Comu-A1 2018 general

Article 15 CE, literal: queda abolida la pena de mort, llevat del que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra. L'excepció és la resposta. Convé saber que aquesta reserva ja no té contingut —la Llei orgànica 11/1995 va abolir la pena de mort també en temps de guerra—, però la pregunta demana què diu la Constitució, i el text constitucional segueix igual.

Article 16.1 CE: es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte sense cap més limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei. Dues coses hi importen: la limitació recau sobre les manifestacions, no sobre la creença, que és il·limitada; i l'única causa és l'ordre públic protegit per la llei, no l'ordre públic que decideixi ningú. Cap religió no és «oficial»: el 16.3 diu que l'Estat no en té.

El títol VIII es diu literalment «De l'organització territorial de l'Estat», i s'hi reparteixen municipis, províncies i comunitats autònomes. El títol V és de les relacions entre el Govern i les Corts, i el II, de la Corona.

Article 54 CE: una llei orgànica regularà la institució del Defensor del Poble. És coherent amb el que fa: defensa els drets del títol I, i el desplegament dels drets fonamentals està reservat a llei orgànica per l'article 81.1. La norma és la Llei orgànica 3/1981.

Article 17.4 CE: l'habeas corpus serveix per posar immediatament a disposició judicial tota persona detinguda il·legalment. És una garantia de la llibertat, no un instrument d'instrucció: no allarga la detenció —la retalla—, ni serveix per custodiar proves ni per imposar sancions.

Article 21.2 CE: per a les reunions en llocs de trànsit públic i les manifestacions cal comunicació prèvia a l'autoritat, que només les pot prohibir per raons fundades d'alteració de l'ordre públic amb perill per a persones o béns. Comunicar no és demanar permís: el dret ja existeix i l'autoritat no l'atorga. Compara-la amb la reunió ordinària de l'article 21.1, que no necessita ni la comunicació.

Article 99.5 CE: passats dos mesos des de la primera votació d'investidura sense que cap candidat hagi obtingut la confiança, el Rei dissol les dues cambres i convoca noves eleccions, amb el referendament del president del Congrés. Es dissolen totes dues encara que la investidura només sigui cosa del Congrés, i qui les dissol és el Rei, no el president de la cambra: aquest només refrenda.

Article 114.2 CE: si el Congrés adopta una moció de censura, el Govern presenta la dimissió. I l'article 113 fixa la majoria: absoluta i només del Congrés. Les altres opcions o rebaixen la majoria a simple o hi fiquen el Senat, que no intervé en la responsabilitat política del Govern. Compte també amb la A: perdre una qüestió de confiança també obliga a dimitir (article 114.1), però aquella s'atorga per majoria simple.

Article 99.3 CE: primer majoria absoluta del Congrés; si no s'assoleix, quaranta-vuit hores després es repeteix la votació i n'hi ha prou amb la majoria simple. Són dues votacions amb majories diferents, i el Senat no hi participa en cap de les dues.

Article 115.1 CE: la dissolució la proposa el president del Govern, amb deliberació prèvia del Consell de Ministres i sota la seva exclusiva responsabilitat, i la decreta el Rei. Delibera el Consell, però no proposa; i les Corts no autoritzen res, entre altres coses perquè són elles les que es dissolen.

Article 68.3 CE: l'elecció al Congrés es verifica a cada circumscripció atenent a criteris de representació proporcional. Al Senat és a l'inrevés —majoritari, quatre senadors per província en llistes obertes (article 69)—, i aquesta parella és el que la pregunta vol veure si tens clar.

Article 88 CE: els projectes de llei els aprova el Consell de Ministres, que els sotmet al Congrés acompanyats d'una exposició de motius i dels antecedents necessaris. Aquí «aprovar» vol dir aprovar-ne la presentació, no convertir-los en llei: això ho fan les Corts després. La paraula clau és projecte: si l'iniciativa vingués d'una cambra o dels ciutadans, seria una proposició de llei.

Article 82.1 CE: les Corts poden delegar en el Govern la potestat de dictar normes amb rang de llei sobre matèries determinades no incloses a l'article anterior, és a dir, no reservades a llei orgànica. La B es queda curta: la llei de bases és una de les dues formes de delegar —l'altra és la llei ordinària per refondre textos (82.2)—, no la única finalitat possible.

Article 136.1 CE: el Tribunal de Comptes és l'òrgan fiscalitzador suprem dels comptes i de la gestió econòmica de l'Estat i del sector públic. La Intervenció General és la temptació raonable, però és control intern i forma part de la mateixa Administració que fiscalitza; el Tribunal de Comptes és extern i depèn de les Corts.

Article 136.1 CE: el Tribunal de Comptes depèn directament de les Corts Generals i els remet un informe anual. Aquesta dependència és el que el fa control extern: si depengués del Govern estaria fiscalitzant qui el manté.

Article 117.3 CE: l'exercici de la potestat jurisdiccional —jutjar i fer executar el que s'ha jutjat— correspon exclusivament als jutjats i tribunals determinats per les lleis. El Consell General del Poder Judicial no jutja: és l'òrgan de govern del poder judicial, i confondre les dues coses és l'errada més habitual d'aquest tema. El Ministeri de Justícia només aporta mitjans.

La falsa és la D. La unificació de doctrina en general correspon al Tribunal Suprem, que és l'òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres (article 123.1 CE): el Tribunal Superior de Justícia no la pot tenir «en exclusiva» ni «en tots els processos iniciats a Catalunya». Les altres tres són certes i surten de l'article 95 de l'Estatut: culmina l'organització judicial a Catalunya, és competent en els quatre ordres i li correspon unificar la interpretació del dret de Catalunya —només d'aquest, i és justament el matís que la D esborra.

Article 120.3 CE: les sentències són sempre motivades i es pronuncien en audiència pública. Les altres tres diuen el contrari de l'article 120 i del 117: les actuacions judicials són públiques amb les excepcions que prevegin les lleis (120.1), el procediment és predominantment oral, sobretot en matèria criminal (120.2), i la base de l'organització judicial no és la jerarquia sinó la independència dels jutges, sotmesos només a la llei (117.1).

Article 123.1 CE: el Tribunal Suprem, amb jurisdicció a tota Espanya, és l'òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, llevat del que es disposa en matèria de garanties constitucionals. Aquesta excepció és el Tribunal Constitucional, que no forma part del poder judicial i per això no és «superior» al Suprem sinó que hi és a part.

Article 127.1 CE: jutges, magistrats i fiscals, mentre siguin en actiu, no poden exercir altres càrrecs públics ni pertànyer a partits polítics o sindicats. La prohibició és doble i sense escletxes: els sindicats també hi entren. El que sí que preveu el mateix article és un sistema propi d'associacions professionals.

Article 66.2 CE: les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l'Estat, aproven els seus pressupostos i controlen l'acció del Govern. Les altres tres opcions confonen iniciativa amb potestat: la ciutadania i els grups poden iniciar lleis, però aprovar-les és de les Corts, i el Rei només les sanciona i promulga (article 62.a), que és un acte degut.

Article 87 CE: tenen iniciativa legislativa el Govern, el Congrés, el Senat, les assemblees de les comunitats autònomes i la iniciativa popular amb 500.000 signatures. El Defensor del Poble no hi és: pot suggerir canvis normatius i interposar recurs d'inconstitucionalitat i d'empara, però no presenta lleis.

Article 81.2 CE: majoria absoluta del Congrés en una votació final sobre el conjunt del projecte. Ni dos terços, ni tres cinquenes parts —que és la majoria per triar vocals del Consell General del Poder Judicial i magistrats del Constitucional—, ni res del Senat.

Article 86.1 CE: el decret llei el dicta el Govern, i és precisament això el que el fa excepcional: una norma amb rang de llei feta per qui no té la potestat legislativa. Per això arrossega tres contrapesos: extraordinària i urgent necessitat, matèries vedades i convalidació posterior del Congrés.

Article 86.2 CE: el decret llei s'ha de sotmetre a debat i votació de totalitat al Congrés en el termini dels trenta dies següents a la promulgació, i la cambra es convoca a l'efecte si no està reunida. És un control posterior: la norma ja està en vigor, i per això el termini és curt.

Article 85 CE: els decrets legislatius són les disposicions del Govern que contenen legislació delegada. La A els confon amb reglaments —que no tenen rang de llei—, la C amb els decrets llei de l'article 86, i la B oblida que el règim electoral general està reservat a llei orgànica i, per tant, fora de la delegació (article 82.1).

Article 2.3 de la Llei 40/2015: són administracions públiques l'Administració General de l'Estat, les de les comunitats autònomes, les entitats locals i, a més, els organismes públics i les entitats de dret públic vinculats o dependents d'aquestes. Les altres tres o deixen fora el sector públic institucional o hi afegeixen universitats i col·legis professionals, que són sector públic però no entren en aquesta definició.

Article 89.3 de la Llei 40/2015. L'organisme autònom es regeix per un feix de normes de dret administratiu: la pròpia Llei 40/2015, la seva llei de creació, els estatuts, la Llei 39/2015 de procediment, la de contractes, la de patrimoni i la resta de dret administratiu general i especial. La C és la trampa: aquell règim —dret privat excepte formació de voluntat i potestats administratives— és el de les entitats públiques empresarials, no el dels organismes autònoms.

Article 103.1 CE: eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació. Les tres opcions falses canvien una paraula cadascuna, i totes tres en el mateix sentit: concentració en comptes de desconcentració, descoordinació, i eficiència —que és un bon principi, però és del 199 de la Llei 40/2015 i de l'estabilitat pressupostària, no d'aquest article.

Article 103 de la Llei 40/2015: l'entitat pública empresarial és entitat de dret públic amb personalitat i patrimoni propis que es finança majoritàriament amb ingressos de mercat i fa activitats prestacionals susceptibles de contraprestació juntament amb potestats administratives. Les dues peces de l'enunciat que la identifiquen són el finançament de mercat i la convivència de potestats amb prestacions. La denominació ha de portar «entitat pública empresarial» o «E.P.E.».

Article 69 de la Llei 40/2015 (no el 73, que és el de les competències del delegat): hi ha una Delegació del Govern a cada comunitat autònoma. Les altres tres afegeixen absoluts que la llei no diu: la seu és a la localitat del Consell de Govern llevat que el Consell de Ministres acordi una altra cosa; les Delegacions estan adscrites orgànicament al ministeri competent en matèria d'administracions públiques, no a la Presidència del Govern —de la Presidència en depèn el delegat, que és una altra cosa—; i a les comunitats uniprovincials sí que es poden crear subdelegacions per reial decret quan ho justifiquin la població, el volum de gestió o singularitats geogràfiques, socials o econòmiques.

Article 55.2 de la Llei 40/2015 (l'art. 54 és el dels principis, no el de l'estructura): l'Administració General de l'Estat comprèn l'organització central —ministeris i serveis comuns—, l'organització territorial i l'Administració General de l'Estat a l'exterior. Són tres i cap més: el Tribunal de Comptes no hi és, perquè és un òrgan dependent de les Corts Generals i no de l'Administració; i les dues opcions que comencen per «només» deixen fora una de les tres lletres de l'article.

Article 55.3 de la Llei 40/2015: òrgans superiors només n'hi ha dos, els ministres i els secretaris d'Estat, i són els que estableixen els plans d'actuació. Tota la resta —subsecretaris, secretaris generals, secretaris generals tècnics, directors generals i subdirectors generals— són òrgans directius i els desenvolupen. El president del Govern no hi entra perquè no és un òrgan de l'Administració General de l'Estat sinó del Govern.

Article 73 de la Llei 40/2015, lletra de control de legalitat: el delegat del Govern vetlla pel compliment de les competències atribuïdes constitucionalment a l'Estat i per la correcta aplicació de la seva normativa, i per fer-ho promou o interposa conflictes de jurisdicció, conflictes d'atribucions, recursos i altres accions. Dins d'aquesta mateixa lletra el delegat sí que resol recursos, però només contra actes dels òrgans de la pròpia Delegació: per això l'opció que li fa resoldre recursos contra actes de les administracions local o autonòmica és falsa —cada administració resol els seus—, igual que la que el limita a impugnar actes locals. I els presidents autonòmics no els designa ell, sinó que els nomena el Rei a proposta del parlament de cada comunitat.

Article 143.2 CE: la iniciativa correspon a totes les diputacions interessades o a l'òrgan interinsular, i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals representi com a mínim la majoria del cens electoral de cada província o illa. Són dos requisits alhora, i el segon és doble: dos terços de municipis i majoria del cens. És la via ordinària: la iniciativa neix de baix, dels ens locals, no de les Corts.

Article 148.1.6a CE: les comunitats poden assumir els ports de refugi, els esportius i, en general, els que no desenvolupin activitats comercials. La A hi treu el «no» i passa a l'Estat (149.1.20a). El foment del desenvolupament econòmic també és assumible, però dins dels objectius de la política econòmica nacional (148.1.13a), no amb independència d'ells. I les fires exteriors són de l'Estat per la via del comerç exterior: de les comunitats són les interiors.

Article 148.2 CE: passats cinc anys, i mitjançant la reforma dels seus estatuts, les comunitats poden ampliar successivament les seves competències dins del marc de l'article 149. Les dues condicions van juntes: ni n'hi ha prou amb esperar, ni es pot reformar abans. Aquesta espera només afectava les comunitats de la via ordinària de l'article 143.

Article 153 CE, que reparteix el control en quatre: el Tribunal Constitucional per a les disposicions amb força de llei, el Govern —amb dictamen previ del Consell d'Estat— per a les funcions delegades de l'article 150.2, la jurisdicció contenciosa administrativa per a l'administració autonòmica i els seus reglaments, i el Tribunal de Comptes per a l'econòmic i pressupostari. Cap opció amb un sol controlador pot ser certa.

Catalunya va accedir per la disposició transitòria segona de la Constitució, reservada als territoris que en el passat havien plebiscitat afirmativament projectes d'Estatut d'autonomia —Catalunya, el País Basc i Galícia—. Aquesta via els estalviava els requisits de l'article 151 i donava accés directe al sostre competencial alt, que és el que la distingeix de la via comuna del 143.

Article 149.1.9a CE: la legislació sobre propietat intel·lectual i industrial és competència exclusiva de l'Estat. Les altres tres són de la llista de l'article 148 i les tenen assumides les comunitats: ordenació del territori, urbanisme i habitatge (148.1.3a), assistència social (148.1.20a) i artesania (148.1.15a). La manera ràpida d'encertar-la és recordar que 149 és la llista de l'Estat i 148 la de les comunitats.

El TRLMRLC admet l'alteració de termes per segregació de part d'un municipi per agregar-la a un altre limítrof, i també per fusió o incorporació. La condició de limitrofisme és la que fa falses les opcions C i D: no es pot fusionar amb un municipi que no toca.

El municipi pot crear òrgans complementaris en exercici de la seva potestat d'autoorganització, sempre que respecti l'organització bàsica fixada per llei i respongui a les seves necessitats. La C és la trampa: hi diu «sempre que no es respecti», que és exactament al revés.

Es demana quina NO exigeix majoria absoluta. Les operacions de crèdit només la requereixen quan superen el 10% dels recursos ordinaris; per sota, n'hi ha prou amb majoria simple. Creació de municipis, reglament orgànic i planejament general sí que la necessiten (art. 47.2 LBRL).

La iniciativa del Programa d'Actuació Municipal correspon a la Comissió de Govern (art. 16 de la Carta), que després l'eleva al Consell Municipal, que és qui l'aprova (art. 11.1). És coherent amb el repartiment de papers: l'impuls executiu és de la Comissió, l'aprovació del Plenari. Ni l'Alcaldia ni la Primera Tinència no tenen atribuïda aquesta iniciativa.

Els mateixos tres de sempre: Habitatge, Serveis Socials i Educació. Aquesta pregunta apareix pràcticament idèntica als qüestionaris de 2018 i de 2021: és de les que es repeteixen literalment.

El Consell Municipal. Pregunta bessona de la del comú de 2024: mateixa resposta, mateixa formulació, sis anys de diferència.

L'Estatut de 2006 classifica les competències en exclusives, compartides i executives (arts. 110 a 112). «Plenes», «sectorials» i «territorials» no són categories estatutàries.

Article 25 EAC (drets en l'àmbit laboral): dret a formar-se i promoure's professionalment i a accedir gratuïtament als serveis públics d'ocupació. Les altres tres són aspiracions raonables però no drets reconeguts per l'Estatut: cap norma garanteix «un bon sou» ni «festa els caps de setmana».

L'Estatut compromet els poders públics a garantir la protecció jurídica i la promoció de la integració social, econòmica i laboral de les persones amb discapacitat. Les altres opcions són manifestacions concretes i parcials d'aquest mandat general.

Article 40 EAC: els poders públics han de garantir la protecció jurídica, econòmica i social de les diverses modalitats de família. La D és falsa de ple perquè introdueix una discriminació que l'Estatut prohibeix expressament.

La correcta és la que reprodueix l'article 1 de la Carta: a iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona, correspon al Parlament de Catalunya alterar per llei el terme municipal de la ciutat. L'Ajuntament pot prendre la iniciativa, però no decidir sobre el seu propi terme. Les altres tres són falses cadascuna per un motiu: la bandera de Barcelona duu la creu de Sant Jordi, no la de Sant Andreu; la capitalitat de Catalunya no depèn de cap acord de la Mesa del Parlament, sinó de l'Estatut i del mateix article 1 de la Carta; i el títol tradicional de la ciutat és Comtal, no Ducal.

El Consell Municipal funciona en Plenari i en comissions. El Consell de Ciutat és un òrgan de participació, no una modalitat de funcionament del Consell Municipal.

Moció de censura i qüestió de confiança es voten al Consell Municipal, que és qui elegeix l'alcaldia. Cap altre òrgan hi té competència.

Les atribucions de l'alcaldia són delegables a la Comissió de Govern, als regidors i als òrgans i càrrecs directius de l'administració executiva, llevat de les expressament exceptuades (com els bans). Les altres opcions retallen aquesta llista.

Els actes definitius dels òrgans de districte es recorren davant l'alcaldia. Ni davant el Consell Municipal, ni davant la Comissió de Govern, ni davant la Síndica, que no és òrgan de recurs sinó de defensa de drets.

Les competències del Consell Municipal són indelegables tant en l'alcaldia com en la Comissió de Govern. És la garantia que el nucli dur de decisió política no es desplaci a òrgans executius.

Es demana quin NO cal motivar. Acceptar les proves proposades no requereix motivació; rebutjar-les, sí. Limitar drets, proposar sanció i desistir d'ofici sí que s'han de motivar (art. 35).

La falta de motivació quan és exigible produeix anul·labilitat (art. 48), no nul·litat: és un vici esmenable de forma que només invalida si genera indefensió. Les altres tres (incompetència material o territorial, prescindir de les regles essencials de formació de voluntat) sí que són nul·litat de ple dret.

Article 39.3: hi pot haver retroactivitat quan l'acte produeixi efectes favorables i no lesioni drets de tercers, o quan es dicti en substitució d'un anul·lat. Una desgravació fiscal és el cas favorable per excel·lència; les altres tres opcions inverteixen la condició legal.

Els actes merament informatius dels drets dels administrats no limiten res ni resolen res: no s'han de motivar. Limitar drets, acordar tramitació d'urgència i proposar sanció sí que ho exigeixen.

És l'afirmació falsa: la publicació no procedeix «només» quan una norma ho estableixi, sinó també quan ho aconsellin raons d'interès públic, quan l'acte tingui una pluralitat indeterminada de destinataris o quan la notificació individual sigui inviable.

La utilització privativa o l'aprofitament especial del domini públic és el supòsit de taxa per excel·lència. Neteja viària i protecció civil són serveis generals i indivisibles (es financen amb impostos) i l'ensenyament obligatori és gratuït per mandat constitucional.

Els potestatius són l'IIVTNU (plusvàlua) i l'ICIO. Els obligatoris són IBI, IAE i IVTM. Qualsevol opció que barregi un obligatori amb els potestatius és falsa: és la llista que cal tenir memoritzada en tots dos sentits.

Article 133.1 CE: la potestat tributària originària correspon exclusivament a l'Estat, mitjançant llei. Els municipis només tenen potestat derivada: poden establir i exigir tributs en els termes que la llei els permeti, mai crear-los de nou.

L'estructura pressupostària a què s'han d'ajustar les entitats locals la fixa el Ministeri d'Hisenda, que és també el destinatari de la remissió d'informació. Ni l'entitat local ni la comunitat autònoma poden alterar-la.

Principi de territorialitat: els tributs locals no poden gravar béns, activitats o rendiments situats fora del territori de l'entitat. La D diu exactament el contrari i A i C introdueixen restriccions que la llei no preveu.

El personal eventual el nomena i cessa lliurement l'alcaldia, i cessa automàticament quan cessa qui l'ha nomenat. És la nota que el defineix: confiança i assessorament especial, sense procés selectiu.

L'article 15 llista els drets individuals exercits col·lectivament: llibertat sindical, negociació col·lectiva i participació en la determinació de condicions, vaga, plantejament de conflictes col·lectius i reunió. Les opcions que hi colen la llibertat d'expressió són falses: aquesta és individual.

Faltes greus: 2 anys. El quadre complet de prescripció de faltes és 3 anys les molt greus, 2 anys les greus i 6 mesos les lleus.

La suspensió provisional com a mesura cautelar no pot excedir, com a regla general, els sis mesos, tret de paralització imputable a la persona expedientada. No confondre-la amb la suspensió ferma, que té una durada molt superior.

La suspensió ferma de funcions pot arribar fins a sis anys (art. 96.1.b). El contrast amb els sis mesos de la provisional és exactament el parell que el tribunal construeix: mateixa xifra, unitat diferent.

Per al personal laboral fix els sistemes selectius són oposició, concurs oposició o concurs de valoració de mèrits (art. 61.7): els tres. Per això A i B són curtes —deixen fora una via que la llei sí que dona— i D converteix en única una via que només és una de tres. La diferència que es pregunta és amb els funcionaris de carrera (art. 61.6): allà el concurs pur és excepcional i només s'hi pot arribar en virtut de llei.

Al Decret 214/1990 la promoció interna és l'ascens de funcionaris de la mateixa entitat local des de l'escala, subescala, classe o categoria del grup inferior a la immediata del grup superior. Les opcions es mouen en dos eixos i cada distractor en falla un: B i D obren la via a funcionaris de qualsevol administració; C manté l'entitat però permet saltar a qualsevol grup superior en comptes de a l'immediat; D, a més, situa l'ascens dins del mateix grup, que ja no és cap ascens.

L'excedència per cura de cada fill té una durada no superior a tres anys (TREBEP, art. 89.4), comptats des del naixement o des de la resolució judicial o administrativa d'acolliment o adopció. El temps es computa a efectes de triennis, carrera i drets del règim de Seguretat Social, i el lloc de treball es reserva almenys durant dos anys. Les altres tres xifres no surten enlloc de l'article: ni dos, ni un, ni quatre anys. Compte amb la confusió veïna: la de cura d'un familiar fins al segon grau té el mateix màxim de tres anys, no un de diferent.

És la que NO hi és: «eliminar les avaluacions de riscos psicosocials» va en contra de tot pla d'igualtat, que precisament les vol incorporar amb perspectiva de gènere. Les altres tres són actuacions típiques del pla.

Article 99.1 CE: el Rei proposa candidat després de consultar els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, per mitjà del president del Congrés. La clau és «amb representació parlamentària»: no tots els partits que s'han presentat, sinó els que han obtingut escó.

Article 78.2 CE: cada diputació permanent està presidida pel president de la cambra respectiva. No hi ha cap «president de les Corts Generals» com a càrrec únic: és el distractor.

Article 117.1 CE, literal: la justícia emana del poble i s'administra en nom del Rei per jutges i magistrats. Les altres tres opcions permuten els tres elements; és una pregunta de memòria exacta de la frase.

Article 59 de la Llei 40/2015, que posa tres esglaons. Les subsecretaries, secretaries generals, secretaries generals tècniques, direccions generals i subdireccions generals es creen, modifiquen i suprimeixen per reial decret del Consell de Ministres, a iniciativa del ministre interessat i a proposta del ministeri competent en matèria d'administracions públiques. Per ordre del ministre —i amb autorització prèvia d'aquell ministeri— només s'arriba als òrgans de nivell inferior a subdirecció general; les unitats que no tenen la consideració d'òrgan es creen i suprimeixen a través de la relació de llocs de treball. El reial decret del President del Govern queda per als ministeris i les secretaries d'Estat (art. 57.2), que és un esglaó per damunt.

Article 55.4 de la Llei 40/2015: a l'organització territorial són òrgans directius els delegats del Govern, amb rang de subsecretari, i els subdelegats, amb nivell de subdirector general. Atenció al parell «rang» contra «nivell», amb què juguen dues de les opcions, i al càrrec de secretari general, que a l'escala jeràrquica va per sota del subsecretari. L'última opció també és falsa: la relació de llocs de treball ordena els llocs que ja existeixen, no fixa el rang d'un òrgan directiu, que el dona la llei.

L'Estatut mana facilitar l'accés a l'habitatge amb generació de sòl i promoció d'habitatge públic i protegit, amb especial atenció als joves i als col·lectius vulnerables. Convocatòries i llistes d'espera són instruments de gestió, no el mandat estatutari.

Es proveeixen per lliure designació els llocs que figurin amb aquesta qualificació a la relació de llocs de treball (Decret 214/1990, arts. 110 i 119; mateix criteri que el TREBEP, art. 80). Ho decideix un instrument d'ordenació, no la naturalesa del lloc: per això B és falsa encara que enumeri càrrecs que sovint sí que hi figuren —diu «encara que no es determini en les relacions de llocs de treball», que és exactament el contrari del que diu la norma—; C converteix l'excepció en una tria lliure entre dos sistemes; i A confon el sistema de provisió de llocs amb una classe de personal, l'eventual, que ni tan sols es proveeix per aquesta via.