Comu-A1 2021 general

L'empara protegeix una llista tancada: l'article 14 (igualtat), la secció 1a del capítol II del títol I —articles 15 a 29— i l'objecció de consciència del 30.2. La llibertat ideològica i religiosa és l'article 16 i hi entra. Les altres tres són drets reconeguts però fora d'aquesta llista: el treball és el 35, la salut el 43 i la propietat el 33. La regla pràctica és mirar on cau l'article, no com d'important sembla el dret: la salut i el treball no són menys importants, són en un altre capítol.

L'opció C ajunta les dues regles de l'article 82 CE. La primera: la delegació ha de ser expressa, per a matèria concreta i amb termini fixat, i no es pot entendre concedida de manera implícita ni per temps indeterminat (82.3). La segona: llei de bases quan es tracta de formar un text articulat i llei ordinària quan es tracta de refondre textos (82.2). La A cau per la primera regla. La B contradiu l'article 83.a, que prohibeix expressament que una llei de bases autoritzi a modificar-se ella mateixa. La D s'inventa una via de modificació que no existeix.

Són dues coses que van juntes. L'article 102.1 CE diu que la responsabilitat criminal dels membres del Govern s'exigeix davant la Sala Penal del Tribunal Suprem. I l'article 71.2, com que els ministres solen ser també diputats, hi afegeix el suplicatori: no es pot inculpar ni processar un diputat sense autorització prèvia de la cambra. La C és la temptació: la traïció surt al 102.2, però allà el que hi ha d'especial no és el tribunal sinó qui pot acusar —cal iniciativa d'una quarta part del Congrés i majoria absoluta—, no que la Sala Penal només actuï en aquest cas.

Article 100 CE: els altres membres del Govern els nomena i separa el Rei, a proposta del president. És el mateix repartiment que amb el president del Tribunal Suprem: qui proposa i qui nomena són òrgans diferents, i les opcions que en deixen fora un dels dos són falses.

Article 21.1 CE, literal: el dret de reunió pacífica i sense armes no necessita autorització prèvia. El que sí que cal, per a les reunions en llocs de trànsit públic i les manifestacions, és comunicació prèvia a l'autoritat (21.2), que només les pot prohibir per raons fundades d'alteració de l'ordre públic. Comunicar no és demanar permís, i aquesta diferència és tot el que pregunta l'enunciat.

Article 112 CE: la qüestió de confiança la planteja el president del Govern, amb deliberació prèvia del Consell de Ministres, davant el Congrés dels Diputats i sobre el seu programa o una declaració de política general. Els tres elements són els que fallen a les altres opcions: el Senat no hi pinta res, no la pot plantejar un ministre qualsevol i no hi ha sessió conjunta de les dues cambres.

Article 113 CE: la moció de censura s'ha d'adoptar per majoria absoluta i és constructiva —ha d'incloure candidat a la presidència—. La confiança és l'altre instrument i va a l'inrevés: la planteja el Govern i s'entén atorgada per majoria simple (article 112). Per això les dues opcions que parlen de qüestió de confiança no serveixen: el Congrés no l'«adopta», la vota quan el president la planteja.

Les tres primeres són del president del Govern, no del Consell: dissoldre les cambres, plantejar la qüestió de confiança i proposar al Rei el referèndum consultiu són facultats seves i sota la seva responsabilitat exclusiva (article 2.2 de la Llei 50/1997). Al Consell de Ministres li corresponen els actes col·legiats de l'article 5: els projectes de llei, el projecte de pressupostos i els reials decrets llei i els reials decrets legislatius. El criteri per encertar-la és preguntar-se si l'acte és personal o col·legiat.

Article 97 CE, literal: el Govern dirigeix la política interior i exterior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat, i exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària. Les altres tres van retallant aquesta llista o hi afegeixen coses: el Rei té el comandament suprem de les forces armades (article 62.h), que és un títol simbòlic i no la direcció de la defensa, i l'activitat parlamentària no és del Govern de cap manera.

Article 136.1 CE, literal: el Tribunal de Comptes és l'òrgan fiscalitzador suprem dels comptes i de la gestió econòmica de l'Estat i del sector públic. Depèn directament de les Corts Generals. Les tres opcions falses el col·loquen dins del poder judicial, que és justament el que no és: té jurisdicció comptable pròpia, però no és una sala del Tribunal Suprem ni un òrgan de la jurisdicció contenciosa administrativa.

Article 122.3 CE: el president del Tribunal Suprem més vint membres nomenats pel Rei per cinc anys. La C és la trampa fina, perquè encerta el total —21— però s'inventa el repartiment: dels vint, dotze surten d'entre jutges i magistrats, quatre a proposta del Congrés i quatre del Senat, per majoria de tres cinquenes parts. La B confon la xifra amb la del Tribunal Constitucional, que sí que en té dotze.

Article 95 de l'Estatut: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l'òrgan jurisdiccional en què culmina l'organització judicial a Catalunya. Les tres opcions falses el treuen d'on és: no forma part de cap departament de la Generalitat, perquè el poder judicial és únic i de l'Estat; sí que està a la planta de la Llei orgànica del poder judicial i totes les comunitats autònomes en tenen un; i és jurisdicció ordinària, no especial.

La llibertat sindical és l'article 28.1 CE, dins de la secció 1a del capítol II del títol I. L'article 81.1 reserva a llei orgànica el desplegament dels drets fonamentals i les llibertats públiques, i per això la desplega la Llei orgànica 11/1985. La regla que resol la pregunta és sempre la mateixa: mirar en quina secció cau el dret.

Article 150.1 CE: les lleis marc atribueixen a les comunitats autònomes la facultat de dictar normes legislatives en matèries de competència estatal, dins del marc i els principis que la llei fixi. Compte amb el trio: la d'harmonització és el 150.3 i la de transferència o delegació és el 150.2.

Article 81.2 CE: aprovar, modificar o derogar una llei orgànica exigeix majoria absoluta del Congrés en una votació final sobre el conjunt del projecte. La D és la temptació, perquè hi afegeix el Senat: la majoria reforçada és només del Congrés, i aquesta votació final sobre el conjunt és el trànsit propi de les orgàniques.

Article 85 CE: les disposicions del Govern que contenen legislació delegada reben el títol de decrets legislatius. No s'han de confondre amb els decrets llei, que són de l'article 86 i no van delegats sinó que els dicta el Govern per extraordinària i urgent necessitat, ni amb els reials decrets, que són reglaments. La delegació ve d'una llei prèvia; la urgència, no.

El Parlament de Catalunya sí que té potestat legislativa, i el fonament és l'Estatut (art. 55), no la condició de nacionalitat històrica. La D dona la resposta correcta amb el motiu equivocat: és el distractor més fi de la pregunta.

Article 84.1 de la Llei 40/2015: els organismes públics estatals són organismes autònoms, entitats públiques empresarials i agències estatals. ⚠️ Sembla LOFAGE derogada, però les agències hi van tornar amb la disposició final 34a de la Llei 11/2020. Fundacions i societats mercantils formen part del sector públic institucional però no són «organismes públics».

Els organismes autònoms són entitats de dret públic regides pel dret públic, i és el que els distingeix de les entitats públiques empresarials, que es regeixen en general pel dret privat. La parella es pregunta sovint junta.

Article 103.1 CE: eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió a la llei i al dret. La igualtat és un valor i un dret (arts. 1 i 14), la suficiència financera i l'autonomia local són dels arts. 142 i 140: cap dels tres és a la llista del 103.

Article 147.1 CE: els estatuts són la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma, i l'Estat els reconeix i empara com a part del seu ordenament. La fórmula literal és la que es pregunta; «norma autonòmica» és certa però insuficient.

L'article 81 de la Llei 40/2015 enumera legalitat, eficiència, transparència en la gestió i estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera. Les altres opcions substitueixen «transparència» per adjectius plausibles («excel·lència», «simplicitat i claredat») que no hi són.

Els consorcis legals de la Carta són tres i sempre els mateixos: Habitatge, Serveis Socials i Educació. Cultura, esports, transports i urbanisme s'articulen amb altres fórmules. Val la pena memoritzar-los perquè es pregunten literalment i repetidament.

El Consell Tributari és a la Llei 1/2006, de règim especial de Barcelona, no a la Carta de 1998 ni a la legislació general. És la pregunta que separa qui coneix les dues normes del règim especial de qui només en coneix una.

Article 7 EAC: tenen la condició política de catalans els ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a Catalunya. Ni nacionalitat estrangera, ni tenir-hi empresa, ni residir-hi temporalment donen aquesta condició.

Reforma dels títols I i II (art. 222 EAC): dos terços del Parlament, remissió i consulta a les Corts Generals, aprovació per llei orgànica i referèndum. La distinció amb l'art. 223 (resta de títols) és que allà hi cal també l'aprovació de les Corts amb tramitació completa.

Article 6.1 EAC: el català és la llengua d'ús normal de les administracions i dels mitjans públics. La paraula «preferent» hi era a la redacció original i va ser anul·lada per la STC 31/2010; «exclusiu» no ho ha estat mai.

Article 2.2 EAC: la Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència, el Govern i les altres institucions que estableix el títol II —entre les quals el Síndic de Greuges. El Defensor del Poble és institució estatal: aquest és el parell exacte que es pregunta.

El poder judicial a Catalunya és al títol III de l'Estatut. Val la pena tenir el mapa: títol I drets i deures, títol II institucions, títol III poder judicial, títol IV competències.

Article 52 EAC: els poders públics han de garantir el pluralisme i la neutralitat informativa dels mitjans de titularitat pública. «Extensa», «completa» i «indiferent» són adjectius plausibles però no els de la norma.

La competència per dictar bans és indelegable. És coherent amb la naturalesa del ban: una disposició excepcional i urgent que respon a l'autoritat personal de l'alcaldia i que, per això, no pot passar a cap altre òrgan.

En referèndums i consultes municipals hi poden participar els estrangers empadronats. El criteri és el padró, no la nacionalitat ni els tractats: és el que distingeix la consulta municipal del dret de sufragi en eleccions.

Els districtes són òrgans territorials per a la desconcentració de la gestió i la descentralització de la participació. L'ordre importa i és el que distingeix A de C: la gestió es desconcentra (es reparteix dins de la mateixa persona jurídica) i la participació es descentralitza. Les opcions que els redueixen a òrgans de participació ignoren les competències de gestió.

Del que hi ha a les opcions, l'única del Plenari és l'aprovació provisional del Pla general i les seves revisions. La declaració de lesivitat, els instruments de gestió urbanística i l'organització executiva amb el nomenament de tinents d'alcaldia són de l'Alcaldia o la Comissió de Govern.

Les disposicions generals dictades en situacions excepcionals o de necessitat urgent són els bans. Les ordenances i els reglaments segueixen el procediment ordinari amb informació pública; els decrets d'alcaldia són actes, no disposicions generals.

Els reglaments els dicta el Consell Municipal en exercici de la potestat d'autoorganització: regulen com s'organitza la casa. Les ordenances, en canvi, regulen l'activitat dels ciutadans. És el parell que el tribunal explota una vegada i una altra.

L'acte administratiu s'ha d'ajustar a l'ordenament jurídic: n'és aplicació, no font. Per això C és falsa (qui innova l'ordenament és el reglament), A confon la declaració intel·lectual amb l'activitat material i D contradiu la Llei 39/2015, que imposa precisament el mitjà electrònic.

Article 24.1: el silenci és estimatori en el recurs d'alçada interposat contra la desestimació per silenci d'una sol·licitud. És el «silenci del silenci», i és l'única estimació que hi ha entre les quatre: responsabilitat patrimonial, medi ambient i transferència de facultats sobre domini públic són sempre desestimatoris.

S'han de motivar els actes que limiten drets, els que se separen del criteri anterior i els que rebutgen proves. Per tant, els que no limiten drets ni interessos legítims no requereixen motivació. Compte amb la D, que és la mateixa frase en positiu i per tant falsa aquí.

La incompetència per raó de jerarquia genera anul·labilitat, no nul·litat, i a més és convalidable per l'òrgan superior. Només la incompetència material o territorial és causa de nul·litat de ple dret (art. 47.1.b). És el matís que decideix la pregunta.

Un mes contra acte exprés (art. 122.1). Si l'acte és presumpte, es pot interposar en qualsevol moment. Els dos mesos són el termini del contenciós administratiu: no els barregis.

El recurs de reposició es presenta davant el mateix òrgan que va dictar l'acte, i és potestatiu contra actes que exhaureixen la via administrativa. L'alçada és el contrari: davant el superior jeràrquic i contra actes que no exhaureixen la via.

Article 109.2: les administracions poden rectificar en qualsevol moment els errors materials, de fet o aritmètics. Els actes nuls i anul·lables no es «rectifiquen»: es revisen d'ofici o es declaren lesius, amb procediments i terminis propis.

Article 31.1 del TRLRHL: la base imposable de les contribucions especials és com a màxim el 90% del cost que l'entitat local suporti. La xifra del 70% és el distractor recurrent; memoritza el 90.

La delegació a la comunitat autònoma o a altres ens locals pot abastar gestió, liquidació, inspecció i recaptació: les quatre. Les opcions que en trien només una o dues restringeixen indegudament la possibilitat.

L'estructura econòmica del pressupost local: capítols 1 a 5 corrents, 6 i 7 de capital (inversions reals i transferències de capital) i 8 i 9 financers. Aprendre'n els tres blocs val per a moltes preguntes.

L'exercici pressupostari coincideix amb l'any natural. 🔴 Errada de plantilla: l'enunciat cita l'«article 164» quan la regla de l'any natural és a l'article 163 del TRLRHL. La resposta segueix sent B, però l'article està mal citat, i el mateix error es repeteix al qüestionari A2.

El pressupost general ha de contenir, per a cadascun dels que l'integren, els estats de despeses, els d'ingressos i les bases d'execució. Les altres opcions n'ometen algun dels tres: la bases d'execució és la que se sol oblidar.

Inscriure's en un taller és un servei no obligatori i que el sector privat també presta: per tant, preu públic. Si el servei fos de recepció obligatòria o de monopoli de dret, seria taxa. Aquest és el criteri de separació que cal tenir clar.

L'IBI és un tribut d'exacció obligatòria i el seu fet imposable és la titularitat de drets reals sobre béns immobles (propietat, usdefruit, superfície o concessió). El parell obligatori/voluntari és el que decideix la pregunta.

Tributs propis = impostos, taxes i contribucions especials. Els preus públics i les multes no són tributs; el patrimoni, les subvencions i el crèdit són altres recursos de la hisenda local, però no tributaris.

L'article 74 del TREBEP diu que les administracions estructuren la seva organització mitjançant les relacions de llocs de treball o instruments organitzatius similars, que comprenen la denominació dels llocs, els grups de classificació professional, els cossos o escales a què estan adscrits, els sistemes de provisió i les retribucions complementàries. Els altres tres existeixen, però fan una altra cosa: l'oferta d'ocupació pública (art. 70) planifica quines places es convocaran, els plans d'ordenació de recursos humans (art. 69) programen mesures de personal, i el registre de personal (art. 71) és un instrument d'informació.

La prescripció de les faltes compta des que s'han comès (art. 97 TREBEP); en les continuades, des que van cessar. Les dates de resolució, fermesa o notificació serveixen per a la prescripció de les sancions, que és una cosa diferent.

Sancions: molt greus 3 anys, greus 2 anys, lleus 1 any. Faltes: molt greus 3, greus 2, lleus 6 mesos. La lleu és l'única on el nombre canvia entre falta i sanció, i per això és la que es pregunta.

La llibertat d'expressió és un dret individual (art. 14), no dels que s'exerceixen col·lectivament. Llibertat sindical, vaga i negociació col·lectiva sí que són a l'article 15.

La participació ocasional en col·loquis i programes en mitjans de comunicació està exceptuada del règim d'incompatibilitats. Docència universitària, càrrecs en empreses contractistes i càrrecs electes locals amb dedicació sí que hi estan subjectes.

L'article 92.2 de la LBRL (Llei 7/1985, de bases del règim local) diu que, amb caràcter general, els llocs de treball de l'Administració local i dels seus organismes autònoms els ocupa personal funcionari. No és una equivalència entre classes de personal —per això B és falsa—, i la regla general no és ni el laboral (C) ni l'eventual (D), que són excepcions taxades: l'eventual només per a funcions expressament qualificades de confiança o assessorament especial, i el laboral per als llocs que no impliquin exercici d'autoritat ni salvaguarda d'interessos generals, que l'art. 92.3 reserva al funcionariat de carrera.

El TREBEP classifica els cossos i escales en grups segons la titulació exigida per accedir-hi (art. 76): A —amb els subgrups A1 i A2—, B i C —amb C1 i C2—. Els tres exigeixen sempre una titulació del sistema educatiu, i per això A, C i D són falses. L'excepció està fora d'aquesta classificació: la disposició addicional sisena permet a les administracions establir agrupacions professionals sense requisit de titulació —les hereves de l'antic grup E—, i són les úniques a les quals s'accedeix sense cap titulació de les previstes al sistema educatiu.

La suspensió provisional acordada durant la tramitació d'un procediment judicial o d'un expedient disciplinari treu el funcionari del servei actiu: passa a la situació de suspensió de funcions (TREBEP, art. 90), en què queda privat de l'exercici de les seves funcions i dels drets inherents a la condició. Les altres tres no mouen de situació administrativa —les vacances i el permís per assumptes propis són interrupcions de la jornada dins del servei actiu, i la comissió de serveis és una forma temporal d'ocupar un altre lloc, no una situació distinta.

Dels quatre, l'únic requisit general de l'art. 56 que és cert sense matisos és posseir la titulació exigida. La nacionalitat espanyola no sempre cal: l'art. 57 obre l'accés als nacionals d'estats membres de la Unió Europea i, com a personal laboral, als estrangers amb residència legal. L'edat mínima és setze anys, no divuit. I el permís de conduir no és un requisit general: seria, si de cas, un requisit específic del lloc.

A Barcelona, l'oferta pública d'ocupació l'aprova l'alcaldia (art. 13.1.i de la Carta). ⚠️ És excepció al règim general: la LBRL ho atribueix a la Junta de Govern, però aquí mana el règim especial de la ciutat.

Ocupar un càrrec electiu retribuït i de dedicació exclusiva en una entitat local és un supòsit taxat de serveis especials (TREBEP, art. 87.1.f). En serveis especials es percep la retribució del càrrec que s'exerceix, es computa el temps a efectes d'ascensos, triennis i promoció interna, i es té dret a la reserva del lloc de treball. Les altres tres no encaixen: l'excedència forçosa no és una de les situacions de l'art. 85; el servei en altres administracions és per a qui obté destinació com a funcionari en una altra administració, no per a qui ocupa un càrrec electiu; i l'excedència per incompatibilitat tampoc hi figura.

Article 22 de la LOPDGDD: les imatges de videovigilància s'han de suprimir en el termini màxim d'un mes des de la captació, llevat que s'hagin de conservar per acreditar la comissió d'actes que atemptin contra persones o béns.

Tractar dades d'un menor sense el consentiment vàlid és infracció greu (art. 73 LOPDGDD). Les molt greus són les de l'article 72, vinculades a vulneracions dels principis bàsics i a les transferències internacionals il·lícites.

Garantir la igualtat retributiva és l'objectiu estratègic; reduir la bretxa salarial, elaborar informes i actuar sobre els factors que la causen són accions o resultats que en depenen. La pregunta separa el nivell estratègic del nivell operatiu.

Segregació horitzontal = concentració de dones en determinades ocupacions, generalment menys valorades socialment. La segregació vertical és per nivells jeràrquics: dones concentrades a la base i escasses a la direcció. Fixa la parella: horitzontal → ocupacions; vertical → llocs i nivells.

La notificació electrònica s'entén practicada en el moment en què es produeix l'accés al contingut. Dipositar-la o posar-la a disposició no basta; l'avís és una cortesia la manca de la qual no invalida la notificació. Compte amb el rebuig per transcurs de deu dies naturals sense accedir-hi, que és l'altra cara de la mateixa regla.

Les persones físiques no incloses als supòsits de l'article 14.2 poden triar el canal. Persones jurídiques, entitats sense personalitat i professionals de col·legiació obligatòria hi estan obligades.

La guia d'equipaments és informació de servei del web municipal, no contingut de la Seu Electrònica, que reuneix el que té efectes jurídics: oferta pública, gaseta municipal, informació de protecció de dades, tauler d'edictes.

L'expedient electrònic és l'agregació ordenada de documents, proves, dictàmens, informes, acords, notificacions i diligències que integrin el procediment. Les opcions que hi posen esborranys, notes, resums, judicis de valor o opinions són falses: la llei els exclou expressament de l'expedient.

El Codi ètic estableix un període d'incompatibilitat posterior al cessament per a qui ha tingut responsabilitats executives, respecte d'entitats privades afectades per decisions en què ha intervingut. La resposta correcta és la que fixa l'abast temporal i material complet; les altres el retallen.

Un mes per resoldre les sol·licituds d'accés a la informació pública, prorrogable un mes més si el volum o la complexitat ho justifiquen (art. 33 de la Llei 19/2014).

Informació pública és tota la informació elaborada per l'Administració i també la que té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o de l'exercici de les seves funcions, en qualsevol format. La clau és que inclou el que no ha elaborat ella: la B és la trampa perquè només reté la primera meitat.

La bústia ètica garanteix el dret a la protecció eficaç de l'anonimat en tot cas, no només mentre es comproven els fets ni només segons a qui afecti la comunicació. És justament aquest caràcter incondicional el que en fa un canal útil.

L'accés s'ha de denegar directament quan la informació conté dades personals especialment protegides (ideologia, afiliació sindical, religió, creences) sense consentiment exprés i per escrit. Les dades merament identificatives no bloquegen l'accés, i les no especialment protegides exigeixen ponderació, no denegació automàtica.

Article 1.3 CE, literal: la forma política de l'Estat espanyol és la monarquia parlamentària. Les altres tres són descripcions certes en algun sentit (és constitucional, és hereditària) però no són la fórmula que fa servir la Constitució.

L'article 22.3 diu que les associacions s'han d'inscriure en un registre només a efectes de publicitat. La inscripció no és constitutiva: l'associació existeix des que es constitueix, i per això no pot condicionar-se a efectes fiscals, econòmics ni electorals.

Article 124.2 CE: el Ministeri Fiscal actua amb unitat d'actuació i dependència jeràrquica, i alhora amb subjecció a legalitat i imparcialitat. La trampa és A: no depèn jeràrquicament del Govern, encara que el fiscal general el proposi el Govern.

L'entrada a un espectacle municipal és un servei voluntari i concurrent amb el sector privat: preu públic. Recollida de residus, extinció d'incendis i llicències urbanístiques són de recepció obligatòria o d'exercici d'autoritat, i per tant taxes.

Article 39.4: dos representants per cada 1.000 funcionaris o fracció, fins a un màxim de 75. Val la pena retenir el parell de xifres: la trampa és canviar el màxim (75 → 100) o el nombre per miler.

L'article 70.1 del TREBEP: són objecte de l'oferta d'ocupació pública les necessitats de recursos humans amb assignació pressupostària que s'hagin de proveir mitjançant la incorporació de personal de nou ingrés. La consignació pressupostària és condició, no opció: per això B («sense») i C i D («amb o sense») són falses. I D falla per partida doble, perquè limita l'oferta al personal funcionari de carrera quan l'article parla de personal de nou ingrés en general, funcionari o laboral.

L'àmbit de cultura institucional té com a resultat estratègic la integració de la perspectiva de gènere en els processos de presa de decisions i en la gestió. Les altres opcions són resultats d'altres àmbits: segregació, carrera professional i bretxa salarial.