són benvinguts fins i tot en etapes tardanes) és el segon principi del Manifest Àgil, i l'afirmació 3 (no es permeten canvis no planificats i, si de cas, obliguen a revisar tota la planificació o a un annex al contracte) és el tracte del canvi com a excepció que caracteritza el predictiu. «1 i 2» és incorrecta perquè la 2 exagera: un canvi no s'incorpora «de forma automàtica», l'equip i el Product Owner el valoren abans d'entrar-lo a un sprint. «2 i 3» hi torna a posar la 2. «2 i 4» hi afegeix la 4, que descriu un cicle iteratiu clàssic (valorar canvis derivats dels requisits durant la construcció), no el tracte del canvi com a excepció que defineix waterfall.

Refinar les històries d'usuari pendents no és una de les tasques específiques d'inici d'Sprint que fa l'Scrum Master (crear la pàgina d'informació, avisar l'equip, actualitzar les estadístiques): el refinament és una activitat contínua del Product Backlog que es fa al llarg de tot l'Sprint, no un ritual d'obertura, i hi participa tot l'Scrum Team, no només l'Scrum Master.

«El programari que funciona és la principal mesura de progrés» és un dels dotze principis, literal (apartat 3 i Per recordar). El mètode més eficient de comunicar informació que cita el manifest és la conversa cara a cara, no el xat. «L'art de maximitzar la quantitat de feina que es fa» inverteix el principi real, que parla de maximitzar el treball NO realitzat (la simplicitat). El manifest demana lliurar programari freqüentment, de dues setmanes a dos mesos, no cada sis mesos.

El fitxer va a la capa d'escriptura efímera del contenidor, que desapareix amb ell. No queda gravat a la imatge, que és immutable i de només lectura —si ho fos, dues instàncies de la mateixa imatge divergirien—, ni al sistema de fitxers de l'amfitrió, llevat que s'hi hagi muntat expressament un volum o un directori. Per això l'opció que diu que totes són correctes tampoc no pot ser-ho.

La correcta reprodueix la definició del tema (§1): la híbrida és codi web empaquetat dins d'un contenidor natiu que, mitjançant connectors, sí accedeix a bona part del maquinari. Les altres fallen: córrer a iOS i Android no és exclusiu de la híbrida (la nativa i la cross-platform també ho fan si es desenvolupen per a totes dues); dir que és «una web amb codi natiu incrustat» inverteix la relació real —és el contenidor natiu el que embolcalla la web, no al revés—; i sí es distribueix pels markets, igual que la nativa.

Amb milions de registres creixent contínuament des d'una xarxa de sensors IoT, i sense un esquema fix predefinit, el que fa falta és escalabilitat horitzontal i flexibilitat d'esquema: és exactament el punt fort d'una base documental NoSQL com MongoDB. MySQL, MariaDB i PostgreSQL són motors relacionals: pensats per escalar verticalment sobre un esquema estable i per garantir integritat transaccional, no per al volum i la varietat típics del Big Data.

BPMN 2.0 és una notació general de modelatge de processos, no lligada a cap categoria de producte concreta: serveix per a qualsevol sistema d'informació basat en procediments definits. Restringir-la només a ERP, a ERP/CRM o només a BPM confon la notació (que és transversal) amb els productes que la poden implementar.

El Model tecnològic del MGDE és funcional i agnòstic de producte: hi defineix elements com el repositori d'objectes documentals i les interfícies per interactuar-hi, però NO identifica productes d'un proveïdor concret ni llenguatges de programació específics —just el contrari del que diu l'opció 3a—. El framework de serveis documentals SÍ és un element del Model tecnològic (contra el que diu l'opció 2a), i el Padró Municipal és un sistema aliè a la gestió documental, no una aplicació de suport del seu esquema (opció 4a).

ODF i OOXML (l'anomenat «MS XML») són avui dos formats normalitzats —tots dos amb norma ISO— i, per a text, full de càlcul i presentació, tenen un alt grau de compatibilitat, amb restriccions puntuals que afecten sobretot les macros. Aquesta compatibilitat no s'estén a les bases de dades: LibreBase (.odb) i MS Access no comparteixen format ni són interoperables. Per això no hi ha «cap compatibilitat» (falsa: n'hi ha, i molta) ni «compatibilitat perfecta» (falsa: les macros i les bases de dades la trenquen), i tampoc és cert que Microsoft Office no pugui llegir ni gravar en ODF, que fa temps que ho fa.

Correcta: PaaS (opció 1). El tema (§2) defineix PaaS com el model en què el proveïdor aporta tot l'entorn de desenvolupament, prova, preproducció i execució, exactament el que descriu l'enunciat. IaaS (opció 0) només dona la infraestructura: el client hauria d'instal·lar i mantenir el sistema operatiu i l'entorn d'execució ell mateix. SaaS (opció 2) és una aplicació ja acabada, no un entorn per desenvolupar-ne una. CaaS (opció 3) és la categoria derivada de contenidors.

Correcta: "un conjunt de màquines individuals que treballen amb les seves capacitats individuals per executar un treball de càlcul col·lectiu" (opció 0), la definició clàssica de clúster de computació. Les altres tres confonen el terme amb altres coses que sonen semblant: dimensionar l'emmagatzematge al núvol (opció 1) és gestió de capacitat, no un paradigma de còmput; l'estudi meteorològic dels núvols (opció 2) juga amb l'ambigüitat "núvol/cloud" però no té res a veure amb computació; i "ordinadors en forma de matriu" (opció 3) descriu una disposició física, no defineix què fa el clúster. Un clúster no és núvol: li falten l'autoservei sota demanda i l'elasticitat multiclient del NIST.

La correcta és Hootsuite (opció 1): és l'eina amb què l'Ajuntament gestiona internament l'atenció ciutadana a les xarxes -programar publicacions, optimitzar temps i recursos i seguir l'atenció a través de l'historial d'interaccions-. Later (opció 2) és una eina real de programació de continguts a xarxes, i per això és la distractora bona, però no és la que fa servir l'Ajuntament; Botize (opció 0) i Glamblr (opció 3) no són eines de gestió de xarxes socials. L'enunciat descriu les tres capacitats -programació, optimització i historial- que el tema atribueix a Hootsuite.

La diferència de fons entre VDI i els serveis de terminal (RDS) és el nivell d'aïllament del sistema operatiu: en una infraestructura VDI, cada persona usuària es connecta a un escriptori virtual complet i aïllat, amb la seva pròpia instància de sistema operatiu client (Windows 7 o 10 «complet»); en un servei de terminal, en canvi, totes les persones usuàries comparteixen el mateix sistema operatiu servidor (Windows Server, virtualitzat o no) en sessions independents. No són «el mateix» amb noms comercials diferents, ni la diferència es limita a les llicències que consumeixen, ni els escriptoris virtuals estan limitats a un escriptori comú predefinit: precisament el que aporta el VDI és executar qualsevol aplicació dins d'un sistema operatiu propi.

LDAP opera com a protocol de la capa d'APLICACIÓ (sobre TCP/IP), no de sessió, transport ni IP; les altres tres opcions repeteixen literalment el mateix text canviant només la capa OSI/TCP-IP, que és el que les fa falses.

L'opció correcta (C) és l'única que descriu una arquitectura orientada a serveis pròpiament dita: com a mínim dues parts separades -un client que consumeix serveis i un backend que els publica- comunicades per una interfície, no per crides internes. L'opció A descriu un monòlit de tres capes encapsulat en un únic instal·lable: totes les capes despleguen juntes, sense servei exposat. L'opció B descriu una aplicació web clàssica amb patró MVC que retorna HTML a un navegador, no serveis consumibles per altres aplicacions. La D és incorrecta perquè no totes les opcions anteriors ho són.

L'enunciat reprodueix la definició del pla de continuïtat de negoci (PCN o BCP): el mètode per crear i validar les accions a seguir per assegurar la continuïtat de les operacions abans, durant i després de l'ocurrència d'esdeveniments disruptius. Les tres finestres de temps i l'abast de «processos de negoci» només els cobreix el BCP. El DRP és un component del BCP i s'ocupa només de restaurar els sistemes d'informació després del desastre, normalment en un emplaçament alternatiu: cobreix el «després» i la tecnologia, no el negoci sencer. El pla d'emergència o d'evacuació és el que protegeix les persones dins d'un edifici i s'executa com a primera resposta, al marge de la continuïtat del servei. El pla de comunicació de crisi només regula qui parla i què es diu als mitjans i a la ciutadania durant l'incident.

Un cop planificat el Sistema de Gestió de Continuïtat de Negoci (SGCN), el primer pas per posar-lo en funcionament és l'Anàlisi d'Impacte en el Negoci (BIA): identificar els processos crítics, avaluar les conseqüències de la seva interrupció al llarg del temps i determinar-ne els requisits de recuperació (MTD, RTO, RPO). Determinar les estratègies de recuperació i redactar els procediments són passos posteriors, que ja depenen dels requisits que el BIA estableix; i l'anàlisi de riscos, tot i ser complementària, respon a una pregunta diferent —què pot provocar la interrupció i amb quina probabilitat— i no és, per si sola, el primer pas del procés.

És l'única opció que descriu el funcionament real de l'eina: les aplicacions s'assignen tant a persones usuàries com a estacions, mitjançant col·leccions construïdes amb llistes, grups o unitats organitzatives, i amb requisits que filtren per versió de sistema operatiu o per altres aplicacions necessàries; i arriben a clients connectats a la xarxa local, per VPN o en escriptoris virtuals. Les altres tres són falses: la primera i la quarta afirmen el contrari l'una de l'altra sobre a qui s'assignen les aplicacions i cap de les dues és certa; i Microsoft Intune no és un mòdul addicional per desplegar programari de tercers, sinó un servei de gestió de dispositius al núvol, independent.

La correcta reprodueix literalment l'art. 10.1 de la Llei 39/2015: «qualsevol mitjà que permeti acreditar l'autenticitat de l'expressió de la seva voluntat i consentiment, així com la integritat i la inalterabilitat del document». Les dues primeres opcions hi afegeixen una exigència d'exclusivitat («emesos exclusivament per l'administració») que la llei no fa, i la quarta és falsa perquè sí que hi ha una resposta correcta entre les anteriors.

La PDIB és la peça d'arquitectura que actua com a mòdul comú per gestionar i donar seguretat als accessos a dades d'altres administracions i a les emissions del mateix Ajuntament cap a altres organismes (opció C). No és la passarel·la de pagaments dels tràmits (opció B). No facilita només l'accés de les aplicacions municipals a les dades dels expedients propis (opció A, que descriu una integració interna, no la interoperabilitat amb tercers). I no és específicament el canal amb la resta d'ens locals catalans via Via Oberta (opció D): la PDIB és de portada general, no limitada a Via Oberta.

Gestionar per processos —definir-los, classificar-los i mesurar-los amb indicadors— és un enfocament de gestió que es pot practicar sense adoptar cap norma en concret; la ISO 9001 és una certificació possible per a un sistema de gestió de la qualitat basat en processos, no un requisit necessari per gestionar per processos. Les altres tres opcions descriuen correctament què és un procés, com es pot classificar i quines característiques han de tenir els seus indicadors (representatius, fiables, rendibles, sensibles i relatius en el temps).

El tema (§1) enumera les cinc dimensions de SERVQUAL: fiabilitat, capacitat de resposta, seguretat, empatia i elements TANGIBLES. L'opció correcta diu «elements intangibles», exactament el contrari de la cinquena dimensió; les altres tres (seguretat, fiabilitat, empatia) sí que hi són.

El diagrama de Gantt és una eina de programació temporal de tasques (cronograma), no una tècnica per entendre l'estratègia de negoci d'una organització. El DAFO, els factors crítics d'èxit (FCE) i el mapa d'actors sí que són eines típiques d'anàlisi estratègica que s'utilitzen en l'elaboració d'un pla estratègic de sistemes d'informació.

OCM (Organizational Change Management, gestió del canvi organitzatiu) és el marc que gestiona específicament l'impacte humà i organitzatiu de nous processos, canvis estructurals o canvis culturals dins d'una empresa. PCM (gestió del cicle de projecte o de programa) i LCM (gestió del cicle de vida d'un producte o servei) es refereixen a cicles temporals d'un projecte o producte, no a l'efecte organitzatiu d'un canvi; SCM (gestió de la cadena de subministrament) s'ocupa de proveïdors i logística. Cap de les tres parla de l'impacte cultural o estructural en una organització.

La meta d'un indicador és, per definició, el valor desitjat per a un període de temps determinat: és l'única de les quatre afirmacions correcta sense matisos. El tema (§4.1) diu explícitament que el nombre d'indicadors per objectiu "no és un valor fix", el contrari del que afirma l'opció que exigeix "més de tres indicadors per objectiu". Exigir que tots els indicadors siguin alhora financers, causals, quantitatius i qualitatius no és cert (poden ser-ho o no segons l'objectiu), i afegir que sempre calgui tenir en compte la periodicitat com a requisit universal és una condició que el tema no imposa.

La correcta és l'idCAT Mòbil, perquè no cal instal·lar res i serveix per identificar-se en la majoria de tràmits catalans des de qualsevol dispositiu. Les altres fallen: idCAT/idCAT Mòbil no exclou el DNIe (el DNIe també és vàlid a Catalunya), la T-CAT és una targeta física amb un ús molt més restringit que idCAT Mòbil, i sí que cal identificar-se digitalment per fer tràmits telemàtics.

L'article 28 de la Llei 39/2015 estableix el dret a no presentar dades i documents que ja estiguin en poder de les administracions públiques o que aquestes hagin elaborat (opció A, el principi once-only). L'opció B ho diu al revés: seria una obligació, no un dret. Presentar al·legacions en qualsevol moment (opció C) no és un dret il·limitat: hi ha tràmits amb termini. I comunicar-se a través del Registre General (opció D) és una via, no un dret substantiu recollit en aquests termes.

El tret distintiu d'una eina de gestió de continguts (CMS) és que separa el contingut de la presentació, de manera que cadascun es pot gestionar de manera independent. Que serveixi «principalment» per crear webs (opció A) no és fals però no és el tret que la caracteritza enfront d'altres eines; limitar-la a compartir contingut dins d'un sol grup d'usuaris (B) és fals, un CMS gestiona permisos diversos; i exigir coneixements tècnics als usuaris (C) és fals, és precisament el que un CMS evita.

L'estudi de la bretxa digital de l'Ajuntament de Barcelona del 2020 xifra en un 91,9 % les llars amb connexió a internet i en un 8,1 % les que no en tenen. Les quatre opcions són parelles complementàries que sumen 100, de manera que descartar per coherència interna no serveix: o se sap la xifra o es deixa en blanc. Per això aquesta pregunta es deixa a propòsit sense pista (norma C-10).

El CUESB i el SIRIUS, sistemes d'atenció social bàsica i d'urgències socials, són serveis digitals de l'àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI (opció D). No són d'Economia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat (opció A), ni de Prevenció i Seguretat (opció B), ni d'Agenda 2030, Transició Digital, Esports i Coordinació Territorial i Metropolitana (opció C): cap d'aquestes àrees gestiona serveis socials.

L'stream processing calcula les dades a mesura que arriben, sense esperar que la càrrega es completi, i per això és el que millor encaixa amb sensors que emeten mètriques d'alta velocitat: cal reaccionar-hi a l'instant, no en lots. És fals que no serveixi per a Big Data —és una de les seves dues arquitectures de processament, no l'oposada—; no és una tecnologia especialment lligada als pagaments en línia, que és un cas d'ús possible però no la seva característica definitòria; i no és la base tecnològica del Machine Learning, que sol entrenar-se per lots sobre dades ja consolidades.

El Registre General de l'Ajuntament de Barcelona controla el flux de comunicació amb la ciutadania i altres organitzacions, i dona fe de si la comunicació s'ha produït o no (opció D). Les opcions A i C neguen que doni fe d'això, cosa que és precisament la seva funció legal. L'opció B, a més, exclou les organitzacions del seu àmbit, cosa falsa: el registre serveix per a totes dues.

La correcta (D) és la que recull els costos reals de l'arquitectura de microserveis (tema, apartat 5): la complexitat distribuïda i operativa que suposa gestionar un gran nombre de serveis. Les opcions A i C descriuen precisament el problema contrari: la dificultat d'actualitzar o evolucionar un únic instal·lable monolític sense afectar la resta, que és l'inconvenient del monòlit, no dels microserveis. La B és falsa perquè els microserveis permeten heterogeneïtat tecnològica -cada servei pot triar la tecnologia que millor li convingui-, no l'obliguen a ser única.

L'enunciat diu que l'avaluació és "d'especial importància" i clau per a la millora, la qual cosa encaixa amb un procés present a totes les fases del projecte i amb fases pròpies (Preparació, Disseny, Control i Execució de l'avaluació). Dir que "no té fases i preparació específiques" contradiu directament la premissa. Limitar-la a "es fa al final del projecte" la redueix a un únic moment, quan la premissa parla d'importància contínua. Reduir-la a "l'anàlisi i valoració econòmica" la limita només a l'àmbit financer, deixant fora la resta de dimensions (abast, qualitat, satisfacció) que l'avaluació de projectes cobreix.

És FALSA l'opció que diu que la carpeta del Portal electrònic únic per a les empreses «estarà obligada a presentar els documents que es troben en poder d'una altra administració» (opció C): això contradiu directament el principi once-only que regeix tota la matèria, i és just al revés: la carpeta evita haver d'aportar-los. Les altres tres són certes: la finestreta única empresarial (opció A), el Portal electrònic únic regulat per la Llei 16/2015 de simplificació de l'activitat administrativa (opció B), i l'obligació de notaris i registradors de disposar de sistemes telemàtics segons la Llei 24/2005 (opció D).

La FALSA és «permetent superar l'import de licitació si es proposen solucions innovadores»: el pressupost base de licitació és un límit fix de la LCSP, no es pot superar pel fet que la proposta sigui innovadora. Les altres tres són mecanismes reals per potenciar la innovació als plecs: prescripcions tècniques de caràcter funcional (LCSP, art. 126.5.a — defineixen el rendiment exigit, no la solució concreta), criteris d'adjudicació que valorin les millores innovadores, i la subcontractació especialitzada amb empreses emprenedores.

És la consulta preliminar del mercat (LCSP, art. 115): permet a l'òrgan de contractació ajustar el marc de la licitació a les solucions existents i als proveïdors comprendre millor la necessitat, abans d'iniciar l'expedient. El contracte menor i l'acord marc d'homologació són procediments d'adjudicació, no instruments de diàleg previ; el procediment amb negociació ja és una licitació en marxa, no una fase de preparació.

L'efectivitat mesura l'impacte final assolit i el grau en què s'ha resolt el problema plantejat: es pot ser eficaç i eficient fent una cosa que no resol res, i és precisament aquesta diferència la que la dimensió d'efectivitat captura. La segona i la tercera opcions descriuen l'eficiència —relació entre recursos o cost i resultats, o entre prestació del servei i recursos emprats—, i la quarta descriu els indicadors de procés, que mesuren resultats interns de l'activitat sense dir res de l'impacte extern.

La definició correcta descriu les metadades com la informació sobre un recurs (context, qualitat, condició, característiques) que en facilita la recuperació, autenticació, avaluació, preservació i interoperabilitat — exactament el que fan estàndards com DCAT. La primera opció confon les metadades amb el conjunt de dades sencer que s'ofereix al portal, que és el contrari: les metadades descriuen les dades, no en són el contingut. La tercera les redueix a informació tecnològica o municipal, quan s'apliquen a qualsevol tipus de recurs. La quarta és un distractor sense sentit tècnic («terme en desús» d'un àmbit inventat).

L'opció A descriu la digitalització, no la transformació digital: traslladar els processos existents al món digital «de manera ràpida i sense canvis significatius» és exactament el contrari del canvi de model que la transformació implica. És, doncs, la falsa. Les altres tres —millorar l'experiència de la persona usuària, aprofundir en l'anàlisi de dades per decidir i impulsar innovació i treball col·laboratiu— són trets propis de la transformació digital.

Segons el principi «optimitza i automatitza» d'ITIL, els millors candidats a l'automatització són els processos simples i ben entesos: automatitzar un procés complex o mal definit només en consolida els problemes a més velocitat. Que el procés el faci molta gent, que sigui crític per al negoci o que el faci l'Operació del Servei no el fa, per si sol, un bon candidat.

El model de configuració és el model lògic dels serveis, els actius i la infraestructura, i de com es relacionen entre si: dona la vista extrem a extrem d'un servei. Els models d'incidències i de problemes són procediments d'actuació de l'Operació del Servei —restaurar el servei, trobar la causa arrel— i el model de canvis és el procediment predefinit per a una categoria de canvis repetitius. Cap dels tres descriu de què està fet un servei.

Els estàndards de serveis digitals de l'Ajuntament recullen criteris sobre com ha de ser el servei per a qui l'utilitza i com s'ha de construir: adreçat a la ciutadania, serveis integrats i integrals, i claredat en objectius i recursos. El principi d'eficiència no hi és: pertany al decàleg amb què l'Ajuntament s'adapta a la Llei 39/2015 —reduir els recursos públics destinats a tasques burocràtiques sense valor afegit—, que mira el cost intern de l'Administració, no el disseny del servei.

Creative Commons és una organització sense ànim de lucre que publica un joc de llicències perquè els autors puguin compartir les seves obres amb condicions predefinides. No és un col·lectiu de creadors, no és l'única llicència que permet compartir —n'hi ha moltes altres, començant per les de programari lliure— i no té res a veure amb quines creacions són les més comunes en informàtica. La matèria d'aquesta pregunta és de llicències i drets d'autor, no de DevOps.

Un dels fonaments de la Plataforma de Serveis Digitals és precisament el catàleg de procediments distribuït: la informació d'identificació i descripció del procediment es troba distribuïda mitjançant el sistema d'informació i de governança. L'opció D conserva aquesta descripció però n'inverteix la conclusió —«no serà necessari un catàleg»— i per això és la falsa. Les altres tres són fonaments literals de la plataforma: portal únic d'interacció amb les mateixes aplicacions per a tothom, espai personal integral i operador genèric d'expedients.

BCNROC és el repositori institucional d'accés obert de l'Ajuntament de Barcelona: hi posa a disposició de la ciutadania, en accés lliure i gratuït, els seus documents digitals de difusió pública. No és una extensió de l'Open Data limitada a JSON (publica documents, no només un format de dades), ni un cercador de biblioteques, ni un magatzem de «tot el coneixement» dels mandats: és un repositori de documents amb un abast i una finalitat concrets.

Decidim Barcelona és codi obert: qualsevol ciutadà pot veure com es construeix el codi, reutilitzar-lo o millorar-lo, i és precisament això el que permet a altres administracions replicar-lo (a través de GitHub). L'opció a) és falsa perquè la reutilització sí està prevista: és la raó de ser del codi obert. L'opció b) inventa un patrocini de grans tecnològiques que no existeix: és un projecte públic. L'opció c) contradiu la pròpia existència d'un codi que implementa la plataforma.

Sentilo recull les dades directament dels sensors i actuadors: en el model de capes de la UNE 178104 sobre interoperabilitat de plataformes de ciutats intel·ligents, això la situa a la capa baixa o d'adquisició, l'origen de la cadena. No forma part de la capa d'OpenData —que publica dades ja tractades—, ni fa d'interfície entre l'OpenData i la capa de coneixement —una funció de capes superiors—, ni forma part de la semàntica de ciutat, que també és de la capa de coneixement.

Un projecte és per definició temporal, amb un inici i un final definits; la permanència és el tret oposat i per això NO és una característica seva, és l'opció 0. L'elaboració progressiva, la creació d'un resultat únic i el fet que cada projecte sigui diferent dels anteriors sí són característiques reconegudes d'un projecte.

La falsa és la que suma la reserva per a contingències a la línia base: la contingència ja hi és a dins, i el que s'hi suma per obtenir el pressupost del projecte és la reserva de gestió. Les altres tres són certes tal com les enuncia la guia: el pressupost s'obté agregant costos d'activitats i paquets de treball (A), la línia base és la versió aprovada sense reserves de gestió (C), i el pressupost recull tots els fons autoritzats (D).

La FALSA és la 3a opció: inverteix els termes. La formulació correcta del principal benefici de planificar la resposta als riscos (PMBOK) és que unes respostes efectives i adequades poden reduir al mínim les AMENACES individuals, maximitzar les OPORTUNITATS i reduir l'exposició global al risc del projecte; l'opció les intercanvia («reduir al mínim les oportunitats... maximitzar les amenaces»), just el contrari del que es busca en tota resposta al risc. Les altres tres són certes i literals del PMBOK: és un procés continu al llarg de tot el projecte (1a), el seu principal benefici és identificar formes adequades d'abordar el risc general i els individuals (2a), i les respostes han de ser adequades, rendibles, realistes, acordades i amb un responsable (4a).

És una pregunta en negatiu: es demana què NO ha de fer l'estratègia de comunicació. La comunicació amb els interessats és contínua i comença al principi del projecte, de manera que posposar-la fins a la posada en producció és exactament el contrari del que demana la guia: deixa els interessats fora de tot el cicle de vida i converteix cada expectativa no atesa en un canvi tardà. Les altres tres sí que hi entren: presentar prototips mostra l'avanç, la campanya de difusió prepara l'adopció, i assegurar la implicació de representants de totes les unitats afectades és la identificació completa d'interessats aplicada a la comunicació.

Validar l'abast és, per definició, el procés que formalitza l'acceptació dels entregables completats. Gestionar l'abast no existeix com a nom de procés de PMBOK (els processos són Planificar, Recopilar requisits, Definir, Crear l'EDT, Validar i Controlar l'abast); Monitorar i controlar el treball del projecte és un seguiment global de l'acompliment, no l'acceptació formal d'entregables concrets; i la Inspecció és una tècnica, no un procés.

L'informe final de tancament (PMBOK) resumeix els objectius d'abast, cost i cronograma assolits —amb les evidències i raons de les variacions— i com el resultat final ha cobert les necessitats de negoci. Els requisits d'aprovació del projecte no formen part d'aquest resum: són documentació prèvia (de l'acta de constitució o dels requisits), no una sortida del tancament.

El control de gestió a l'Administració pública es distingeix d'altres controls per la seva finalitat: detectar i rectificar errors de gestió i fer possible el retiment de comptes, avaluant si els objectius s'han assolit amb eficàcia i eficiència. No s'ha de confondre amb altres controls amb un objecte diferent: assegurar la legalitat de les actuacions és funció del control de legalitat (la funció interventora), i garantir la correcció de la despesa és pròpia del control financer i pressupostari; fer estadístiques i memòries és, com a molt, un producte instrumental d'aquests controls, no la seva finalitat.

Un pla de contingència és, per definició, el conjunt estructurat de procediments d'una organització la finalitat dels quals és permetre'n el funcionament quan es produeix una interrupció provocada per un incident, d'origen intern o extern. L'anàlisi del risc i el pla d'auditoria són eines d'avaluació prèvia, no plans d'actuació davant una interrupció; i «tècnica de capacitat» no és un concepte reconegut en aquest àmbit.

L'article 42 del Reial decret legislatiu 1/2013 —text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social— obliga les empreses públiques i privades de 50 o més treballadors a que, com a mínim, el 2 % de la plantilla siguin treballadors amb discapacitat. És l'opció 1. El còmput es fa sobre la plantilla total de l'empresa, sigui quin sigui el nombre de centres de treball i la modalitat de contractació; la Guia de contractació pública social de l'Ajuntament de Barcelona ho recull com a requisit exigible a la contractació municipal. Sense pista, a propòsit (C-10): les quatre opcions són xifres i qualsevol insinuació o bé dona la resposta o bé no diu res. És una parella de memòria directa —50 treballadors, 2 %— i no es pot deduir descartant.

B. La ISO (International Organization for Standardization) és una organització no governamental independent, formada per organismes nacionals de normalització —un per país— que hi participen de manera voluntària. No és un organisme de cap govern ni de cap organització intergovernamental, i per això les seves normes no són obligatòries per si mateixes: només ho són quan una llei o un contracte les incorpora.

Aquesta és precisament la diferència amb l'ENS, que sí que és norma jurídica obligatòria per a les administracions públiques.

Els quatre eixos de la comunicació digital municipal són la informació de servei, la informació sobre les iniciatives municipals i l'acció de govern, l'atenció ciutadana i la participació. L'opció B no és un eix sinó el mitjà: el web i les xarxes socials són els canals per on circulen els altres eixos, no un contingut propi.

El portfoli cobreix tot el cicle de vida: el que està planificat, el que està en servei i el que ja s'ha retirat. És justament el que el distingeix del catàleg, que només conté el que està disponible ara.

La mesura de govern per a la digitalització oberta estableix l'ús del programari lliure i de codi obert per als sistemes municipals llevat de circumstàncies excepcionals i justificades: la utilització preferent de programari propietari és just el contrari del que diu, i per això és la resposta. Els altres tres —arquitectura oberta, obertura de la contractació pública i model de serveis centrat en la persona usuària— són objectius literals de la mesura.

A l'ENS (RD 311/2022) les mesures de l'annex II s'apliquen pel nivell de cada dimensió de seguretat, no per la categoria global del sistema. La mesura op.cont.2 «Pla de continuïtat» —desenvolupar un pla que estableixi les accions a executar en cas d'interrupció dels serveis prestats amb els mitjans habituals— s'exigeix només a nivell ALT de la dimensió disponibilitat, igual que op.cont.3 (proves periòdiques) i op.cont.4 (mitjans alternatius). Les dues opcions de confidencialitat són falses: la confidencialitat no activa cap mesura de la família op.cont, sigui quin sigui el seu nivell. L'opció de disponibilitat MITJANA també ho és: a nivell mitjà només s'activa op.cont.1, l'anàlisi d'impacte, que no és el pla.

La correcta és que el dret de supressió és un dels drets de la persona interessada que permet suprimir les seves dades personals en determinades circumstàncies (art. 17 RGPD): no és absolut, només opera quan es donen els supòsits que preveu l'article. Les altres tres el desfiguren: no és cap «visió parcial» de les dades, no serveix perquè l'interessat eludeixi les seves pròpies responsabilitats, i el RGPD sí que el regula expressament.

Un atac de l'intermediari (MITM, Man In The Middle) és un sistema que veu la comunicació entre dos altres sistemes i s'imposa en el camí de comunicació entre tots dos (opció B, la correcta): la pot llegir i alterar sense que cap dels extrems ho noti. L'opció A és falsa per definició —no es detecta fàcilment i sí que és una amenaça—. L'opció C descriu un DHCP starvation, on un dispositiu demana adreces fins a esgotar el servidor DHCP, i l'opció D un SYN flood, una inundació de peticions de sincronització: totes dues són denegacions de servei per esgotament de recursos, i és justament el que un MITM no fa. El tema desenvolupa aquest atac i els seus distractors a l'apartat 2, dins de les tècniques d'atac que no són codi maliciós.

Segons eIDAS, és FALS que una signatura electrònica avançada tingui un efecte jurídic equivalent al d'una signatura manuscrita (opció C): aquesta equivalència és pròpia de la signatura qualificada, no de l'avançada a seques. Les altres tres són certes: la qualificada està vinculada de manera única al signatari (opció A), és una avançada creada amb dispositiu qualificat i certificat qualificat (opció B), i l'avançada ha de permetre identificar el signatari (opció D), una de les seves quatre propietats.

La correcta és el/la responsable executiu/iva del tractament: a l'Ajuntament de Barcelona, quan un tractament s'assigna en el Registre de Tractaments, és aquesta figura qui n'ha de garantir el compliment del dia a dia. Ni el «referent de protecció de dades» ni el delegat/ada de protecció de dades (DPD) hi tenen aquesta responsabilitat executiva: el DPD assessora i supervisa, però no gestiona ni respon del tractament —és independent, precisament per no ser jutge i part—; i l'encarregat/ada del tractament és, per definició, un tercer que tracta per compte del responsable, no qui respon davant el Registre municipal.

El responsable del tractament és l'Ajuntament, no el DPD ni la seva oficina. Precisament el RGPD exigeix que el DPD sigui independent i no rebi instruccions: si exercís de responsable seria jutge i part. Les altres tres funcions (coordinació, difusió i formació, metodologies de disseny) sí que li corresponen.

L'article 10 del RD 3/2010 exigia separar el responsable del servei del responsable de la seguretat. ⚠️ Compte amb la versió: sota el RD 311/2022, vigent avui, la separació de l'art. 13.3 és entre responsable de la seguretat i responsable del sistema. Respon segons la norma que citi l'enunciat.

Una política de seguretat és el document de nivell superior: fixa rols, marc legal i estructura de govern. La relació detallada de normatives i procediments és el nivell inferior del cos documental, i s'hi referencia però no s'hi incorpora: si s'hi posés, la política caldria aprovar-la de nou cada cop que canviés un procediment.

Active Directory, Novell Directory Services i Red Hat Directory Server són implementacions de serveis de directori de fabricants diferents, però totes exposen el mateix protocol d'accés estàndard, LDAP; SOAP, WSDL i REST són tecnologies de serveis web, no de directori.

JWT vol dir JSON Web Token: el nom ja ho diu. XML és de SAML i WSDL descriu serveis SOAP; HTML no és cap format de token.

Quatre /24 consecutius (10.1.1 a 10.1.4) no caben en un /22, perquè un /22 des de 10.1.0.0 només arriba a 10.1.3.255. Cal pujar a /21 (10.1.0.0–10.1.7.255). El /16 també les cobriria, però la pregunta demana la més petita.

Un DDoS és un atac distribuït: una xarxa de màquines compromeses satura el servei amb peticions simultànies fins que deixa d'atendre les legítimes. B descriu un ransomware i A i D confonen la denegació de servei amb la pèrdua d'accés d'un usuari concret.

Definició de sensor: transdueix una magnitud física o química en un senyal elèctric codificat. El concentrador agrupa senyals, la passarel·la tradueix entre protocols i el transceptor només emet i rep.

Una adreça IP identifica de manera inequívoca una interfície lògica dins de la xarxa on està: és la definició. La segona és falsa com a afirmació general —hi ha adreces estàtiques i adreces per DHCP—, i la tercera confon versions: qui es va dissenyar per resoldre l'esgotament d'adreces és IPv6; IPv4, amb 32 bits, és qui el pateix.

El Comitè de Seguretat i Salut està facultat per conèixer i analitzar els danys produïts a la salut dels treballadors (art. 39 de la Llei 31/1995). A és competència de l'empresa, B afegeix un «obligatòriament i sempre» que la llei no diu, i D restringeix la participació als casos d'accident quan en realitat és permanent.

La pregunta demana l'afirmació FALSA. La falsa és l'opció 2 («Si bé QGIS és un software lliure, cal registrar el seu ús per a utilitzar-lo a l'administració pública»): QGIS és programari lliure i no cal registrar-se ni pagar cap llicència per fer-lo servir, tampoc a l'Administració. Les altres tres són certes: és extensible amb Python, gestiona tant informació vectorial com ràster, i suporta els formats KML, GeoJSON, SHAPE i GeoPackage.

El programari lliure no elimina els costos de migració: canviar de solució té cost de dades, de formació, d'integració i d'acompanyament, i que la llicència no es pagui no els fa desaparèixer. Aquesta és la falsa. Els altres tres sí que s'atribueixen al programari lliure: foment de la indústria local, escrutini públic de la seguretat —possible perquè el codi és accessible— i independència de proveïdor.

La seguretat física dels actius informàtics la defineix i proposa l'àrea de seguretat, encara que després l'executin serveis generals o operacions. La trampa és pensar que «físic» equival a «serveis generals».

L'acta de constitució del projecte es crea al grup de processos d'Inici, abans que comenci la planificació; la mateixa pregunta ja situa la reunió de llançament al final de la planificació i a l'inici de l'execució, és a dir, molt després. L'acta de constitució no pot ser, doncs, el resultat d'una reunió que se celebra més tard: és una entrada prèvia, no una sortida. Les altres tres afirmacions —el moment en què se celebra, el seu propòsit de comunicar objectius i rols, i que cada fase en tingui una en projectes multifase— sí que són certes.

Les quatre xarxes són 10.22.12.0/23, 10.22.14.0/23, 10.22.16.0/23 i 10.22.18.0/23, és a dir els tercers octets 12-13, 14-15, 16-17 i 18-19. Com que no es poden incloure subxarxes no llistades, el resum ha de quedar exactament dins de 12-19, i això no ho fa cap prefix únic: calen dos /22, el 10.22.12.0/22 (12-15) i el 10.22.16.0/22 (16-19). Un 10.22.8.0/21 arrossegaria 8-11, que no són nostres, i el 10.2.12.0/21 ni tan sols és la mateixa xarxa.

Jenkins (opció 2) és l'eina que orquestra pipelines de CI/CD. Quarkus (opció 0) és un framework Java per a microserveis, no una eina de pipeline; SonarQube (opció 1) fa anàlisi estàtica de codi i s'hi integra, però no orquestra el pipeline; Maven (opció 3) és una eina de construcció i gestió de dependències que un pipeline pot invocar, però no és l'orquestrador.

Es demana la FALSA, i és l'opció 0: que el 010 sigui l'únic canal telefònic de l'Ajuntament amb la ciutadania. El 010 és el canal telefònic general d'informació i tramitació, però hi conviuen altres línies -el 092 de la Guàrdia Urbana i telèfons de serveis concrets-, de manera que la paraula «únic» és el que fa falsa l'afirmació. Les altres tres són certes i corresponen a les tres vies de l'apartat 7 del tema: la bústia ètica i de bon govern com a canal en línia (opció 1), els quioscos de tràmits i serveis com a canal presencial d'autoservei (opció 2) i les oficines especialitzades per matèria -habitatge, joventut, ocupació- com a atenció presencial sobre temes específics (opció 3).

La definició de fitxer al RGPD és qualsevol conjunt estructurat de dades personals accessible segons criteris determinats, centralitzat, descentralitzat o repartit funcionalment o geogràfica. L'opció A hi és quasi idèntica però omet «personals», que és exactament el que delimita l'àmbit del reglament.