Comu-A1 2024 general

L'article 168 és el procediment agreujat: revisió total, o parcial que afecti el títol preliminar, la secció 1a del capítol II del títol I o el títol II. Cal dos terços de cada cambra, dissolució immediata de les Corts, ratificació de les noves cambres per dos terços i referèndum obligatori. Les altres tres opcions són majories del procediment ordinari de l'article 167, que demana tres cinquenes parts: confondre 167 i 168 és l'errada més freqüent d'aquest tema.

Article 108 CE, literal: el Govern respon solidàriament de la seva gestió política davant el Congrés dels Diputats. Solidàriament vol dir que responen tots del conjunt, no cadascú del seu ministeri. La responsabilitat política és davant el Congrés i només davant el Congrés: la del Senat no existeix, i la penal dels membres del Govern (article 102) és davant la Sala Penal del Tribunal Suprem, no del Tribunal Constitucional.

Article 66.2 CE: les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l'Estat, aproven els seus pressupostos i controlen l'acció del Govern. Les altres tres reparteixen funcions que la Constitució dona a altres òrgans: la política exterior al Govern (article 97), l'administració de justícia als jutges i magistrats (article 117) i el nomenament del Tribunal Constitucional a quatre òrgans alhora —quatre membres a proposta del Congrés, quatre del Senat, dos del Govern i dos del Consell General del Poder Judicial (article 159)—, de manera que les Corts hi participen però no els nomenen.

Article 54 CE: el Defensor del Poble és l'alt comissionat de les Corts Generals, i són elles qui el designen. Aquesta dependència és el sentit de la institució: defensa els drets del títol I supervisant l'Administració, i per fer-ho no pot dependre de qui ha de supervisar. Per això no el tria ni el Govern ni el Rei.

L'article 1 de la Llei orgànica 3/1981 li dona tres feines: supervisar l'activitat de l'Administració, defensar els drets del títol I i donar compte a les Corts. Cap d'elles és modificar lleis, que és potestat legislativa i correspon a les Corts. El Defensor pot suggerir canvis normatius i interposar recurs d'inconstitucionalitat i d'empara, però no toca el text de cap llei.

Article 122.3 CE: el Consell General del Poder Judicial l'integren el president del Tribunal Suprem, que el presideix, i vint membres nomenats pel Rei per cinc anys. Vint més un fan 21. El 20 sol és la temptació: és el nombre de vocals, no el del Consell sencer.

Article 123.2 CE: el president del Tribunal Suprem el nomena el Rei, a proposta del Consell General del Poder Judicial. Les dues peces han d'anar juntes. La C es queda a mitges —el Consell proposa, no nomena— i és la que s'acostuma a marcar.

Article 86.1 CE: el decret llei és una disposició legislativa provisional del Govern per a casos d'extraordinària i urgent necessitat. Té límits materials: no pot afectar l'ordenament de les institucions bàsiques de l'Estat, els drets del títol I, el règim de les comunitats autònomes ni el dret electoral general. I s'ha de convalidar pel Congrés en trenta dies. Els pressupostos no hi caben: s'aproven per llei (article 134).

Article 103.1 CE: l'Administració actua d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació. La centralització no hi és, i no és una omissió: la Constitució diu exactament el contrari. Aquesta pregunta es contesta recordant que la llista és de cinc i que dues d'elles empenyen cap avall el poder de decidir.

Article 137 CE: l'Estat s'organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. El «que es constitueixin» importa: el 1978 no n'existia cap, i per això el text les nomena en futur. Les comarques no hi surten perquè no són organització territorial de l'Estat sinó de Catalunya, per l'Estatut.

Del mateix article 103.1 CE, la jerarquia és un dels cinc principis d'organització. Les altres tres opcions no són principis d'organització sinó el revés: l'arbitrarietat està prohibida expressament (article 9.3), i la discrecionalitat i la proporcionalitat parlen de com s'exerceix una potestat, no de com es reparteix l'estructura.

Article 154 CE: un delegat nomenat pel Govern dirigeix l'Administració de l'Estat al territori de la comunitat autònoma i la coordina amb l'Administració pròpia de la comunitat. La Llei 40/2015 ho concreta: reial decret del Consell de Ministres a proposta del president del Govern. És Administració de l'Estat, no de la comunitat: per això no el tria la comunitat.

Article 152.1 CE: l'organització institucional autonòmica es basa en una assemblea legislativa —el parlament autonòmic—, un consell de govern i un president. Les altres tres opcions són òrgans de l'Estat, no de cap comunitat.

Article 149.1.4a CE: defensa i forces armades és competència exclusiva de l'Estat, i de les poques que ho són sense matisos. Les altres tres estan traspassades: la sanitat i l'educació les gestionen les comunitats autònomes —l'Estat es queda les bases i la coordinació general (149.1.16a i 149.1.30a)— i els serveis municipals són dels ajuntaments.

L'òrgan de màxima representació política és el Consell Municipal (el Plenari). La Comissió de Govern és executiva, i tinences i comissionats són càrrecs de designació: cap dels tres representa políticament la ciutadania.

Són 41 regidors i regidores. La xifra no surt de la Carta sinó de l'escala per trams de població de la LOREG, la llei orgànica del règim electoral general, que és la que fixa quants regidors correspon a cada municipi; Barcelona, per damunt del milió d'habitants, en té 41. Les altres tres xifres no corresponen a res del règim de Barcelona: 10 és el nombre de districtes, i 25 i 50 no són cap magnitud de la ciutat. Aquesta pregunta va sense pista a propòsit: les quatre opcions són xifres i qualsevol orientació donaria la resposta (C-10).

🔴 Errada de solucionari. L'oficial diu que els presidents dels consells de districte els nomena el Ple, però l'art. 22.1 de la Carta i l'art. 12 de les Normes reguladores del funcionament dels districtes els atribueixen a l'alcaldia, a proposta del consell. Si surt una pregunta equivalent, la resposta jurídicament correcta és l'alcaldia.

L'organisme autònom té personalitat jurídica pròpia i autonomia de gestió, però està vinculat i dependent de l'administració que el crea: fa una activitat que és de l'Ajuntament, amb els seus fins i sota el seu control. És el terme mitjà entre el servei prestat directament i l'empresa mercantil, i el que el defineix és precisament que les dues coses convisquin. Les altres tres el confonen amb un ens d'una altra administració o li donen potestats que cap administració local no té.

Article 8 de l'Estatut: els símbols nacionals de Catalunya són la bandera, la festa i l'himne, i la bandera és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc. Les dues trampes són d'aquí mateix: la B inverteix els colors, i la A i la D són banderes de Barcelona —la quarterada en creu i la de Santa Eulàlia—, no de Catalunya.

Article 2.2 de l'Estatut: la Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les altres institucions que estableix el capítol V del títol II —el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Consell de Garanties Estatutàries i el Consell de l'Audiovisual. La Diputació de Barcelona no hi és de cap manera: és administració local.

El títol I de la Carta situa l'estructura bàsica del govern municipal en Ple, Comissió de Govern i Alcaldia. ⚠️ L'art. 9 en enumera cinc d'òrgans de govern; l'enunciat és imprecís, però de les quatre opcions és l'única defensable: les altres hi barregen institucions que no són municipals.

L'article 1 de la Carta reserva l'alteració del terme municipal al Parlament de Catalunya, per llei. L'Ajuntament només pot prendre la iniciativa: no es pot modificar el seu propi terme.

Definició doctrinal clàssica: declaració de voluntat, judici, coneixement o desig feta per l'Administració en exercici d'una potestat administrativa diferent de la potestat reglamentària. L'última frase és la clau: el que emana de la potestat reglamentària és norma, no acte.

La validesa exigeix òrgan competent i ajust als requisits i al procediment legalment establerts (art. 34). La publicació al BOE afecta l'eficàcia, no la validesa, i les altres dues opcions descriuen impossibles.

Article 43.2: la notificació electrònica s'entén rebutjada quan han transcorregut deu dies naturals des de la posada a disposició sense accedir-hi. És l'altra meitat de la regla de la pregunta sobre quan s'entén practicada.

Article 42.2: si no hi ha ningú, s'ha de repetir l'intent una sola vegada, dins dels tres dies següents i en una hora diferent. La regla de l'hora diferent és el que es pregunta: dos intents a la mateixa hora no valen.

Obres o establiment i ampliació de serveis que produeixen un benefici especial a determinades persones es financen amb contribucions especials (art. 58 TRLRHL). La taxa retribueix un servei individualitzat; la contribució especial reparteix el cost d'una millora.

El pressupost general s'ha d'aprovar abans del 31 de desembre de l'any anterior (art. 169.2 TRLRHL). Si no, es prorroga automàticament el de l'exercici anterior.

L'article 10.1.c TREBEP fixa 3 anys, ampliables fins a 12 mesos més, per als programes de caràcter temporal. És una de les xifres que la reforma de 2021 va tancar per limitar la temporalitat estructural.

L'article 96.1 reserva la separació del servei a les faltes molt greus. És la sanció màxima: implica la pèrdua definitiva de la condició de funcionari, i per això no pot imposar-se per faltes greus ni per acumulació de lleus.

És l'avaluació de l'acompliment (TREBEP, art. 20): el procediment mitjançant el qual es mesura i valora la conducta professional i el rendiment o l'assoliment de resultats. Les altres tres opcions són modalitats de progressió professional de l'art. 16, no procediments de mesura: la promoció interna —horitzontal o vertical— és l'accés a un altre cos o escala, i la carrera vertical és l'ascens en l'estructura de llocs pels procediments de provisió. L'avaluació pot ser causa d'aquestes progressions, però no és cap d'elles.

Les retribucions bàsiques retribueixen l'adscripció a un subgrup i l'antiguitat: sou i triennis. Les complementàries retribueixen les característiques del lloc, la carrera i el rendiment.

La promoció interna vertical és l'ascens des d'un cos o escala d'un subgrup —o grup de classificació professional, si no té subgrup— a un altre de superior (TREBEP, art. 16.3.c). Les altres tres són les altres modalitats del mateix article: A és la carrera vertical (ascens en l'estructura de llocs pels procediments de provisió), C és la carrera horitzontal (progressió de grau sense canviar de lloc) i D és la promoció interna horitzontal (accés a cossos o escales del mateix subgrup).

Dels set àmbits, els que apareixen a l'opció correcta són conciliació, prevenció de riscos laborals i vigilància de la salut, i els que l'acompanyen. Les altres opcions hi colen elements inventats («salari en espècie», «salut mental» com a àmbit propi).

Les accions positives són mesures específiques a favor de les dones per corregir situacions patents de desigualtat de fet. Han de ser raonables, proporcionades i temporals: desapareixen quan la desigualtat s'ha corregit. Les altres tres opcions no tenen res a veure amb la igualtat de gènere.

Corresponsabilitat = assumpció equitativa per part d'homes i dones de responsabilitats, drets, deures i oportunitats en l'àmbit domèstic i de cura. Les opcions A i D descriuen justament el contrari: que se'n faci càrrec qui pugui, que és el mecanisme que perpetua la desigualtat.

Es demana la que NO és finalitat de la Llei 29/2010. Regular els requisits de validesa i eficàcia dels actes és matèria de la legislació de procediment administratiu comú, no d'aquesta llei catalana, que se centra en l'ús dels mitjans electrònics, l'obertura i la cooperació.

L'article 4 informa la incorporació de mitjans electrònics en principis com proximitat, transparència, participació, accessibilitat, eficàcia, cooperació i col·laboració. Complexitat i competitivitat no hi són —i «complexitat» és justament el contrari del que persegueix la llei.

La Bústia Ètica busca promoure la col·laboració entre l'Administració i la ciutadania per a una cultura d'integritat, amb èmfasi en la prevenció. La D és falsa precisament perquè inverteix aquest èmfasi, prioritzant la reacció sobre la prevenció.

El Comitè d'Ètica difon el Codi i vetlla pel seu compliment, a més d'emetre recomanacions i informes. No té potestat normativa (no elabora lleis) ni sancionadora (no imposa mesures coercitives): aquesta és la frontera que es pregunta.

Article 113.1 CE: la moció de censura s'ha d'aprovar per majoria absoluta del Congrés. És coherent amb el caràcter constructiu: qui censura ha de tenir prou suport per governar.

Article 68.2 CE: la circumscripció per al Congrés és la província (amb Ceuta i Melilla com a circumscripcions pròpies). La comunitat autònoma ho és per al Senat autonòmic, no per al Congrés.

Article 122.3 CE: dels 20 vocals del CGPJ, 12 s'elegeixen entre jutges i magistrats i 8 entre juristes de reconeguda competència. La suma és 20 més el president, que ho és del Tribunal Suprem.

Article 87 CE: la iniciativa legislativa correspon al Govern, al Congrés, al Senat, a les assemblees autonòmiques i, per iniciativa popular, a la ciutadania amb 500.000 signatures. El Rei sanciona i promulga, però no inicia.

La potestat legislativa és, per definició, la capacitat d'aprovar, modificar i derogar normes amb rang de llei. Les altres tres opcions descriuen impossibles jurídics: normes religioses, aprovació sense votació o derogació unilateral per l'executiu.