Comu-A1 2017 general

El preàmbul de la Llei 19/2013 diu que la transparència i les normes de bon govern han de permetre als ciutadans conèixer com es prenen les decisions que els afecten, com es gestionen els fons públics i sota quins criteris actuen les institucions, i que aquest coneixement és el que permet jutjar-ne l'actuació. Les altres tres no són objectius que cap llei es proposaria —accentuar la desafecció, interferir en la qualitat democràtica— o són d'una altra norma: regular els recursos humans és el TREBEP, no la llei de transparència.

El govern obert de la Llei 19/2014 es fonamenta en la transparència, la participació, el retiment de comptes i la millora contínua. B és el retiment de comptes escrit tal com el defineix la llei. A el nega: atendre únicament els grups d'interès és el contrari de la participació oberta; C rebaixa l'avaluació a puntual, quan el principi demana continuïtat; i D condiciona el diàleg amb els ciutadans a que una llei l'imposi, quan és el principi el que l'imposa.

L'avaluació econòmica d'una política pública es fa abans de posar-la en marxa i pesa dues cares, l'econòmica i la social, precisament per assegurar el millor ús possible d'uns recursos que són limitats. B es queda només amb l'impacte social; C nega que l'anàlisi cost/benefici procedeixi a l'administració, quan és on més procedeix; i D confon gastar més amb obtenir més, que és exactament el que l'anàlisi serveix per desmentir.

Avaluar una política pública és mesurar-ne l'eficàcia (si aconsegueix el que buscava), l'eficiència (a quin cost) i l'impacte (què ha canviat de debò), i és per això que el bon govern l'exigeix. Les altres tres diuen que avaluar fa mal: que genera sobrecost (A), que malmet la transparència (B) —quan n'és un instrument— o que és feina només dels ciutadans (C), quan l'obligació d'avaluar-se és de l'administració.

L'art. 13 TREBEP diu que és personal directiu el que exerceix funcions directives professionals definides com a tals en les normes específiques de cada Administració: la definició és de cada Administració, i per això D és certa. A canvia les normes de cada Administració pels seus òrgans de Govern, que no és el que diu la llei; B nega justament el que l'article exigeix, que la designació es faci mitjançant procediments que garanteixin la publicitat i la concurrència; i C tanca el directiu al funcionari de carrera, quan pot ser també personal laboral.

La disposició final quarta del TREBEP deixa en suspens el capítol de la carrera professional fins a l'entrada en vigor de les lleis de funció pública que el despleguin. No és normativa bàsica d'aplicació immediata (A), no espera una regulació prèvia de l'Estat (B) —espera la de cada Administració—, i la suspensió val per a la carrera sencera, no només per a l'horitzontal (D).

La falsa és B. L'art. 57 TREBEP obre l'accés als nacionals de la Unió Europea excepte els llocs que impliquin exercici directe o indirecte de potestats públiques o la salvaguarda dels interessos de l'Estat, i la policia local és el cas de manual. Les altres tres són literals: el TREBEP permet edats diferents de la de jubilació forçosa (art. 56), reserva una quota no inferior al 7 % perquè s'arribi al 2 % dels efectius (art. 59), i deixa els estrangers amb residència legal accedir a places de personal laboral.

Els Plans d'Ordenació de Recursos Humans de l'art. 69 TREBEP contenen mesures de planificació: anàlisi de necessitats des dels perfils professionals, previsions sobre sistemes d'organització del treball, mesures de mobilitat, de promoció interna i de formació. El règim disciplinari no hi és, i no per oblit: castigar no és ordenar efectius, i el seu règim és bàsic i el fixa el TREBEP mateix, no un pla de cada Administració.

La relació de llocs de treball és l'instrument tècnic que ordena els llocs i assigna a cada un les funcions, atribucions i comeses de qui l'ocupa (Decret 214/1990). B no descriu la RLT sinó la plantilla, que relaciona places per cossos, escales, subescales, classes i categories; i com que són dos instruments diferents, A és falsa per identificar-los. D erra l'òrgan: la RLT l'aprova el Ple —a Barcelona, el Consell Municipal—, no l'Alcaldia.

L'art. 16 TREBEP anomena carrera vertical l'ascens en l'estructura de llocs de treball pels procediments de provisió —el concurs n'és un—, i això és el que descriu l'enunciat. La carrera horitzontal (C) progressa de grau sense canviar de lloc; i les dues promocions internes (B i D) exigeixen canviar de cos o escala, cosa que aquí no passa: el funcionari es queda al seu i es mou dins la seva pròpia Administració.

Combatre els riscos en el seu origen és el tercer dels nou principis de l'art. 15 LPRL. Les altres tres són principis de la mateixa llista llegits del revés, i per això sonen: la llei diu adaptar la feina a la persona (A ho gira), anteposar la protecció col·lectiva a la individual (C ho gira) i substituir el perillós pel que comporta poc o cap perill (D ho gira).

L'art. 85 TREBEP tanca la llista de situacions dels funcionaris de carrera: servei actiu, serveis especials, servei en altres Administracions Públiques, excedència i suspensió de funcions. L'excedència forçosa no hi és: és una figura del dret laboral —l'Estatut dels Treballadors—, i el TREBEP només regula «excedència», amb les seves modalitats. Les altres tres estan a la llista amb aquest nom exacte.

La falsa és D: l'art. 19 de la Llei 53/1984 exceptua del règim d'incompatibilitats la participació en tribunals qualificadors de proves selectives, així que no cal cap autorització. Les altres tres reprodueixen la llei: el càrrec de membre d'una corporació local és compatible llevat que es faci amb dedicació exclusiva (art. 5); una participació superior al 10 % en una empresa contractista de la pròpia Administració és causa d'incompatibilitat (art. 12); i la suma de jornades públiques no pot passar de la màxima (art. 3).

La lletra n) de l'art. 95.2 TREBEP diu, literalment, «l'incompliment de les normes sobre incompatibilitats quan això doni lloc a una situació d'incompatibilitat», i aquesta condició final és la que la converteix en molt greu. A i B descriuen una altra conducta —fer activitats abans de tenir l'autorització— que no és la lletra n); i D hi afegeix una excepció per als funcionaris interins que la llei no fa: el règim disciplinari s'aplica a tot el personal.

L'art. 263 del Decret 214/1990 mana graduar mirant, entre altres, la intencionalitat, la pertorbació del servei, la reiteració i els danys produïts a l'Administració o als administrats. A (la publicació dels fets) i C (el parentiu amb qui se'n beneficia) no són criteris de l'article; i D gira el que es mesura: el dany que es pondera és el que la falta ha causat, no el que la sanció causarà a qui la rep.

Els òrgans de representació del personal laboral són els delegats de personal —als centres petits— i els comitès d'empresa, per l'Estatut dels Treballadors. Les juntes de personal són l'òrgan equivalent del personal funcionari, i per això B i C no valen; i el comitè de seguretat i salut (D) és un òrgan de participació en prevenció de riscos, no de representació general.

L'art. 41 TREBEP dona als membres de les juntes i als delegats de personal l'audiència en els expedients disciplinaris a què puguin ser sotmesos durant el mandat i durant l'any immediatament posterior. Les altres tres són garanties de la mateixa llista amb la condició girada: l'accés i la lliure circulació són sense entorpir el funcionament normal (A hi diu «tot i que»); la distribució de publicacions ha de ser de temes professionals i sindicals (B hi diu «malgrat que no»); i el crèdit d'hores és dins la jornada i retribuït com a treball efectiu, no fora i com a hores extraordinàries (D).

El RGPD es va aprovar el 27 d'abril de 2016, va entrar en vigor el maig de 2016 i va ser d'obligat compliment el 25 de maig de 2018, després de dos anys de període transitori per adaptar-s'hi. B confon l'entrada en vigor amb l'aplicació, que és justament la distinció que l'enunciat busca; C és fals i D és una data inventada.

El RGPD protegeix les dades personals de les persones físiques allà on siguin tractades, tant per empreses com per administracions. A i B són objectes concrets —el correu, els comptes bancaris— que hi poden estar dins, però no són el que el reglament garanteix; i D és fals per la naturalesa mateixa de la norma: un reglament europeu és directament aplicable a tot el territori de la Unió, sense necessitat de transposició.

El RD 4/2010 defineix la interoperabilitat com la capacitat dels sistemes d'informació, i dels procediments als quals donen suport, de compartir dades i possibilitar l'intercanvi d'informació i coneixement entre ells. Les altres tres defineixen coses veïnes del mateix vocabulari: B és el document electrònic (informació estructurada amb el seu context de creació); C, l'arxiu electrònic; i D, el procediment administratiu.

L'art. 31 de la Llei 39/2015 diu que el registre electrònic ha de permetre la presentació de documents tots els dies de l'any durant les vint-i-quatre hores: és la regla que el distingeix del registre presencial. B és el contrari del que l'administració electrònica busca; C canvia l'interès públic per l'interès privat; i D gira la regla del còmput, que trasllada a la primera hora del primer dia hàbil següent el que es presenta en un dia inhàbil, no en un dia hàbil.

El Programa d'Actuació Municipal és l'instrument de planificació de l'activitat municipal de cada mandat, té naturalesa de directriu, la seva elaboració és obligatòria i pot ser modificat o revisat durant el mandat: un pla de mandat que no es pogués revisar no serviria per governar. A i D el rebaixen a «estratègies» amb caràcter indicatiu i el fan immodificable; C encerta la naturalesa però en fa l'elaboració potestativa.

El quòrum de constitució és d'un terç del nombre legal de membres —mai menys de tres— i s'ha de mantenir durant tota la sessió. A i B apugen el llindar a la meitat més un, que és majoria de votació i no quòrum de constitució; i B i D hi afegeixen una regla de «al final de la sessió» que la norma no té: el quòrum no s'aguanta al final, s'aguanta sempre.

Els districtes són òrgans territorials per a la desconcentració de la gestió i la descentralització de la participació ciutadana. Els dos termes no són intercanviables i l'enunciat en juga: desconcentrar és repartir competències dins la mateixa persona jurídica —l'Ajuntament segueix sent-ne el titular—, i descentralitzar és acostar la decisió als ciutadans. Les altres tres els creuen o n'usen només un.

El president o presidenta del Consell de Districte el nomena l'alcalde o alcaldessa, d'entre els regidors, a proposta del Consell de Districte. Hi ha dues coses a encertar alhora, qui nomena i qui proposa, i les altres tres en fallen una: B posa el Consell Municipal a nomenar, C posa el Consell Municipal a proposar i D inverteix els dos papers.

La iniciativa ciutadana de la Carta Municipal és demanar a l'Ajuntament una activitat d'interès públic i de competència municipal aportant-hi mitjans econòmics, béns, drets o treball personal: l'aportació és el que la distingeix de qualsevol altra petició, i el doble requisit —interès públic i competència municipal— és el que la limita. B la posa al servei d'un interès privat, D hi admet el privat al costat del públic, i C li treu l'aportació.

La democràcia participativa és la participació dels ciutadans en les decisions polítiques, al costat de la representativa i sense substituir-la. A descriu la democràcia directa, on el poble reunit en assemblea decideix ell mateix; la «democràcia orgànica» (C) és el nom que es va donar al sistema de representació del franquisme, per família, municipi i sindicat; i D nega una cosa que la Carta Municipal regula en un títol sencer.

La potestat expropiatòria exigeix com a requisit previ la declaració d'utilitat pública o interès social del fi al qual s'ha d'afectar l'objecte: la disjuntiva importa, perquè n'hi ha prou amb una de les dues i C exigeix les dues alhora. A i B, a més, posen la declaració després d'actes que en el procediment van molt més tard —l'acta d'ocupació i pagament— i s'inventen terminis.

L'art. 106.2 CE reconeix el dret a ser indemnitzat per tota lesió que sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics —normal o anormal, no cal culpa de ningú—, llevat dels casos de força major i dels danys que el particular tingui el deure jurídic de suportar. A converteix aquestes dues excepcions en la regla; B redueix el sistema als funcionaments anormals, que és el que la responsabilitat objectiva justament no fa; i D la condiciona a que hi hagi partida pressupostària, que no és una condició del dret.

L'art. 2.3 de la Llei 40/2015 diu que tenen la consideració d'Administracions Públiques l'AGE, les de les comunitats autònomes, les entitats locals i els organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents. A deixa fora aquests últims; D hi posa les universitats, que no són a la definició; i B, la temptadora, hi posa el sector públic institucional sencer, que inclou entitats de dret privat —i una entitat de dret privat mai no és administració pública.

L'art. 9.3 CE garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l'arbitrarietat. Les altres tres són d'altres articles: igualtat, pluralisme polític i justícia són valors superiors de l'art. 1.1; la llibertat i la seguretat, el dret de l'art. 17; i la llibertat d'expressió, l'art. 20.

L'art. 81.1 CE reserva a llei orgànica el desenvolupament dels drets fonamentals i les llibertats públiques, l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia i el règim electoral general, «i les altres previstes a la Constitució». Les tres restants són matèria de llei ordinària: les bases del procediment administratiu comú, la relació de llocs de treball i la responsabilitat patrimonial.

El costum és la font de menys pes en dret administratiu, i no per casualitat: l'Administració actua amb vinculació positiva a la llei —només pot fer allò per a què està habilitada—, així que un ús reiterat no li crea potestats. La Constitució i la llei són les fonts de primer ordre, i els principis generals del dret hi tenen, al contrari, un paper especialment intens.

El reglament executiu és, per definició, el que desplega o executa directament una llei. El de necessitat és el dictat en situacions extraordinàries; l'independent regula una matèria sense una llei prèvia que desplegui —és el revers exacte de l'enunciat—; i l'organitzatiu ordena l'estructura interna de l'Administració.

L'art. 84.1 de la Llei 40/2015 enumera el sector públic institucional estatal: organismes públics —organismes autònoms i entitats públiques empresarials—, autoritats administratives independents, societats mercantils estatals, consorcis, fundacions del sector públic i fons sense personalitat jurídica. Les altres tres no en són perquè no són estatals o no hi consten: les societats mercantils locals i les mancomunitats de municipis són sector públic local, i les universitats transferides tenen el seu règim propi.

La creació d'un organisme públic estatal s'efectua per llei (Llei 40/2015). El reglament hi arriba després: aprova els estatuts de l'organisme ja creat, i per això A i D confonen dos passos consecutius. C és una regla de votació d'òrgans col·legiats, que no té res a veure amb crear una persona jurídica nova.

L'art. 14.1 de la Llei 39/2015 reconeix a les persones físiques el dret a triar en tot moment si es comuniquen per mitjans electrònics o en paper. Les altres tres són a l'apartat 14.2, la llista dels obligats a relacionar-s'hi electrònicament: persones jurídiques, entitats sense personalitat i qui exerceixi una activitat professional de col·legiació obligatòria.

La iniciativa ciutadana per proposar l'aprovació d'una disposició municipal de caràcter general l'ha de subscriure un 1 % dels empadronats majors de setze anys, o bé més del 3 % d'aquesta població en tres districtes com a mínim. B apuja l'edat a divuit anys, C multiplica els districtes per més de tres i D es queda amb un sol percentatge i l'edat canviada.

L'acte de gravamen restringeix drets o imposa obligacions; el favorable o declaratiu de drets els amplia. La concessió d'una llicència és l'exemple de manual d'acte favorable, i per això és la que no encaixa. La imposició d'una sanció, els actes translatius de drets i les ordres d'execució graven la posició de qui les rep.

L'art. 24.1 de la Llei 39/2015 fixa la regla general: en els procediments iniciats a sol·licitud de l'interessat, el venciment del termini màxim sense resolució expressa legitima per entendre estimada la sol·licitud. El silenci desestimatori (B) és l'excepció, que ha de venir d'una norma amb rang de llei o de dret de la Unió. La caducitat (C) i el desistiment (D) no són efectes del silenci: la caducitat opera en els iniciats d'ofici desfavorables, i el desistiment ve d'un acte de l'interessat, no del pas del temps.

L'art. 5.4 de la Llei 40/2015 exigeix tres coses per crear un òrgan administratiu: determinar la seva forma d'integració i la dependència jeràrquica, delimitar-ne funcions i competències i dotar-lo dels crèdits necessaris per posar-lo en marxa. La relació de llocs de treball del personal adscrit no hi és: la RLT és un instrument d'ordenació del personal, posterior i independent de l'existència de l'òrgan.

La delegació de competències és revocable en qualsevol moment per l'òrgan que l'ha conferit (Llei 40/2015): és el que la distingeix d'una transferència de titularitat, perquè el que es trasllada és només l'exercici. Les altres tres inverteixen una regla del mateix bloc: contra l'acord d'avocació no cabrà recurs (A), les competències exercides per delegació no es poden tornar a delegar (C) i l'òrgan que es consideri incompetent ha de remetre les actuacions notificant-ho als interessats (D).

Contra l'acord d'avocació no cabrà recurs, encara que es podrà impugnar en el que s'interposi, si escau, contra la resolució del procediment (Llei 40/2015). L'avocació és un acte de tràmit d'organització interna: no decideix el fons, i per això no s'impugna sola. A el fa recurrible directament, B inventa una petició de desistiment que la llei no preveu i C hi afegeix un recurs contenciós amb un termini de 48 hores que no existeix.

L'art. 43.2 de la Llei 39/2015 dona deu dies naturals des de la posada a disposició: si l'interessat no accedeix al contingut de la notificació electrònica en aquest termini, s'entén rebutjada i el tràmit es té per efectuat. La trampa és l'adjectiu: naturals, no hàbils (D), i tampoc no són 48 hores (A) ni tres dies (C).

L'art. 48.1 de la Llei 39/2015 fa anul·lables els actes que incorrin en qualsevol infracció de l'ordenament jurídic, inclosa la desviació de poder. Les altres tres són causes de nul·litat de ple dret de l'art. 47: contingut impossible, prescindir total i absolutament del procediment, i atorgar drets o facultats a qui no en té els requisits essencials.

La falsa és C. Quan el silenci ha estat estimatori, la resolució expressa posterior només pot ser confirmatòria (art. 24.3.a de la Llei 39/2015): l'acte ja ha nascut i l'Administració no el pot desfer per la via de resoldre tard, hauria d'anar a la revisió d'ofici. Les altres tres són literals: silenci desestimatori en responsabilitat patrimonial i en impugnació d'actes i disposicions, i l'estimació té a tots els efectes la consideració d'acte finalitzador.

La desviació de poder fa l'acte anul·lable, no nul (art. 48.1), així que A cau. Per treure'l del món, l'Administració l'ha de declarar lesiu per a l'interès públic i impugnar-lo després davant la jurisdicció contenciosa, i només pot fer-ho si no han passat quatre anys des que el va dictar (art. 107.2). B hi afegeix un dictamen del Consell d'Estat que la lesivitat no exigeix —el preceptiu és el de la revisió d'ofici dels actes nuls—, i D fa optativa l'audiència prèvia, que l'art. 107.1 imposa.

L'art. 122.1 de la Llei 39/2015 dona un mes si l'acte és exprés i, si no ho és, permet interposar l'alçada en qualsevol moment a partir del dia següent a aquell en què es produeixin els efectes del silenci. A ignora el cas del silenci; B posa tres mesos, que és el termini del recurs de reposició contra actes presumptes en la redacció anterior; i C dona un mes a l'acte tàcit, que és justament el que la llei no fa.

La Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa exclou expressament del seu coneixement els conflictes d'atribucions entre òrgans d'una mateixa Administració: són una qüestió interna que resol el superior jeràrquic, no un plet. Les altres dues sí que hi corresponen —el contenciós disciplinari d'un policia local i la responsabilitat patrimonial d'un organisme municipal—, i per això D, que les dona totes per bones, no pot ser.

Davant òrgans judicials unipersonals les parts poden comparèixer per mitjà de procurador amb advocat o conferir la representació al mateix advocat, que és el que diu D. A fa sempre obligatòries les dues figures, que és el règim dels òrgans col·legiats; B s'inventa una quantia com a llindar; i C dona als funcionaris públics una autodefensa general que la llei no els reconeix.

El principi de tipicitat exigeix que la conducta sancionable estigui prevista prèviament en una llei: és la traducció de l'art. 25 CE a la potestat sancionadora, i sense tipus previ no hi ha infracció. B confon la tipicitat amb l'organització de qui instrueix; C, amb el repartiment territorial de competències; i D lliga cada sanció administrativa a un tipus penal, que és exactament el contrari de la separació entre els dos ordres.

La regla general és la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables (art. 9.3 CE), i la seva única excepció és la contrària: tenen efecte retroactiu quan afavoreixen el presumpte infractor. A nega l'excepció, B enuncia la regla general com si fos la resposta —l'efecte depèn del moment de la comissió— i D deixa a la decisió de l'instructor una cosa que decideix la llei.

Els consorcis es regeixen per la Llei 40/2015, que els va donar per primera vegada un règim general: naturalesa, adscripció, estatuts, personal, pressupost i separació. A és falsa perquè al consorci hi poden participar entitats privades sense ànim de lucre amb finalitats d'interès general; B canvia els criteris legals d'adscripció —que miren qui hi té el control— per una rotació que la llei no preveu; i C inventa una preferència de finançament estatal.

La societat mercantil és una de les formes de gestió directa dels serveis locals de caràcter econòmic al text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. B s'inventa un sostre de capital privat —o és de capital íntegrament públic i és gestió directa, o hi entra capital privat i canvia de règim—; C la fa entitat de dret públic, quan es regeix pel dret privat i per la llei de societats; i D li nega la personalitat jurídica pròpia, que és tot el sentit de constituir-la.

Els òrgans administratius dirigeixen l'activitat dels seus òrgans dependents mitjançant instruccions i ordres de servei (Llei 40/2015), que són actes d'ordenació interna i no fonts del dret: no obliguen els ciutadans i el seu incompliment no vicia per si sol l'acte dictat. El reglament (B) sí que és norma i obliga tothom; l'acte administratiu (C) resol un cas concret; i els decrets legislatius (D) són normes amb rang de llei que dicta el Govern per delegació de les Corts.

El recurs extraordinari de revisió té dos terminis (art. 125.2 de la Llei 39/2015): quatre anys per a la primera causa, l'error de fet que resulti dels propis documents de l'expedient, i tres mesos per a la resta —aparició de documents essencials, falsedat declarada per sentència ferma, prevaricació, suborn, violència o maquinació fraudulenta—, comptats des del coneixement dels documents o des que la sentència va quedar ferma. Cap de les altres tres xifres és la de la llei.

PAS és Protegir, Avisar, Socórrer, i l'ordre és la meitat de la regla: primer s'assegura el lloc perquè l'accident no en generi un segon, després s'avisa els serveis d'emergència i només llavors s'atén la víctima. B posa les tres paraules però canvia avisar per auxiliar i es carrega justament el pas que porta ajuda professional; A i D no són cap regla de primers auxilis.